Martorell Martorell

Transcorregudes 6 rondes del torneig A i 5 dels B i C, l'actuació de la gent de Sant Sadurní i Vilafranca està resultant força destacable a l'Obert de Martorell.

El Grup A l'encapçala de forma destacada Antoni Gual (MF), resident a Sant Sadurní, amb 5,5/6 punts. Jordi Roca del Vilafranca porta 3,5/6 i ocupa una posició intermitja, d'acord amb el seu ràting.

Al Grup B, sense cap mena de dubte la sensació és el nen del Sant Sadurní Oriol Sànchez, que amb 4,5/5 punts és líder en solitari i està fent un torneig excel.lent, ja que partia amb el nº 25 en l'ordre de llista (!). L'Oriol i el seu germà Xavi recullen els fruits de dos anys de treball i competicions. En aquest mateix grup, el pare dels dos infants, en Javi Sánchez, porta 3/5 punts i els vilafranquins Josep Anton Mateu i l'Elisabet Ruiz han fet respectivament 2,5/5 i 2/5 punts.

Al Grup C destaquen les actuacions dels jugadors del Vilafranca Agustí Via i Jordi Torres, tots dos amb 4/5 i molt per damunt del seu nº d'ordre de llista inicial. Els altres participants han tingut diferents resultats: Marius Via (3,5/5), Xavi Sánchez (3/5), Neus Gibert, Carles Tutusaus, Mª Angeles García i Julio Julián (2,5/5), Eva Julián (2/5) i Josep Mª Tutusaus, Carmen Gracia, Rosa Marrugat i Lluís Miralles (1/5).

El torneig arriba a les seves rondes decisives i els resultats els podeu trobar a AND. Molta sort i bones partides a tots ells!.

Els assessors de Topalov

No puc entendre com Vesselin Topalov ha jugat Essent tot seguit del seu matx amb Kramnik. Ja sé que el compromís seria previ, però tot i així em sembla una errada de càlcul notable. Si guanyava al rus perquè tothom entendria que es prengués un descans i seleccionés les següents aparicions. Si perdia amb Kramnik (com va resultar, encara que solament en el desempat de semi-ràpides) perquè encara li resultaria més evident la necessitat de mesurar els seus passos i evitar una possible baixada anímica. Però no, els assessors el deurien convèncer per reivindicar-se buscant un triomf ràpid i contundent, mentres Kramnik es mantenia inactiu. I el tret els ha sortit per la culata; és evident que Topalov està tocat emocionalment per la derrota a Kalmikia. El resultat parla per si sol: tercer classificat del quadrangular amb un pobre balanç: +2 =1 -3. Topalov ha perdut bous i esquelles. Esperem que el gran jugador bulgarès s'ho repensi abans d'escollir el proper torneig i encara més alhora de fer cas del seus assessors.

Complementàriament, us recomano l'interessant article publicat al blog de Peón de dama sobre la gran triomfadora d'Essent, la súper GM hongaresa Judith Polgar.

Magistral Casino de Barcelona: Leinier I, Comte de Barcelona!

Sensacional. El jove GM cubà Leinier Domínguez (1983) s'ha endut el Magistral Casino de BCN després de derrotar el super GM Ivantxuk a la darrera ronda del torneig. Leinier ha totalitzat +8 =2 -0, amb una performance estratosfèrica (a l'entorn dels 2.940 punts elo) i una conducció del joc que hauria enorgullit el mateix Capablanca.

L'excel.lent demostració de l'astre cubà ha enfosquit el fins aquell moment bon torneig d'Ivantxuk; han decebut Timman i Granda, i la resta de participants han tingut més o menys l'actuació esperada: Korneev i Bologan per davant i els nostres en un clar segon terme.

El seguiment de la jornada per la xarxa ha estat una mica conflictiu; de fet encara a l'hora de redactar aquesta entrada no puc accedir el site oficial i m'he assabentat del resultat final gràcies a les pàgines del ICC i d'ajedrez cubano.Per cert, segur que a Cuba, on el seguiment del torneig ha estat notable, el triomf del seu representant s'està celebrant com cal. Bravo, Leinier!

