La maledicció de l'elo

Ningú discuteix que no sigui necessari un sistema de mesura del nivell de força dels jugadors. Fonamentalment consolida l'estructura del sistema i el vessant comercial de la competició i cal reconèixer que aquest darrer, fins i tot al nivell dels amateurs, és molt important. Tampoc em preocupa quin és el millor dels sistemes, atès que no tinc coneixement del que fan altres federacions (com la del Regne Unit, per posar un exemple).

Malauradament però, penso que el que hauria de ser en molts casos un ajut (per estimular l'estudi i la progressió dels jugadors), acaba sotmetent-los. I això és encara més greu en el cas dels aficionats o d'un entorn en què aquests es barregen amb semi-professionals i uns pocs professionals.Tant tens, tant vals. Tan simple com implacable. El sistema de puntuació indueix a una classificació qualitativa dels jugadors. Si tens poc elo no pots jugar en determinats tornejos o ho has de fer en determinats grups. Si jugues amb un jugador de menys elo, no et pots permetre una altra cosa que no sigui guanyar-lo, per mantenir-ne el teu. Materialisme pur. Judici del rival sense dret a defensa. L'has de tombar. Idees preconcebudes poc esportives. Prejudicis.

Els israelites veneraven un vedell d'or; els herois de les sagues nòrdiques un anell també auri i el seu tresor; nosaltres una matèria inexistent (què originals!) que ens fa bons o dolents als ulls propis i extranys, ens jerarquitza i en darrer terme, ens tiranitza. Unes cadenes invisibles que ens lliguen els uns al damunt dels altres. Sentim col.legues que es pressionen amb l'elo que han de guanyar cada temporada; d'altres que es castiguen perquè en un torneig n'han perdut x o perquè no hi ha manera que progressin; i d'altres que fins i tot no volen seguir jugant (en un torneig per equips això és típic per exemple) perquè tenen una mala ratxa i no volen perdre més punts... Alguna cosa no funciona quan la forma pot al fons.

Es diu que la solució és jugar pel plaer de jugar, al marge del rating i que això suposarà a mig o llarg termini una millora del nivell i per tant de l'elo. La veritat és que sembla una evidència, però pel meu gust tan bonica com allunyada de la realitat i del sistema, tal i com està muntat. No us sembla? És clar que una altra solució, per als moments més baixos de moral, és pensar en deixar la competició federada, solució que no poca gent acaba adoptant amb el pas dels anys ...Glups. Millor no prendre-s'ho tan seriosament. Ja es veurà.

Fotografia: One Ring to Rule Them All. Propietat: Marios Tziortzis

El Gambit Kasparov

Tothom recorda el formidable estil de l'ex-campió del món nascut a Bakú: sempre actiu, Kasparov buscava la iniciativa a qualsevol preu i una de les seves jugades marca de la casa era el sacrifici de material (normalment un peó) per obrir les línies dels rivals i llençar el seu atac.

Kasparov va abandonar els escacs de competició probablement perquè després de guanyar-ho tot va perdre la punta de motivació que es necessita per estar sempre a dalt de tot. Afortunadament la seva posició econòmica li ha permès prendre aquesta decisió i, de fet, la seva reputació no ha disminuït gens: Garry és, per exemple, un reputat col.laborador del Wall Street Journal i s'ha especialitzat en traduir a les coordenades del lector conservador americà la sempre complicada actualitat russa.

Tanmateix no va tenir prou amb un retir tranquil (de fet és molt jove per a massa coses) i s'ha deixat encomanar pel virus de la política. És el principal actiu del Front Cívic Unit, oposat al govern actual rus, i per la seva repercusió internacional, n'és la punta de llança en els seus actes públics. Kasparov juga amb foc, i ho sap. N'hi ha prou amb esmentar el nom de la famosa periodista assassinada, Anna Politkovskaya, per entendre en quina boca de llop s'està ficant. Tant se val; fidel al seu estil de joc, segueix arriscant i fent sacrificis de material, solament que aquesta vegada ell mateix constitueix el material lliurat en el gambit, com demostra en primer terme la seva detenció el passat 14 d'abril per la policia de Moscou.

Aquesta partida va de debò. En els escacs, quan n'acabes una, guardes les peces o en comences una altra, però en política russa... t'ho jugues possiblement tot. Tant de bo se'n surti. Pel camí cal reconèixer que la seva darrera jugada dignifica els escaquistes, trencant aquell tòpic de tipus estranys i tancats en un món propi, sempre lluny de la realitat. Sort, campió.

Fotografia: knight's gambit. Propietat: liyen

New Kid on the Block

Us presento en Martí Torrallardona i Raventós, jugador del Club d'Escacs Sant Sadurní; en la recentment finalitzada Final Nacional d'escacs del campionat organitzat per la UCEC (Unió de Consells Esportius de Catalunya), en Martí s'ha classificat en la setena posició de la categoria infantil, després d'haver obtingut el primer lloc en la fase provincial de Barcelona.

