diumenge, de desembre 31, 2006

Bon Any 2007


Falten ben poques hores per a què s'acabi 2006. Espero que hagi estat un bon any per a tots. Jo no em puc queixar. Escaquísticament no ha estat gaire diferent dels anteriors, tot i que s'han produït alguns canvis. Tornaré al Vilafranca després de l'aventura de tirar endavant el club de Sant Sadurní, al que desitjaré sempre el millor. Tampoc he renovat una de les meves dues subscripcions a revistes del sector. La seva deriva en qualitat en els últims anys era evident i he pensat allò d'any nou, vida nova. Tan de bo recuperi aquell nivell d'anys enrere.

El dia 23 vaig anar a Esparreguera, per tocar fusta al campionat de ràpides de Nadal d'aquest petit club, territori dels Expósito i Almeria. El torneig va discórrer pels camins esperats. Enguany va ser un passeig per a Josué Expósito. Pel que fa al meu joc no vaig estar especialment fi, quedant en la 9ª posició, si bé vam poder reeditar el nostre interessant clàssic amb Almeria. Aquesta vegada la victòria se la va endur en Marc i em penso que, atès que ja ha superat els 2.300 d'elo, aquest serà el signe més previsible en el futur. Vaig tenir també ocasió d'enfrontar-me amb un dels meus antics alumnes, possiblement el que ara per ara tingui més projecció. Aquesta vegada vaig guanyar, però crec que en un parell d'anys, si continua treballant fort i amb el reforç de les classes de més nivell que està rebent ara, la sort canviarà.

En fi, la vida continua, que ja és prou. Sóc persona de costums i, si no m'ho impedeix la nena :), avui faré una de les meves tradicions per celebrar el canvi d'any: reproduir abans de les 24.00 h una partida de Fischer, del llibre de Pablo Morán (el de tapa vermella de Colección Escaques, tot un clàssic). Sembla com si aquest costum fos com un desig de tenir un bon any escaquístic. El faig extensiu als qui perdeu el temps entrant en aquest bloc. Feliç Any 2007 !!!

Etiquetes de comentaris:

dijous, de desembre 21, 2006

BON NADAL !!

Imatge propietat de wynd


Bon Nadal
Feliz Navidad
Merry Christmas
Joyeux Noël
Frohe Weihnachten
Buon Natale
Feliz Natal
Bo Natal
Zorionak

diumenge, de desembre 17, 2006

Gent del Barri


Suposo que avui tocaria parlar del I Obert Internacional Memorial David García Ilundáin, que s'ha celebrat a les Cotxeres de Sants i s'ha endut brillantment i en solitari José Manuel Super López (per cert, alumne aventatjat del gran GM pratenc). Però no, ves per on no, avui parlaré d'un altre torneig.

Avui he participat en el torneig social de ràpides de Nadal del Club d'Escacs Ninot, club de l'Esquerra de l'Eixample en què vaig militar del 1988 al 1996. El Ninot és un bon representant d'un sector no genys menyspreuable dels nostres clubs: societats petites, integrades per gent resident en un entorn proper a la seu social, que habitualment no són de propietat i es tracten de cafès; clubs sense pretensions esportives ni en l'equip ni en els seus integrants més enllà de passar-s'ho bé, i sovint amb uns nivells de joc intermitjos. El Ninot és un d'aquests clubs, lligat històricament primer al desaparegut bar Cibeles i després a La Parada (ambdós propers a l'Hospital Clínic) i que actualment juga el Per Equips a la seu dels Amics del Passatge Pellicer, al carrer del mateix nom.

Parlar del Ninot és, en qualsevol cas, parlar dels seus membres i especialment de dos d'ells: Eduardo de Simón i Víctor Xipell. Com tants altres clubs petits, el Ninot es mou pel voluntarisme d'uns pocs socis. Desaparegut el primer president, el recordat sr.Massana, ja fa molts anys que tot aquest pes recau en el Morgan i el Xipell (amb el recolzament d'en Lluís García, és veritat). Aquest duo està fet d'una pasta especial, una amistat forjada amb els anys; ells són l'ànima del club i tant de bo mantinguin les ganes que han permés sobreviure a l'entitat, superant periòdiques crisis per la fuga de personal o pel canvi de locals.