Classificació final Magistral Casino de BCN.
Categoria XIV (19-27 d'octubre de 2006):

1.- 8.0 GM Leinier Domínguez (Cuba 2655)
2.- 6.5 GM Vassily Ivanchuk (Ucraïna 2741)
3.- 5.5 GM Oleg Korneev (Rússia 2657)
4.- 5.0 GM Viorel Bologan (Moldàvia 2659)
5-7.- 4.0 GM Marc Narciso (Catalunya 2511)
5-7.- 4.0 GM Fernando Peralta (Argentina 2574)
5-7.- 4.0 GM Julio Granda (Perú 2646)
8.- 3.5 IM José López Martínez (Catalunya 2508)
9.- 2.5 GM Jan Timman (Holanda 2565)
10.- 2.0 IM Josep Lacasa(Catalunya 2410)

Alexander Kevitz (1902 - 1981)

Inicio amb aquest missatge un dels apartats que em van moure a obrir aquest blog: la memòria d'aquells que van tenir un cert reconeixement en el nostre petit món però que han acabat perdent-se en el passat. No es tracta de grans campions, ni necessàriament de gent que tingués un trist final (un tòpic més dels escaquistes); senzillament són jugadors que formen part de la història dels escacs i que em sembla injust oblidar. Si tinguéssim un Hall of Fame per a les grans figures, seria com obrir-hi una porta que ens portés a un salonet perdut, un Saló de la Petita Fama, un refugi a l'estil de l'Hotel Existència que dibuixa Paul Auster (un escriptor que us recomano) a la seva darrera novel.la, Bogeries de Brooklyn.

D'aquest mateix barri és originari el primer dels membres de l'HE, mort ara fa 25 anys. Kevitz (NM) va néixer l'any 1902 i fou considerat en la seva adolescència ja una forta promesa dels escacs USA. Es va graduar a la Universitat de Cornell i posteriorment va cursar estudis de tercer grau al Brooklyn College en lleis i farmàcia, professió que va desenvolupar des d'aleshores fins a retirar-se. Kevitz fou sempre un home del Manhattan Chess Club, proclamant-se'n campió en diverses ocasions. L'any 1924 va batre en 14 jugades l'invencible Capablanca, en una sessió de simultànies del'astre cubà; amb tot, els anys 30 amb el rerefons de la Gran Depressió van donar una excel.lent collita de nous valors i Kevitz es va veure desplaçat per figures com els Kashdan, Horowitz, Dake, Denker, etc. Tanmateix, el 1931 va quedar tercer en un tancat de prestigi a Nova York, sent solament superat per Capablanca i Kashdan.


Alexander Kevitz

La gran oportunitat,però, li va arribar el 1936, quan va ser convidat al primer campionat absolut USA després que l'etern patriarca Marshall es retirés. Kevitz va posar tota la seva determinació en el torneig però no va poder passar del vuitè lloc en una classificació que va liderar el futur referent dels escacs nord-americans: Sammy Reshevsky. Per a Kevitz la decepció va ser tan gran que pràcticament va abandonar l'alta competició. Posteriorment va participar en els matxos USA-URSS dels anys 1946, 1954 i 1955, enfrontant-se a Bondarevsky, Keres i Kotov, obtenent els següents scores: 1,5-0,5 (Bondarevsky), 0-1 (Keres) i 0-2 (Kotov) i encara, l'any 1950 va aparèixer en la primera llista publicada de ràting USA en tercer lloc, solament per darrere de Fine i Reshevsky.

Fort jugador de blitz (es conserva una partida seva amb Fischer l'any 1971), durant el seu retir dels tornejos presencials es va passar a la competició per correspondència, si bé no va abandonar mai del tot l'ambient del club de la seva vida. El seu estil de joc va estar marcat per l'originalitat, com també la seva tria d'apertures: amb blanques, sempre l'anglesa; amb negres optava per defenses poc ortodoxes i amb el seu 1...Cc6 va ser el precursor del que avui es coneix com Black's Knight Tango.

Us deixo, com no podia ser d'altra manera, amb la miniatura que Kevitz va infringir al gran Capa.

