Les lliçons de Wijk Aan Zee

Un cop acabada l'edició 2007 de Corus se m'acudeixen algunes reflexions sobre el mateix:

1. Sense desmerèixer ningú, Holanda i Wijk Aan Zee són respectivament el país que cuida més l'organització d'events escaquístics (si més no d'alt nivell) i el millor torneig del món. Muntar tres grups com ha tingut Corus enguany sembla difícilment superable.
2. La nòmina de participants ha estat molt acurada. Personalment m'hauria agradat veure Gata Kamsky en el grup A i Hikaru Nakamura en el B o C, però és més una qüestió de gustos que no pas de coherència amb els ràtings.
3. Radjabov ha estat el gran triomfador i revelació del torneig. Crec que tenim un futur candidat al títol mundial.
4. Aronian s'ha guanyat la consideració de membre de la super-elit. Ningú no li discutirà la seva participació en grans events.
5. Topalov confirma la seva condició de nº 1 en tornejos sense descrèdit de Kràmnik (rei de matxos) que amb la seva victòria a la darrera ronda demostra que no solament sap jugar à la Karpov.
6. Shírov i Anand s'allunyen de la cima. Més el primer que el segon, però curiosament l'habitual irregularitat de Shirov pot ser permeti relativitzar més el seu resultat que el de l'indi, que sempre estava a dalt de tot.
7. Canvien els temps i els noms: Radjabov, Ponomariov, Karjakin, Carlsen. El futur pica a les portes de l'Olimp escaquístic.

Al marge del torneig, les acusacions entre els equips de Topalov i Kràmnik continuen, per a descrèdit del joc. Ara la premsa alemanya ataca el búlgar per rebre suposades ajudes informàtiques, com abans s'havia dit del rus. Tot plegat sembla imversemblant, però caldria demostra-ho abans que els patrocinadors s'acabin d'espantar. En el camí s'està forjant una rivalitat com les llegendàries Petrossian-Korchnoi, Korchnoi-Karpov i Karpov-Kasparov. Pot ser això vengui...

El tallat de la victòria

Torna el Per Equips, la Champions dels aficionats. Sense cap mena de dubte la lliga de clubs és el punt central del calendari escaquístic. Molts federats nomès juguen aquest torneig en tota la temporada i la resta la programem reservant-nos com un esdeveniment innegociable aquesta prova. També és veritat que tanta il.lusió, si els resultats no acompanyen, es converteix en decepció i desig que acabi ràpid... però això ja són figues d’un altre paner que hores d’ara millor no esmentar.

En el meu cas tenia a més l’incentiu de ser la primera partida en què defensava els colors del Vilafranca, en aquesta segona etapa. Debutem contra el Sitges “B”, a casa nostra i jugo amb negres. Com no podia ser d’altra manera, revisc totes les sensacions que feia mesos que tenia adormides. Per començar, el fred a la sala de joc (tot un clàssic) i després aquell rum-rum estomacal que et provoquen els nervis. Tinc més de cent punts de ràting que el meu oponent. L’hauria de guanyar, però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho.

Primera jugada: 1. f4. Tota la preparació a pastar fang! (bé, cal ser sincers, dues hores de preparació). Partida lenta, tancada, de maniobres, eixuta. Em costa molt pensar eficientment. A poc a poc vaig aconseguint un petit aventatge posicional. Tinc la parella d’àlfils, una forta diagonal i la iniciativa. A partir de les 12.00 h totes les partides es llencen per l’abisme del zeitnot. Aquest ritme de temps és fotut. La qualitat del joc se’n ressenteix: estic millor però no sé com continuar. Segueix aguantant. És aquí on he tirat molts punts. De sobte fa la típica jugada que no se t’ha passat pel cap ni remotament. Juga ràpid: esgarrifança a l’esquena. Tampoc s’acaba el món: jaque innecesario favorece al adversario. Em proposa un canvi que en breu termini em permetrà menjar un peó i fer-ne un de passat. Una mica més de nervis a l’estómac i lluita per no tirar la partida amb jugades ràpides; acceleració mental, em costa controlar-me.