Tinc molt bons records del Ninot i de la seva gent. Del Morgan i del Xipell, és clar, i també del Fede (on estàs?), Franch, Sala, Francesc Miguel, Lluís Vicién... , de les tardes dels dimarts al bar, d'aquelles ràpides amb implacables comentaristes entre els mirons (kibitzers de primera, ho juro), dels perillosos jugadors de cafè, d'aquella loteria que mai no toca...

Com us podeu pensar, avui el torneig era gairebé el menys important (encara que se l'ha tornat a emportar l'especialista Carles Duz). El més esperat (maleït futbol apart) era el vermut posterior (la cuchipanda en argot del club) i el poder retrobar bé els amics, un altre cop. Que així sigui, per molts anys.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de desembre 13, 2006

Llibres recomanables (4): The Bobby Fischer I knew and other stories (Denker & Parr, Hypermodern Press, 1995)


Canvi d'escenari, però no de gènere. Abandonem l'extinta Unió Soviètica per visitar els Estats Units i essencialment Nova York, la seva meca escaquística. Els autors d'aquest recull d'assajos sobre jugadors són el GM Arnold Denker (1914 - 2005) i Larry Parr, antic editor de Chess Life. Denker fou un dels personatges més emblemàtics del panorama escaquístic nord-americà entre els anys 30 i 60 del passat segle. Fou campió absolut USA del 1944 al 1946 (abans que l'era Reshevsky es consolidés) i es va convertir amb els anys en un tipus molt respectat per la comunitat, gràcies al seu caràcter extrovertit i bonhomia: The Grand Old Man of American Chess era el seu sobrenom. Temps hi haurà per parlar-ne amb més detall.

TBF és un llibre desigual; probablement per la necessitat de vendre conté alguns capítols prescindibles. El mateix títol pot portar a engany. Com tot el que toca Fischer es converteix en or, la seva referència pot fer pensar que tenim un llibre més sobre el noi de Brooklyn. I per contra, el capítol sobre Fischer (com el de Kasparov) no és especialment interessant, pel fet que Denker escriu sobre les seves memòries amb els personatges i en el cas de les dues megaestrelles els vincles van ser breus. Per contra, quan Denker recorda els homes del Manhattan, el llibre esdevé una joia: se'ns dibuixen amb precisió i força desconeguts i professionals, vividors de cafè a l'espera de butxaques d'incauts per buidar, clubs de primera i de tercera, les arrels jiddisch i immigrants d'un temps ja perdut, les cues del racionament durant la gran depressió i en definitiva, un munt de caràcters i moments irrecuperables.

El llibre té una extensió considerable. Són molts els personatges tractats: Albert Pinkus, Donald MacMurray, Oscar Tenner, Albert Simonson, Abraham Kupchik, Herman Steiner, Bobby Fischer, Garry Kasparov, Reuben Fine, Samuel Reshevsky, Alexander Alekhine, Max Euwe, Salo Flohr, Ossip Bernstein, Isaac Kashdan, Al Horowitz, Miguel Najdorf, Arthur Dake, George Treysman, Norman Whitaker, Tony Santasiere, Fred Reinfeld, Irving Chernev, Edward Lasker i Hermann Helms, per esmentar-ne els principals. De tots ells recomano les agredolces històries de Pinkus, Simonson, Treysman (el GM de cafè, com l'anomena Denker) i Santasiere, però el llibre sencer val molt la pena, com a retrat del panorama d'aquell país en les dècades dels 30 i 40. En resum, un must com una casa de pagès (o millor encara, com un gratacels de NYC) per a tot aquell que disfruti més amb les històries personals que amb les partides.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de desembre 11, 2006

Au revoire, Devik Bronstein (1924 - 2006)

Hi ha dies que seria millor saltar-se en el calendari. El passat 5 de desembre va ser un d’aquests; trista casualitat que el mateix dia que Kramnik va sucumbir davant Deep Fritz ens deixés precísament un dels apòstols del joc amb les màquines quan pocs hi creien i un dels jugadors més creatius del segle XX: David Iònovich Bronstein.