La fita té prou mèrit; la seva dedicació al joc ve limitada pels estudis i altres aficions i, a més, un cop per setmana ha de suportar, juntament amb en Joan Lázaro i Jaume Romero, els consells escaquístics d'aquest que us escriu, cosa que, de vegades veient les meves pròpies partides, potser es podria estalviar.

Estic molt content per en Martí; el seu estil agressiu i tàctic és fresc com la seva joventut i ben segur que, després de païr la pèrdua d'alguna partida de les disputades a Salou, serà conscient del bon resultat aconseguit. També és cert que desconeixo la seva projecció. Probablement serà limitada. Per anar més enllà i només per començar, hauria de canviar d'entrenador (parlo seriosament) i multiplicar la seva dedicació. Multiplicar-la per molt. Lliurar-se a l'estudi del joc i deixar altres coses. I no sé, la veritat, si paga la pena. Tant de bo el seu futur no depengui de les 64 caselles, sino que aquestes es converteixin en un hobby que el pleni de satisfaccions. Però no més que això, una afició sense la pressió de jugar-se el jornal.

Tampoc ara vull posar-me trascendental. Arriba el bon temps i la fi del curs escolar; no cal escalfar-se el cap pensant en el futur i sí gaudir de la fita assolida. Enhorabona, Martí, i per molts anys.

P.S. Circunstancialment, no tinc una opinió formada sobre la separació de competicions entre la FCd'E i la UCEC però, sense coneixement de causa, qualsevol ruptura em sembla dolenta. Èrem pobres i a més ens vam dividir...

Fotografia: Martí Torrallardona. Propietat: Zeitnot.

Revistes impreses versus internet

Fa una setmana em va arribar el darrer número de la revista d'escacs de la que sóc subscriptor. El titular i reportatge central estaven dedicats a Wijk aan Zee, torneig finalitzat el passat 28 de gener.

Vagi per endavant la meva preferència per la premsa escrita, les revistes especialitzades impreses i, en definitiva, pel paper. Avanço també que considero que el que fa aquí l'empresa privada té tanta qualitat o més que el que fan France Échecs o Chess, per posar dos exemples reconeguts, i que també el Butlletí no té res per envejar a Chess Life, el magazine de la Federació USA; així ho crec. Però la batalla de les publicacions periòdiques contra les noves tecnologies, arribades dins del cavall de Troia d'internet, em sembla que serà molt difícil d'enfrontar. La majoria (la gran majoria) de lectors de revistes són usuaris d'internet i tenen l'hàbit de connectar-s'hi molt sovint. Jo crec que el resultat de Corus, i les partides mateixes, eren conegudes per un 80% d'aquest públic i per tant, l'efecte informador d'actualitat de les revistes mensuals s'ha perdut totalment. I quan un mes i mig després de la fi del torneig t'arriba la revista amb aquell titular..., un no pot tenir més que una sensació de desfasament. I és que els temps han canviat molt: fa cinquanta anys els aficionats s'assabentarien dels resultats exclusívament per les publicacions especialitzades, mentre que avui internet permet seguir les partides, disputades a qualsevol racó del món, en directe.

El mercat és el que mana i tant de bo sigui favorable al negoci editorial per molt temps, tot i que sospito que caldrà avançar-se als aires que vénen. Una revista mensual ja no pot ser portadora de la darrera hora però per contra pot buscar donar molta qualitat en les anàlisis o una vessant pedagògica afegida. Malauradament també això ho podrien donar les revistes electròniques i les noves tecnologies pot ser faran possible una millor interactivitat per al client. Us imagineu tota una llibreria d'escacs en un reproductor MP-X? I que pogueu gestionar tots els articles com una base de dades més? I que es puguin creuar amb bases de dades pures i programes de joc? Un producte imbatible, sense cap dubte. I qui vulgui sempre s'ho pot imprimir, és clar. Pot ser a mig termini les mateixes editores gestionaran complementàriament els dos suports (el paper i l'electrònic), si bé sembla que la migració cap als productes informàtics sembla inaturable.

En qualsevol cas hi ha molts temes que poden revisar-se en aquest llarg camí, com l'elecció de materials (us heu fixat que el 80% de les partides són sicilianes o espanyoles?; i si juguem altres apertures?), el nivell de les anàlisis (al meu entendre sovint falta un terme mig, basat en elements estratègics, necessari per al jugador d'elo entre 1900 i 2100), o la ració de posicions per resoldre (per a mi excesiva). Com diuen els anglesos... food for thought!

Fotografia: Achilles slays Hector. Propietat: litmuse