Brooklyn, 7-3-1924, Simultànies
Blanques: J.R. Capablanca
Negres: A. Kevitz
Apertura Orangutà (A00)

1.b4 d5 2.Ab2 Af5 3.e3 e6 4.f4 Cf6 5.Cf3 Ab4 6.Cc3 Cbd7 7.Ce2 Cg4 8.c3 Ae7 9.h3 Cc5 (amenaçant mat) 10.Cg3 Ah4 11.Ch4 Dh4 12.Df3 Ce3 13.Df2 Cf1 0-1

Magistral Casino de Barcelona: Ivantxuk i Leinier Domínguez l'encapçalen

Avui hem passat l'equador del torneig Magistral Ciutat de Barcelona (Casino de Barcelona), un tancat de categoria XIV que organitza la FCE amb el suport principal del Casino de BCN a la seva seu de la Vila Olímpica.

El torneig el disputen 8 GM i 2 IM, d'entre els quals em resulta especialment atractiva la participació del SuperGM Ivantxuk, el simpàtic i autodidacta peruà Julio Granda (GM) i la gran glòria neerlandesa dels 80, Jan Timman (GM). Pel que fa a la representació catalana, hem de lamentar l'absència de dos GM més, el nº 1 indiscutible, Miquel Illescas, i Josep Oms, resident a Andorra i triomfador a les passades Olimpíades de Torí. Res contra els seus substituts, per descomptat.

Solament m'he pogut passar un parell de dies i per una breu estona, però a aquestes alçades, em penso que el Magistral està passant bastant desapercebut. Mentres jo hi era, el nombre d'espectadors sempre ha estat inferior al de participants, sense necessitat de comptar equip arbitral i responsables de la retransmissió. Ens queixem del'escàs ressò a la premsa dels escacs, però quan es monta una prova amb figures... passem del tot. Per contra, a la xarxa s'està seguint notablement l'event, especialment a Cuba, que va darrera els passos de la jove realitat Leinier Domínguez (GM).


Ivantxuk-Narciso (1-0) Foto Zeitnot!

Els jugadors catalans es troben davant d'una dura prova, un dels objectius desitjats. I és que sense esforç no hi ha progrés. De moment, Marc Narciso (GM) és el que està aconseguint millors resultats.

Veurem com acaba. De totes maneres, caldria reflexionar sobre l'escassa convocatòria de la prova. Pot ser algun dia aquestes competicions es faran habitualment a porta tancada i el seguiment via internet serà l'únic rendible. Tot plegat, massa fred. No us sembla?

Classificació després dela cinquena ronda

1, 2. Ivantxuk, Domínguez (4 punts)
3, 4. Korneev, Peralta (3 punts)
5, 6. Narciso, Vologan (2,5 punts)
7. Timman (2 punts)
8, 9. López Martínez, Granda (1,5 punts)
10. Lacasa (1 punt)

Llibres recomanables (2): The Reliable Past (Genna Sosonko, New in Chess, 2003)

Segona entrega de la sèrie de retrats sobre jugadors d'escacs que el GM Sosonko (1943) ha publicat desde New in Chess. El llistó de la primera obra (Russian Silhouettes, 2001) va quedar molt alt, insuperable, però aquesta seqüela sense dubte n'és un digne successor. En aquest cas se'ns presenten assajos sobre Tony Miles (el qual farà al novembre 5 anys de la seva mort), Viktor Korchnoi, Vladimir Bagirov, Anatoly Lutikov, Rafael Vaganian, Max Euwe, Jan Timman (a qui hem de veure ara mateix al Magistral Casino de BCN), Salo Flohr i Eduard Gufeld, a més d'articles sobre el Club Central de Moscou, Viktor Baturinsky (el capo di capi polític dels escacs soviètics) i un conte futurista situat a Beijing, en les hipotètiques Olimpíades del 2024.

De totes les històries recomano especialment les de Lutikov, Flohr, Miles i Timman (els joves que van donar la cara per Occident contra les dues K durant els difícils 80). En resum, TRP ens apropa el perfil personal, sovint menys conegut i no gens idealitzat, de les vides d'aquests grans jugadors. Llegir les històries ens permetrà gaudir més en la revisió de les seves partides, com a expressió de les experiències viscudes pels mateixos.