Jueu, ucraïnès i fill de represaliat en camps de treball forçat (no m’atreveixo a dir dissident); males cartes per jugar a la partida de la vida a la URSS de Iosif Stalin. Aquestes van ser les credencials del gran David Bronstein (o Devik, com carinyosament era conegut entre els seus) i amb elles va arribar a disputar i empatar el títol de campió del món amb el Patriarca dels escacs soviètics, Mikhail Botvínnik, l’any 1951.

Tot allò avui queda molt lluny, fins al punt que Bronstein va ser injustament rel.legat a un segon terme en els darrers trenta anys. Ell no va ser un campió sense corona, com tantes vegades s’ha dit de Keres. Keres (que era un jugador enorme), no va arribar mai a disputar una final pel campionat mundial. Bronstein sí i la va empatar. Bronstein va ser “co-campió”, com deia Euwe, o campió de mitja corona; unes normes dissenyades per al comfort del gegant soviètic (em plena guerra freda) i la feblesa de la FIDE van ensordir aquell empat. Jo no crec que una victòria de l’outsider hagués canviat especialment el panorama escaquístic; Bronstein no vivia especialment la política; volia ser senzillament un escaquista. Aquell era el món que coneixia i en qualsevol cas s’havia de preocupar per la seguretat de la seva familia i, especialment, per la de son pare. Si hagués guanyat, molt probablement Botvínnik hauria recuperat la corona en el subsegüent matx de revantxa, però si més no Devik hauria conquerit de forma oficial el bocí de glòria que amb tots els honors es mereixia.

Arribats a aquest punt és inevitable recordar els previs a la vint-i-tresena partida del matx. Bronstein acabava de donar la volta al marcador guanyant dues partides seguides i es trobava a un punt de la victòria. Les pressions que deuria rebre sospito que van ser moltes i molt fortes, si bé després ell mateix afirmava que si no va guanyar va ser perquè en el seu subconscient no desitjava fer-ho. Pot ser van ser les pors les que van actuar en la seva ment. I ja se sap que la pitjor pressió és la pròpia. No ha de ser fácil enfrontar-se al sistema soviètic quan un en forma part i no el nega, per què és tot el que ha viscut.

Bronstein va ser estimat arreu del món per la seva valentia i joc creatiu, a voltes romàntic i de vegades excèntric. Va ser dels pocs GM que no va signar un escrit contra Korchnoi quan els comissaris del partit ho van exigir i va convertir en amics a molts dels seus oponents. Entre una infinitat de premis en tornejos nacionals, va conquerir el títol de campió absolut de la URSS els anys 1948 i 1949, i es va adjudicar els interzonals de Saltsjöbaden (1948) i Budapest (1950), aquest darrer empatat amb el seu gran amic i també sovint oblidat Isaac Boleslavsky. En matèria d’apertures va ser igualment original: ell i els seus compatriotes ucraïnesos van rellançar la defensa índia de rei i seves són importants innovacions teòriques en l’espanyola o la caro-kann, per posar només alguns exemples.

El món de Bronstein era el de les 64 caselles; més enllà del propi joc va proposar millores en relació al ritme, creant noves modalitats de controls i apostant per les semi-ràpides, tan esteses en els nostres dies. Va escriure joies inoblidables com el seu llibre sobre el torneig de Zuric (1953) i va creure en el joc amb la màquina, com paradoxalment ho va fer el seu etern rival Botvínnik, quan els ordinadors encara estaven molt lluny de les desfetes sobre el personal de Deep Fritz i companyia.