Al final cau, molt dignament. S’ha acabat la tortura per als dos. Correcció i bon rotllo en els comentaris. El Vilafranca guanya amplament el matx (7,5 a 1,5 quan vaig marxar) si bé l’equip de la blanca Subur va merèixer una puntuació més ajustada. Missió acomplerta, me’n torno a Sant Sadurní. Això sí, abans d’enfilar el camí, un petit i anònim tribut pel bon resultat, un altre dels meus clàssics personals: el tallat de la victòria. Breu però assaborit.

Tan sols una hora més tard del final de la partida experimento les primeres sensacions de satisfacció pel resultat. Una hora em va costar treure’m tota la pressió! Si no fos pel sentiment de satisfacció que dóna un punt ben guanyat... Bé, no hi ha espai tampoc pel romanticisme: quan l’hi vaig posar, l’amic Chess Assistant va trobar millores al meu joc, i és clar, té raó. Però tampoc ens amargarem a aquestes alçades, no?

La vida continua. La setmana que vé pugem a Berga. Bona excursió. Sortirem molt aviat i arribarem tard. Per cert, encara no li he dit a la meva dona...

La passió per la vida de Santasiere (1904 - 1977)

El passat 13 de gener va fer trenta anys de la mort d'Anthony Edward Santasiere, un dels personatges més singulars de l'escena escaquística nordamericana de les dècades dels 30, 40 i 50 del passat segle.


Santasiere va nèixer al barri novaiorquès del Bronx, l'any 1904; era el dotzè de tretze germans d'una familia molt pobra, d'arrels italo-franceses. Tan humil eren els seus origens que el matrimoni Marshall va haver d'intercedir per aconseguir que un patró i gran aficionat als escacs li pagués l'ensenyament universitari al jove jugador. Santa, com era conegut en medis escaquístics, va ser un tipus diferent del comú: un home lliurat a la passió per les arts i la cultura, un renaixentista del segle XX. Aquest professor de matemàtiques d'institut de barri cultivava per igual pintura, música, filosofia o escriptura, i tant els gèneres de la novel.la com l'assaig i especialment la poesia, on sentia que podia desfermar lliurement la seva sensibilitat. Tanmateix creació no és sempre sinònim de qualitat i les seves obres (especialment els poemes) van ser criticats sovint pel seu to afectat i recarregat. Poc li importava això a Santasiere. De fet forma part de la imatge que ell mateix va ajudar a crear. En aquesta clau cal entendre les seves surrealistes col.laboracions durant més de trenta anys a l'American Chess Bulletin, en què analitzava la posició com un pretext per evocar els sentiments i emocions que les apertures i posicions concretes li podien suggerir. Tímid, emocional, arrauxat i depressiu, catòlic fervent i homosexual, la vida bollia amb totes les seves contradiccions per les venes de Tony.


Santasiere va aconseguir el títol de Mestre Internacional i va ser un home del Marshall Chess Club, a l'ombra de l'etern campió d'Amèrica i virtual mentor personal, Frank Marshall. A part de premis menors i de club (6 cops campió del MCC), va conquerir l'US Open el 1945 (Peoria, Illinois) i el campionat de l'estat de Nova York en quatre ocasions (1928, 1930, 1946 i 1956). Va prendre part en quatre campionats USA (quedant-ne tercer l'any 1946) i en el match USA-URSS de 1945, disputant (i perdent) dues partides contra el recentment desaparegut David Bronstein. Era un romàntic en la vida i els escacs què malgré lui tenia un estil pragmàtic, eixut i defensiu. Així, detestava per "avorrit" el gambit de dama i era un apóstol del de rei i l'apertura vienesa, però sovint les seves partides esdevenien complicats i tècnics finals; la tècnica que ell criticava i en la que excel.lia. En el camp de les apertures també es va guanyar un nom propi amb l'apertura 1. Cf3 ... 2. b4, híbrid interessant de la Réti i la Sokolsky, que si bé inicialment va batejar pedantment com l'apertura del futur en un dels seus deliris fantasiosos, els col.legues van acabar per anomenar amb l'epitet que ha romàs per sempre i què du implícit el sentiment ambivalent que els despertava Tony: Santasiere's Folly (la bogeria de Santasiere). Va escriure monografies sobre les seves apertures preferides i una interessant col.lecció de partides comentades d'un dels seus herois, Tchigorin, que és una declaració explícita dels principis escaquístics i personals del propi autor (My love affair with Tchigorin).


A finals dels 60 i com tants nordamericans, es va retirar al paradís climàtològic de Florida on va seguir jugant fins que les dolències cardíaques (que al final acabarien amb la seva vida) el van obligar a deixar la competició. No sé perquè el US Chess Hall of Fame encara no l'ha nominat entre els seus membres. Tant de bo no sigui per indefensables prejudicis que ara ja no poden fer-li mal al bo d'en Tony. Mentre aquesta injustícia no es corregeix, en Santa té una habitació més que merescuda a l'Hotel Existència.


Us deixo amb una breu i famosa partida de l'any 1926, en què Santasiere va esborrar (en estil romàntic!) Weawer Adams amb un sacrifici de dama i un mat de torre i àlfil. En total dinou moviments que es van convertir en un clàssic de gairebé totes les antologies i col.leccions de combinacions i premis a la millor partida del seu país.



Nova York, 1926
Blanques:Anthony E. Santasiere
Negres: Weawer Adams
Apertura del peó de dama. Mur de pedra (D00)


1. d4 d5 2. e3 e6 3. Ad3 Cf6 4. Cd2 Ad6 5. f4 Cc6 6. c3 Ce7 7. Ch3 O-O 8. O-O Ad7 9. e4 dxe4 10. Cxe4 Cg6 11. Cf6+ gf6 12. f5 ef5 13. Af5 Af5 14. Tf5 Rh8 15. Dh5 Tg8 16. Dh7+ Rh7 17. Th5+ Rg7 18. Ah6+ Rh8 19. Af8# 1-0 Mat!

El Barcinona cavalca de nou

Va ser fa cosa com d'un any i mig; un dimecres, el dia que torno a Barcelona per dinar a casa dels pares, em vaig trobar pel carrer Diputació en Martí Casas i m'ho va dir: la gent del Barcinona s'estava retrobant en el si d'un altre club històric, el Comtal. Em va semblar una gran notícia i al moment vaig recordar amb simpatia el que va ser el meu primer equip com a federat i aquell temps llunyà, els anys que van del 84 al 88.

El Barcinona va ser un club històric com el Barcelona, el Vulcà, el Foment o la UGd'E. Tan històric com aquests. Tan important. Associació Barcinona 39/69 era, em penso, el seu exacte nom, si bé més tard va ser Club d'Escacs Barcino, vinculant-se al cub de tennis del mateix nom.

El meu Barcinona era el del carrer Casanova (el número 25, veritat?). Encara ara quan hi paso per davant de l'escala me la miro com recordant aquelles tardes de ràpides, els vespres de l'Open de Barcelona i els diumenges del Per Equips i l'Individual. Podeu imaginar quin xoc va suposar aquell nou món per a un recent federat (més ben dit tres, els nens). Aviat ens va quedar clar que el camí era llarguíssim i que érem al darrere, ben al darrere. El club, a més, tenia una nòmina de jugadors amb més mestres i forts preferents que primeres, segones i terceres, i això encara ens feia badar més amb les partides que els vèiem jugar. Fins i tot teníem el Co-Campió de Catalunya d'aquell any, en Jordi Estrella. Poca cosa més per afegir.

Entre setmana els escacs entre els primers espases havien de conviure amb les cartes (el mus) i cada vegada aquestes guanyaven més i més la partida. Recordo com arribava literalment "fumat" a casa i la cara que posaven els meus pares, potser perquè pensaven que podia venir de qualsevol altre lloc o perquè temien que aquesta febre escaquística em tombés enlaire els estudis.