Celebrant els 50 anys de la partida del segle (Donald Byrne - Bobby Fischer)

(D.Byrne - R.Fischer)

L'any 1956 va portar esdeveniments difícils d'oblidar: l'URSS de Krushev esclafa la revolta popular a Hongria i manté un pols amb França i el Regne Unit pel control del Canal de Suez que porta el món aprop d'una nova guerra. Els EUA d'Eisenhower llencen a l'atoló de Namu la seva primera bomba d'hidrògen transportable, Golda Meir és nomenada ministra d'exteriors israeliana i la república Federal Alemanya prohibeix el partit comunista (KPD); és la guerra freda. A Espanya, en l'ostracisme i penúria del règim de Franco, el gegant americà posa en servei la base de Rota i RTVE comença les seves emissions, de dues hores diàries. IBM construeix el primer ordinador amb memòria de disc magnètic, Elvis triomfa amb el seu rock and roll, contrauen matrimoni l'escriptor Arthur Miller amb Marilyn Monroe i el Príncep Rainier III de Monaco amb Grace Kelly, Juan Ramón Jiménez guanya el Nobel de Literatura i moren Bertolt Brecht, Jackson Pollock, Pío Baroja i l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

Pel que fa als escacs, vivim una era de plena dominació soviètica, de la mà del seu patriarca Mikhail Moiseievitx Botvinnik (1911-1995); Smyslov guanya per un mínim marge davant Keres en el tercer torneig de Candidats celebrat a Amsterdam i amb aquesta victòria obté el dret a reptar el campió del món l'any 1957. Als EUA Arthur Bisguier obté la primera posició tant en el campionat absolut com en el Open, i els americans boicotegen l'Olimpíada que aquell any es va disputar a Moscou i en què l'equip soviètic va guanyar la medalla d'or.

Tanmateix, per a molts de nosaltres 1956 té un ressó escaquístic singular: l'any del Game of the Century, com va batejar la partida l'escaquista i redactor Hans Kmoch. Sense cap mena de dubte ni una raó que ho expliqui, hi ha expressions que fan fortuna i aconsegueixen transportar al nostre imaginari fites, personatges i fets per a no oblidar-los ja més. Seria el cas del dream team americà de bàsket a les Olimpíades de Barcelona'92 o del Barça de les 5 copes també dels anys 50, només per posar alguns exemples. De la mateixa manera va fer forat aquella expressió, els teletips van donar la volta al món i la partida va anunciar l'arribada d'un nou estel en el firmament escaquístic: un noi de 13 anys de Brooklyn, un tal Robert James Fischer, Bobby Fischer (1943).

La partida del segle va ser disputada entre els aleshores mestres nacionals Donald Byrne (1930-1976) i Bobby Fischer, en el marc del tercer torneig Memorial Rosenwald, a Nova York. Fischer va ser convidat al torneig després de conquerir el títol de campió junior USA (Philadelphia) i d'obtenir una meritòria quarta posició a l'US Open (Oklahoma). La nòmina de participants del III Rosenwald, celebrat del 7 al 24 d'octubre, la completaven Samuel Reshevsky (guanyador destacat del torneig), Arthur Bisguier, Arthur Feuerstein, Edmar Mednis, Sidney Bernstein, Abe Turner, Herbert Seidman, Eliot Hearst, Max Pavey i George Shainswit.

La partida es va disputar el 17 d'octubre. Fischer portava 2,5 punts de 7 partides, després de perdre amb Reshevsky, Bisguier i el seu amic Turner, empatar amb Bernstein, Mednis i Feuerstein i guanyar únicament Seidman. Temps hi haurà per parlar de la figura de Donald Byrne, un fort jugador que l'any 1953 havia guanyat l'US Open i que havia format part de l'equip americà que els anys 1954 i 1955 es va enfrontar al soviètic, obtenint un exitós score amb Averbakh en el primer matx (+3 -1) i una gran victòria (premi de bellesa) amb negres contra Geller en el segon.

L'escenari està preparat pel gran moment. Byrne va sortir de cavall de rei i la partida va transcórrer pels senders de la defensa Grünfeld (D97). En el seu onzè moviment, les blanques van cometre una imprecisió (amb 11. Ag5?) que va donar lloc a un sacrifici de dama pel noi de pantalons de pana a la jugada 17. Byrne no va poder més que entrar en el pla ordit pel seu contrincant, caient progressivament lligat de peus i mans. Per obtenir una partida memorable, cal que col.laborin els dos contrincants, i en un moment donat Byrne podia haver evitat el camí final que conduia al mat, triant en el seu lloc una altra resposta més prosaica i igualment perdedora, però sembla que va comentar amb algun dels altres participants el rumb del joc i va entendre que l'esforç de Bobby mereixia la coronació final del mat.