La pèrdua per la mort de David Iònovich Bronstein és molt gran. Però també ho són el record i la llegenda que l’acompanyen. M’agradaria que a l’Hotel Existència l’esperés no una habitació més sinó una suite especial i una corona, no de flors i dol, sinó de llaurer. La corona del campionat mundial que va compartir aquell llunyà 1951.

Recordar a aquestes alçades la vint-i-tresena partida d’aquell matx em sembla injust i sàdic amb Bronstein. Us deixo amb l’anterior, la que li va permetre avançar el seu oponent i, en darrer terme, empatar la final del campionat mundial.


Moscou, Campionat del Món (22). 1951.
Blanques: David I. Bronstein
Negres: Mikhail M. Botvinnik
Defensa holandesa (A91)

1.d4 e6 2.c4 f5 3.g3 Cf6 4.Ag2 Ae75.Cc3 O-O 6.e3 d5 7.Cge2 c6 8.b3 Ce49.O-O Cd7 10.Ab2 Cdf6 11.Dd3 g5 12.cd5 ed513.f3 Cc3 14.Ac3 g4 15.fg4 Cg4 16.Ah3 Ch617.Cf4 Ad6 18.b4 a6 19.a4 De7 20.Tab1 b521.Ag2 Cg4 22.Ad2 Cf6 23.Tb2 Ad7 24.Ta1 Ce425.Ae1 Tfe8 26.Db3 Rh8 27.Tba2 Df8 28.Cd3 Tab829.ab5 ab5 30.Ta7 Te7 31.Ce5 Ae8 32.g4 fg433.Ae4 de4 34.Ah4 Te5 35.de5 Ae5 36.Tf1 Dg837.Ag3 Ag7 38.Dg8+ 1-0


Us recomano finalment l'acurada sel.lecció de partides que l'amic Manel Garcia ha fet a la seva excel.lent web Peón de dama.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, de desembre 10, 2006

HAL 9000 deu estar somrient


S'acabat la discusió dels duels home-màquina. A partir d'ara són pur romanticisme i el romanticisme, en els nostres dies, sovint sembla tronat. Deep Fritz ha vençut Kramnik (4-2) i al meu entendre la darrera partida ha demostrat que ho ha fet convincentment. La variant escollida, amb la seqüència dels moviments de torre, demostra la potència bruta de la màquina, perfectament capaç de circular per un abisme enfrontat als cànons del raonament humà del joc de posició, a l'empara d'una impressionant capacitat de càlcul. Quan Kramnik no ha conservat el difícil equilibri dinàmic, la bèstia de silici l'ha empès al buit. Prou ha fet el jugador rus mantenint el tipus fins a la darrera partida i entrant en una siciliana. HAL 9000, la supercomputadora de 2001, A space odissey, l'obra mestra de Kubrick (per cert, un gran aficionat als escacs) ha trigat trenta-vuit anys en obtenir la seva revenja; i és que a Bonn, a diferència de la pel.lícula, l'home no ha fet possiblement la seva millor jugada: desconnectar a temps la màquina.


Des d'ara dubto que els campions vulguin participar en aquests enfrontaments: el risc de caure amb estrèpit els ha de fer pensar-s'ho un parell de vegades. És clar que... poderoso caballero es don dinero.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, de desembre 03, 2006

El II Obert Actiu del Foment i els fritzies que vénen

El passat dissabte 2 de desembre es va celebrar el II Obert Actiu del Foment Martinenc. Sempre és un plaer visitar aquest històric dels escacs barcelonins, encara que els meus resultats esportius allí no hagin estat mai especialment satisfactoris. El Foment és un club amb estil propi, que cuida la seva gent i manté una política de formació dels nanos singularment exitosa. Encara recordo alguna nit d'Open de Barcelona, molts anys enrere, quan acabada una partida a les dues de la matinada, tornava a casa caminant des del Clot fins a l'Esquerra de l'Eixample, amb el cap encara embotat pel punt que s'havia escapat després d'haver-hi invertit tanta energia...