Parlar del Barcinona és parlar de la seva gent, i en primer lloc del seu president, el senyor Viladot, que amb el seu suport econòmic va fer possible que l'entitat arribés a conquerir el campionat absolut de Catalunya els anys 80, 94 i 95, i el d'Espanya el 1997 amb un equip integrat per Spraggett, Izeta, García Ilundain i Mellado. Persones com ell són imprescindibles per empènyer el nostre esport i el seu record segueix viu entre els qui el vam conèixer.

Els noms que integren la memòria del meu Barcinona són molts, però al davant d'ells hi ha invariablement tres: Manel Garcia, Jordi Estrella i Josep Maria Sáenz, els joves líders d'aquell grup humà que completaven Jordi Sáenz, els Bernet, Alejandro Martín, Enric Estrella, Martí Casas, els Muratet, Cuspinera, Fernández, Espada, Joaquim Giralt, Jordi Servent, Carles Farré i d'altres que segur em deixo. I al costat de Viladot també recordo els Garcia Conesa, Batalla i Carranza. Amb els anys i la pèrdua de Viladot va venir la diàspora, la gent va marxar a clubs com el Barberà, Cerdanyola, Centro Aragonés, Barcelona, Banyoles o el propi Comtal. Va arribar l'eclosió dels nous valors del Foment, la fusió entre el Vulcà i el Barcelona, la pujada del Barceloneta...

Però com fa la cançó, vint anys no són res i com a les pel.lícules del Far west, es tornen a reunir els cow boys, separats durant aquest temps per les obligacions de la vida. Ben segur que serà un equip temible i un favorit per a l'ascens. Prepareu-vos amics, perquè el Barcinona torna a cavalcar, amb montures del Comtal!

(Fotografia propietat de dylan c)

Maleïda causa major

Avui no participaré a la Copa Catalana, com era el meu desig. La Cup és una prova atractiva (millor si no cal passar del primer diumenge, reconeixo) perquè és un dels poquíssims dies en què es concentra bona part de la comunitat escaquística que posteriorment participa a la lliga. És, sobretot, una bona oportunitat per saludar amics i coneguts, i per prendre part en la més interessant competició per equips d'escacs actius que s'organitza a Catalunya. En el meu cas, enguany s'hi afegia el fet de ser la primera prova en què tornava a defensar els colors del C.E. Vilafranca, però m'hauré d'esperar un parell de setmanes més per fer-ho. Una urgència mèdica en la persona del meu sogre ens urgeix a esmerçar-hi tota l'atenció de la família, en unes hores i dies que seran vitals; en aquest context he hagut d'aparcar la Copa fins que arribin temps millors. Tant de bo sigui una jornada festiva i un bon dia d'escacs per a tothom. Tant de bo tingueu i guanyeu bones partides. Tant de bo l'Antonio guanyi la seva partida, maleïda causa major.

Les Illes Medes al firmament escaquístic

El site Chessbase, ni més ni menys, ha publicat en les seves edicions en alemany, anglès i castellà un article relatiu al recentment finalitzat II Obert Internacional de les Illes Medes. Veure la silueta dels coneguts illots m'ha recordat els estius d'infantesa i adolescència, de càmping a l'Empordanet i platja a Sa Riera, des d'on la panoràmica de les Medes és singularment bonica.

La notícia en qüestió m'ha portat un altre record. Entre les imatges que la documenten apareix una fotografia de tamany més que respectable d'en Lluís Febrero, jugador del Comtal a qui vaig guanyar la meva primera partida com a federat, a l'Obert de Barcelona, allí per l'any 1984. Va ser una Caro-Kan, jo jugant amb negres, en què vaig quedar en posició molt pasiva i encara no sé com me'n vaig sortir. La fotografia fa just homenatge a un competidor sempre esportiu i correcte (dintre i fora de la partida) i a la seva dil.latada trajectòria com escaquista.

De curses i màrqueting

L'Eebcn organitza un concurs obert a tothom consistent en una marató cultural escaquística, així com altres de redacció i de dibuix per a nens i nenes entre 8 i 14 anys. Penso que aquestes propostes (totes gratuïtes) són molt interessants perquè difonen la cultura escaquística, la promouen entre els nens i diversifiquen el panorama. Evidentment tenen també l'objectiu de donar a conèixer l'escola, però em sembla que això no solament és absolutament lícit sino encomiable, atesa l'escassetat d'ofertes educatives escaquístiques que patim. Tant de bo hi haguessin més escoles i aquest fos un mercat en expansió: el nivell dels nens pujaria, molts jugadors aficionats i semi-professionals podrien guanyar-se la vida com a monitors i en definitiva, millorariem la salut dels nostres escacs.

Dit això, i em sembla que ho he dit ben fort, recordo que l'any passat el mateix centre ja va promoure una iniciativa semblant, en aquest cas un Trívial, en què vaig prendre part enviant les meves respostes als qüestionaris setmanals. Aquella iniciativa va resultar també atractiva i estimulant. La participació era igualment lliure, gratuïta i ja sé que en aquestes coses hom ha de buscar més la satisfacció personal que una altra cosa però... què voleu que us digui, he de confessar que després de respondre a tots els qüestionaris i pel temps que hi vaig esmerçar, la medalla que vaig rebre per la quarta posició final em va resultar francament poca cosa, o més aviat em va decebre. Em penso que és per això que, encara que no em costa res afegir a l'encapçalament d'aquest article un enllaç per a què tothom que vulgui hi pugui prendre part, confesso que encara em sento baldat d'aquella altra cursa i que enguany... no em calçaré les sabatilles.

Obert Internacional d'Alzira: una bona proposta per a les vacances de Nadal

Cada cop més i contra la pròpia voluntat, em convenço que la competició escaquística de tornejos a ritme clàssic i nou rondes està feta per a nens, adolecents, solters, separats o vidus, és a dir, singles, gent sense compromisos de parella o família. Només s'ha de veure la cara de la dona quan falten poques rondes per a què s'acabi el Per Equips (falten gaires dies? et pregunta insistentment) o quan li dius de jugar una altra competició, si no ha passat un espai de temps més que llarg des de l'anterior. Com a contraproposta a aquestes llargues proves, els tornejos d'escacs actius han prosperat especialment pel fet de comprimir la competició: afavoreixen els patrocinadors (gasten menys), organitzadors (es redueixen les complicacions logístiques), els titulats que opten a premis (en un dia poden tocar diners calents) i finalment la gran massa, que som quasi tots: ens podem escapar un dia de les nostres obligacions i devocions familiars.

Però aquesta fórmula admet variants interessants, si més no per a la legió que no tenim espectatives de premis: el Club d'Escacs d'Alzira ho demostra amb el seu torneig actiu de Nadal. Un obert repartit en tres dies, en període de vacances nadalenques (enguany del 27 al 29 de desembre), que concentra el joc en hores sense llum natural (18.00 - 20.15 h) de forma que et permet disposar lliurement de la jornada i destinar als escacs una franja molt raonable. És per tant, un torneig ideal per a integrar-lo en una sortida familiar. No coneixia la Ribera Alta i he de dir que em va agradar molt: Alzira, Sueca, València i l'Albufera ben a prop, paisatges de tarongers, arrossos excel.lents i un torneig fort i ben organitzat per una entitat que està en forta ascensió.

Pel que fa a l'edició XI de l'Obert, disputat a la seu del propi CEA (amb un aire que em recordava molt la del Sant Feliu, per cert), se la va endur clarament el GM cubà i primer cap de sèrie, Alexis Cabrera. La meva participació va transcórrer dintre del guió esperat: deixant escapar algun mig punt que havia de guanyar i perdent les partides contra els Top sense oferir gaire resistència. Per cert, va ser un plaer jugar contra Toledano, l'MI local i tot un clàssic dels escacs valencians.

M'agradaria tornar a Alzira i penso que és una alternativa absolutament recomanable per fer turisme familiar. I si el torneig a sobre anés bé algun cop ja seria la repera.