Al final del torneig Byrne va quedar classificat en sisena posició amb 5,5 punts sobre 11, i Fischer vuité amb un punt menys. Però això ja és circumstancial. Penso que, cinquanta anys després, paga la pena reproduir un cop més aquella partida i imaginar el moment, a Nova York i... a Moscou. Aquí la teniu. Per molts anys.

III Rosenwald Memorial, Nova York
Donald Byrne - Robert Fischer
Defensa Grünfeld (D97)

1. Cf3 Cf6 2. c4 g6 3. Cc3 Ag7 4. d4 O-O 5. Af4 d5 6. Db3 dc4 7. Dc4 c6 8. e4 Cbd7 9. Td1 Cb6 10. Dc5 Ag4 11. Ag5 Ca4 12. Da3 Cc3 13. bc3 Ce4 14. Ae7 Db6 15. Ac4 Cc3 16. Ac5 Tfe8+ 17. Rf1 Ae6 (dintre dela partida del segle, la jugada del segle; Fischer lliura la dama) 18. Ab6 Ac4+ 19. Rg1 Ce2+ 20. Rf1 Cd4+ 21. Rg1 Ce2+ 22. Rf1 Cc3+ 23. Rg1 ab6 24. Db4 Ta4 25. Db6 Cd1 26. h3 Ta2 27. Rh2 Cf2 28. Te1 Te1 29. Td8+ Af8 30. Ce1 Ad5 31. Cf3 Ce4 32. Db8 b5 33. h4 h5 34. Ce5 Rg7 35. Rg1 Ac5+ 36. Rf1 Cg3+ 37. Re1 Ab4+ 38. Rd1 Ab3+ 39. Rc1 Ce2+ 40. Rb1 Cc3+ 41. Rc1 Tc2#. Mat! (0-1)

Vladimir Kramnik, Campió del Món!

S'ha acabat. Per fi. En el desempat de les semi-ràpides s'ha imposat Kramnik (+3 -3 = 6 en ritme lent i +2 -1 = 1 en ritme 25' + 10"). I com no es pot discutir la igualtat entre els jugadors, també penso que no es pot objectar res al triomf del rus, com no es fa quan una final futbolística es resol per penals, per posar un exemple. Volodia ha hagut de sobreposar-se a les acusacions de Danailov, a perdre una partida sense jugar-la i a remuntar un marcador advers que al principi del curt matx dominava per 2 a 0. Tot això té molt de mèrit. Pel que fa a Topalov crec que la via seguida pel seu representant li ha produit un desgast d'imatge notable, si bé ha estat molt proper a reportar-li la victòria; en això el duel m'ha recordat més les guerres del Karpov-Korchnoi del 78 que no pas el Fischer-Spassky, on per cert el campió de Brooklyn mai va atacar el seu contricant (per qui sentia un fort respecte) i fins i tot va signar una carta de disculpa dirigida a la delegació soviètica quan es va resoldre tot l'embolic de condicions.

Escaquísticament parlant (danke, ChessBase) el matx ha estat bastant avorrit; ambdòs jugadors ancorats a l'eslava (per cert, per què "El búlgaro de Salamanca", com l'anomena Leontxo García, no ha posat a prova la Berlinesa o la Pelikan de Kramnik sortint de rei? Crec que hauria tingut més opcions i ens hauríem divertit més, tot plegat). No estic capacitat per parlar de la qualitat de les partides però els experts parlen de sec joc tècnic i poca cosa més, segona partida al marge. Què hi farem.

En el duel d'equips no hi ha un clar guanyador. Topalov ha reconegut que una de les seves victòries prové d'una idea de Vallejo i Illescas ha incrementat una mica més el seu perfil d'home d'alta confiança i solvència tècnica per a Kramnik (per cert, podrem aprofitar-nos d'aquesta confiança per tornar a veure el rus a BCN aviat?). Com ho veuran Jaque i Peón de Rey? Per què no continuen els dos GM el seu face to face al proper campionat d'Espanya Absolut?

Acabo ja. Enhorabona a Vladimir Kramnik, just campió del món, i al seu equip de col.laboradors. I alerta: la FIDE ja prepara el torneig de Mèxic 2007, com a substitució dels avortats matxos de candidats previstos per al present octubre. Que la sort ens acompanyi.