El vencedor del torneig va ser el GM Azer Mirzoev (7,5/9), seguit per 3 IM i un MF amb 7 de 9: Manel Granados, Arturo Vidarte, Alfonso Jerez i Filemón Cruz. La meva participació va ser fluixa. Si al matí vaig complir les meves espectatives, a la tarda vaig desconnectar totalment: al fina, 4 de 9. Què hi farem.

De tot, em quedo amb algunes reflexions:

Del món exterior:

1. Fins a 15 inscrits no es van presentar. Això adultera la primera ronda i diu molt poc dels absents. Entenc que els organitzadors vulguin assegurar l'èxit de convocatòria, però em temo que alguns personatges, si hom intueix que no són gaire seriosos, no cal tenir-los en compte.

2. Els fritzies. Els fritzies són els nens del present, una generació filla del Fritz i de les classes particulars amb MF, MI o GM, que es demostra implacable amb tot aquell amb qui s'enfronta. Tres tipologies de Fritzies d'aquell dia. Dues viscudes en carn pròpia i un observada:

Fritzie 1. Durant el teu temps ni mira la partida, s'entretén amb la del costat. Durant el seu torn ben poquet. De fet vaig estar a punt d'avisar-lo que li tocava (inocent de mi), en suposar que no havia vist que jo ja havia tirat. Doncs amb tot, i sense immutar-se, entrega material per atac. En el cas que ens ocupa la falta d'atenció la va pagar oblidant un detall tàctic, que em va permetre guanyar el punt. Això sí, jo fent tot l'esforç i ell més tranquil que un gínjol i defensant-se al toc.

Fritzie 2. Una altra màquina del joc ràpid. En una partida contra un 2.200, aquest fa tot l'esforç, consumeix molt més temps i arriba a un final guanyador de torre + 2 peons contra torre, amb un minut de temps contra vuit del nen. El 2.200 pensa, intenta construir la posició gunyadora. Fritzie 2 juga al toc posant pals a les rodes del seu contrari. Quan el 2.200 s'adona de la manca de temps necessari per guanyar, proposa taules. Fritzie 2, impassible, les refusa i guanya per temps. Tot és perfectament legal, però igualment trist, i més quan prenen part nanos. Em sembla trista l'absència d'una certa ètica (si per posició la tinc perduda, m'avinc a les taules), però m'esglaia encara més la implacable fredor del nen rebutjant la proposició. Cap remordiment. El punt és el més important. Malament...

Fritzie 3. Pare expectant, al darrere. Nano pressionat. Juguem una partida tancada. A poc a poc el vaig apretant. La posició estratègicament m'agrada cada cop més, però quan pot veure un camí per llençar-se en braços de la tàctica és com una ballesta en deslliurar-se. Brutal. Totes les peces cooperen i, sense por, es decideix a entregar una torre per complicar la posició. A sac. No dubta. Ho faig jo: el zeitnot, un precari càlcul de variants, el blackout (s'està posant de moda!) i llenço la partida: mat. Després quan la comentem m'ensenya variants que, encara que portaven a una posició molt complicada, ni se m'havien passat pel cap. Esglaiador.

Tant de bo les noves fornades segueixin aquest últim model, absolutament veraç. Els altres dos no crec que ens aportin gaire valor afegit i sí que mereixerien una reflexió per part dels seus tutors escaquístics. En els escacs (com en la vida) la fi no ha de justificar els mitjans. No pot ser que valgui tot, si us plau.

Personal: Buits a les apertures, precarietat en el càlcul de variants, pressió mal portada del temps... sense que calgui arribar a parlar dels finals. Un despertar a la realitat: tornem a les tenebres... i el Per Equips ben proper. Només una solució: un altre cop, colzes.

Etiquetes de comentaris: