Imperial Nakamura

Excel.lent victòria d'Hikaru Nakamura al Magistral Casino de Barcelona, el torneig més fort organitzat a Catalunya (FCdE, Categoria XV). El triomf del nordamericà d'origen japonès, amb un punt d'aventatge sobre el segon classificat, el cubà Leinier Domínguez (i vencedor de l'anterior edició del MCB) ha resultat inapelable. La marxa imposada pel campió absolut USA 2005 solament va ser aturada momentàniament a la setena ronda per una derrota davant del lleidatà Josep Oms, que més cal valorar com un èxit d'aquest que no pas com un demèrit de Nakamura
.

Enguany no m'hi he pogut apropar (dinar de fast food, aparcament i embús de trànsit són massa penitència per poder veure solament la primera mitja hora de partida), però penso que el torneig ha satisfet les espectatives: hem pogut veure històrics com Vaganian i Beliavsky, l'armée catalana (Oms, Illescas, Narciso i Fluvià) ha pogut enfrontar-se contra GMs de reconegut nivell (per això fem el torneig, no?) i ha tingut els seus moments de glòria (victòries d'Illescas sobre Gashimov i l'esmentada d'Oms sobre Nakamura), i el nivell de lluita (i partides decidides) ha estat molt per sobre del que els supertornejos ens tenen acostumats. La victòria final de Nakamura a més prestigia el Magistral. El fill del reconegut entrenador Sunil Weeramantry (molt recomanable el seu llibre Best Lessons of a Chess Coach), que en el seu moment va aconseguir batre el rècord d'edat en obtenir el títol de GM, és un professional ja plenament reconegut i alhora amb una gran projecció, que en un futur no gaire llunyà podrem contemplar feta realitat.

El segon lloc de Leinier és també un bon resultat, si bé per ràting era el favorit a la victòria final. Domínguez ha estat l'únic que ha seguit l'estela del vencedor, mantenint l'emoció fins a la darrera ronda. De la resta, pot ser esperàvem més de l'ós Krasenkow. Pel que fa als nostres (com dirien a Antena 3), han fet el que han pogut. No seria gaire just anar més lluny amb la crítica, més enllà de constatar la dificultat d'aquest tipus de torneig i el contrast en el resultat en comparació amb els dels oberts, en què els mateixos jugadors semblen més habituats a lluitar per les primeres posicions. L'any 2008 tindran una nova oportunitat per dir-la seva.

Fotografia: Hikaru Nakamura (2007) Propietat: tina.gao

El soldat Karel Hromadka (1887 - 1956)

La història dels escacs està farcida de personatges fascinants sovint oblidats quan els seus resultats no han estat extraordinaris o quan no han superat la prova del temps. Karel Hromadka correspondria justament a aquesta categoria. Escaquísticament, Hromadka és conegut més pel mur de peons negres e5-d6-c5 en la Benoni que porta el seu nom, que no pas, per exemple, per haver guanyat dues vegades el campionat absolut txec els anys 1913 i 1921 o d'altres tornejos de caràcter menor.

Fora del tauler la vida de Hromadka és molt més interessant. Karel va néixer a Praga l'any 1887 en una família humil: tenia cinc germans i son pare era pelliser. Va graduar-se britllantment a l'escola secundària de Lytomisl i va iniciar a Praga estudis universitaris a la Facultat de Filosofia, però l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va canviar dràsticament la seva vida. Aviat va ser reclutat per servir a l'exèrcit de l'Imperi Austro-Húngar i destinat al front de l'Est, a Galitzia. Tan aviat com el seu regiment va arribar al front, Hromadka, com tants d'altres soldats d'origen txec (una comunitat que havia manifestat històriques reivindicacions nacionalistes contra la corona imperial austríaca) va creuar les línies i es va lliurar a l'armada russa. D'aquesta manera fou confinat durant un any en un camp de presoners i el juliol de 1916 s'integrà en la recent creada Legió Txecoslovaca. L'any 1917 fou destinat a la ciutat ucraïnesa de Zborov on la seva meritòria participació en l'enfrontament contra tropes alemanyes i austríaques li va merèixer l'ascens com a oficial. Aquell mateix any, la desintegració de l'exèrcit rus, la revolució soviètica i la pau que van signar russos i alemanys van forçar el trencament entre les tropes txeques i els seus aliats naturals eslaus i, sense altre solució que rendir-se o fugir endavant, els txecs van començar un viatge en tren extraordinari travessant Rússia des d'Europa fins a Sibèria, per arribar a Vladivostock i poder embarcar en vaixells que els transportessin al front de l'Oest europeu. D'aquesta manera, en terra estrangera i ara enemiga, el petit exèrcit txec va prendre control del Transiberià, requisà les locomotores i vagons disponibles i les va equipar amb material militar, per tal de defendre's de les embestides de les unitats boltxevics durant els milers de kilòmetres de trajecte que haurien de recórrer. Prop de la ciutat de Pensa, Karel Hromadka i la seva unitat van patir un fort setge per l'exèrcit roig. En el mateix, Hromadka va rebre tres ferides de gravetat a l'avantbraç i el pit, en aquest darrer tant per bala com per baioneta, però malgrat tot va aconseguir tornar al tren per continuar el viatge. En aquest estat sembla que es va haver de sotmetre a més de vint operacions quirúrgiques (!), la majoria de les quals sense cap anestèsia. Superant encara altres atacs menors, el batalló de Hromadka va arribar al seu destí, Vladivostock, i es va embarcar rumb a Europa, encara que problemes tècnics van obligar la nau a aturar-se al Japó on el nostre protagonista va tenir l'humor d'impartir diverses sessions de simultànies als membres de l'exèrcit aliat així com a la població nipona. Finalment, el vaixell va arribar al seu destí i Hromadka al nou estat nascut amb la fi de la guerra: Txecoslovàquia, romanent a l'exèrcit fins al'ocupació nazi de març de 1939, amb la qual es va haver de jubilar.

Karel va participar en la revolta de Praga de 1945 i va actuar com a intèrpret de rus per a les primeres tropes soviètiques que van arribar a la capital de Bohèmia. Irònicament, el 1946 va ser detingut i acusat de sabotatge en la sublevació de Praga per les autoritats comunistes, com a revenja del seu èpic viatge de 1917 i va ser trobat culpable dels càrrecs imputats, si bé la participació del president de l'estat en darrer terme aturà el procés i el rehabilità, donant-lo el rang de coronel en el seu retir. Aquests fets, després d'una vida tan difícil, van acabar d'afeblir l'estabilitat psíquica de Hromadka, que el 1947 va intentar suicidar-se llençant-se des d'un cinquè pis; després d'aquest intent no reeixit va ser internat durant dos anys en una institució psiquiàtrica en la que va rebre, entre d'altres tractaments, teràpia d'electroshocks. Hromadka va morir sobtadament el 1956 a Praga i les seves restes es troben al cementiri d'Olsany de la mateixa ciutat.

Davant d'aquesta trajectòria vital, qualsevol referència escaquística sembla insignificant. Ans al contrari, pot ser justifica incloure la seva estimada Benoni en l'arsenal defensiu de qualsevol o si més no que quan ens trobem davant d'aquell mur de peons negres a e5-d6 i c5, prenguem un moment per imaginar l'home que hi havia al darrera i l'extraodinària epopeia que va portar a terme, travessant Rússia de punta a punta ara fa 90 anys.

Aquesta entrada es fonamenta en part de la informació continguda en els excel.lents treballs del Dr. Vlastimil Fiala sobre Hromadka. Gràcies, Vlastimil.

Fotografia: Karel Hromadka

Anand, primus inter pares

Els pronòstics es van fer realitat i Anand s'ha coronat merescudament campió del món a Mèxic, per davant de Kràmnik i d'un excel.lent Gelfand. Ben aviat el jugador indi va agafar el liderat i amb una regularitat i un control molt seriosos va imposar un ritme impossible de frenar pels seus rivals. La victòria d'Anand ha estat acollida amb la simpatia de gairebè tothom, gràcies al tarannà cordial i amable del jugador, aliè al frontisme dels darrers temps entre Kràmnik i Topalov, així com a les polèmiques de la FIDE.

Anand, Kràmnik i Topalov són avui dia els millors jugadors del món. Malauradament no hem pogut veure lluitar el búlgar a Mèxic, però això no treu ni una mica de mèrit al triomf d'Anand. Kràmnik ha fet un torneig correcte, que potser hauria estat suficient a Dortmund per endur-se el títol, però que davant d'un Anand pletòric ha resultat curt. En tot cas, el proper matx entre ambdós promet ser apassionant, tot un xoc de trens, atès que la força del rus augmenta en matxos (com en el cas de Petrossian) i un Anand en plena forma sembla molt difícil de batre. Seria interessant conèixer l'opinió de Kasparov al respecte. I pel que fa al tercer en discòrdia, l'observància del nou cicle per Topalov és indispensable per al mateix prestigi de la competició, si es vol que recuperi la lluentor (i les bosses de premis) d'altres temps.

Com s'ha esmentat anteriorment, magnífica performance de Gelfand (arribant pot ser a tocar el seu sostre?). I de la resta, poc a dir, si bé sembla clar que Aronian i Leko han decebut (quin horitzó real es planifica el sòlid jugador hongarès? Per a quan?) i Svidler, Morozevitx (el meu preferit amb la mà al cor) i Grisxuk al seu lloc, ni fred ni calent.

Honor a l'humil campió indi. A casa nostra, dos apunts interessants. El primer, la molt notable victòria per segon any consecutiu de Marc Narciso en el Circuit Català, per davant de la legió de gladiadors titulats arribats a Catalunya per combatre a l'arena dels nostres tornejos estivals, i el segon relatiu al proper Magistral Casino de Barcelona on podrem veure a vaques sagrades com Vaganian i Beliavsky, així com la jove realitat USA que és Nakamura, enfrontant-se a una bona tria dels millors jugadors del país. Pinta bé.

Fotografia: Anand i la seva dona, Aruna, a Nova Delhi, en transport públic. Propietat: Shailendra Pandey