Topalov - Kramnik, o com de fràgil pot ser l'estabilitat psicològica

Desconeixo (era molt petit al 72) si els seguidors d'Spassky van tenir unes sensacions similars després del que va passar al matx de Reikjavik, però el sentir general de la xarxa és que Topalov, gràcies a les seves acusacions extraesportives i un recolzament per omissió de la FIDE ha aconseguit desequilibrar psicològicament Kramnik. Penso que a aquest li ha faltat un Danailov en el seu equip, han estat massa bons minyons i és que malauradament el matx s'ha convertit en una guerra i ja sé sap que a la guerra s'hi val tot. Sigui com sigui, queden tres partides, el bulgarès guanya per 1 punt (+3 -2 =4) i si bé hi ha marge per a la reacció del rus, el feeling és que està tocat. Veurem el que passa, però de moment han aconseguit que trenquem un prejudici: el d'anar a favor del jugador del país petit i contra el Goliath rus. Espero que no es tracti de canviar una idea tòpica per una altra: l'ha de sentir-se més propers als perdedors, per pena.

III Obert Actiu de Santpedor, un proposta interessant

M'ha agradat. És clar que té l'inconvenient d'haver de tornar de matinada a casa (plegàvem a la 1.30 h), però l'experiència va ser divertida. A l'estil Vallfogona, a Santpedor trobes escacs, sopar (quina botifarra!) i més escacs. Bon ambient i bon rotllo general. Pel que fa al meu joc he d'estar content perquè vaig jugar bones partides, puntuant amb gent de superior rating; llàstima que al final, quan em jugava el premi de tram i parafrasejant el nordamericà Herbert Seidman... the middler striked again, i vaig perdre (a més sense jugar bé) la partida en qüestió. Però bé, prefereixo quedar-me amb la part positiva i pensar que, per moltes coses, a Santpedor s'hi pot tornar.

Matx Topalov - Kramnik: vorejant l'abisme

Hores d'ara tothom coneix l'opereta en què s'ha convertit el matx entre Topalov i Kramnik. L'espectacle que s'està donant al món és ben trist i el motiu de les queixes de l'equip del bulgarès (les repetides visites de Kramnik als serveis i la manca de control en aquest espai reservat) ens porten gairebé a l'astracanada. Estan fent el ridícul i arrosseguen amb ells el bon nom dels escacs. La xarxa bull en hipòtesis sobre bons i dolents. No tinc prou informació per decantar-me, però crec que a tots dos (tres, perdó, la FIDE també compta) els interessa continuar aquest matx sobremanera, entre d'altres coses perquè no tenen el glamour de campions d'altres decades, i sense glamour no hi ha patrocinadors ni contractes, i sense aquests no hi ha diners...

Ningú no sap si avui dilluns es rependrà el matx en la seva 6ª partida, ni si Kramnik acceptarà regalar la 5ª i començar el joc amb un marcador al seu favor de 3 a 2. Esperem que no passem d'una opereta a un rèquiem. Esperem-ho.

Festa Catalana 2006

Estareu d'acord amb mi en què hi ha tornejos on pel que sigui (sort, entorn, tracte) funcionem millors que a d'altres; tornejos que ens agrada repetir i altres que millor oblidar. Per a mi la Festa Catalana comença a correspondre a aquesta darrera categoria, tot i que per raons que van més enllà del resultat esportiu de la prova en si. En una de les edicions pretèrites, l'any que vaig passar del Ninot al SELP Vilafranca, per un malentès del responsable de torn de la FcDE, no se'm va lliurar la copa com a guanyador d'un dels subgrups de l'Individual de Catalunya; no la van portar al dinar de cloenda de la Festa (sic), i d'aquesta manera possiblement es van volatilitzar els meus 10 segons de fama davant la comunitat. Què hi farem... o chess is chess, que diria Matanovic.

De l'edició del 2005 de la FC també tinc un regust amargant, perquè va suposar el principi de la fi per a mi en el Club d'Escacs Sant Sadurní, club en què he militat amb molt orgull els darrers anys. No vull estendrem en aquest tema: va costar molt fer un equip per a les ràpides, algun company ens va deixar penjats el mateix dia, vam haver de fer mans i mànigues per ser quatre a última hora... en resum, un avanç de tots els problemes que patiríem després al Per Equips.

Aquest any, com tants altres, no he (ni hem) participat a la Festa Catalana. Quasi millor!