dissabte, de setembre 19, 2009

Lliure pensament


Districte 9 és una pel.lícula molt recomanable. Forta. Que enganxa. Però sobre tot, que ens fa pensar per nosaltres mateixos i això no és una cosa que es fomenti gaire, perquè sembla que no interessa. Veure com els tèorics dolents són els bons, els lletjos millors que els guapos, les bèsties més humanes que els homes... ens fa trencar motllos i esquemes del que ha de ser, de pensament preconcebut que portem a dins.

Vivim en un món sotmés a esforços permanents per controlar-nos. S'ens diu el que hem de pensar a tot hora. N'hi ha prou en llegir els diaris per veure com cada un escombra a favor dels seus interessos polítics, en detriment de la veritat. Ja no sabem què creure. I no solament s'ens diu el que és bo i dolent, sinó que s'ens injecta por: la crisi que estem passant n'és un exemple, el grip A un altre i el tema de les armes de l'Iraq que van justificar la guerra un altre. Particularment detesto aquesta por induïda. Em fa sentir que ens manipulem com si fóssim xais. Sense escrúpols.

Contra aquestes pressions hi ha un bon antidot, que és el de pensar per un mateix. És clar que no és fàcil, perquè ja des de l'escola ens ensinistren a fer i dir el que ens manen. I també a casa, i a la feina, i per la tele...

Pensar per un mateix no vol dir anar contra tot i tothom, o ser un rebotat, o un asocial. Cal ser capaç de desconnectar del pensament automàtic (del que en cada moment ens suggereixen que toca pensar) enfrontar la por a fer-ho de forma diferent... i raonar. I Districte 9 ajuda en aquest sentit, perquè ens fa veure com d'arbitraris, sectaris, racistes i inhumans poden ser els qui teòricament ens representen (la raça humana, en aquest cas), què lluny estem pot ser de saber la veritat quan ens l'expliquen altres i què facil és, per raó de pertànyer al mateix grup (el sesgo de grupo, com diu Luís Muiño) creure'ns la versió oficial, sense qüestionar-la.

Anem al cinema i pensem, doncs.

Fotografia: District 9, propietat de xaminmo

dimecres, de setembre 16, 2009

Vida i mort


Fotografia: Patrick Swayze i la seva esposa. Propietat d'Alan Light


Una altra icona del cinema ens ha deixat, abans d'hora. El càncer s'ha endut Patrick Swayze, el protagonista de clàssics dels 80 i 90 com Dirty Dancing i Ghost. No hi ha res que pugui aturar la mort, quan et toca. Ja pots ser jove o gran, ric o pobre, bonic... o poc agraciat. El misteri del sentit de la vida i el de la mort, i del que hi ha al darrera. No podem fer-hi res, a part pot ser d'aprofitar el temps que estem aquí i viure'l de la manera més plena i honesta amb un mateix. Em pregunto si ho fem, però em temo que ja coneixo la resposta.


També podem recordar els qui han marcat el nostres dies i records, com el bo d'en Patrick (amb el millor dels seus somriures) perquè formen part d'un temps, el que hem viscut, que no s'atura i un dia ens deixarà també enrere.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, de setembre 13, 2009

De com de relatives poden arribar a ser les coses


Foto: Beisbol. Zeitnot.

Barcelona acull aquests dies un dels grups de la Copa del Món de Beisbol, integrat per Espanya, Sudàfrica, Puerto Rico i el super equip de Cuba. Una prova de gran renom internacional que aquí està passant gairebé desapercebuda: el seguiment de la competició per la premsa és mínim, amb petites i incompletes notícies de les rondes de joc, i el del públic també justet. De fet, l'estadi que acull les proves és el Carlos Pérez de Rozas, de Montjuïc, amb una cabuda de 2.000 assistents... Poca cosa a afegir.

El passat dijous vaig anar-hi, per veure el meu primer partit de beisbol: el gran duel entre Cuba i Puerto Rico, amb victòria cubana per un aclaparador 10 a 0. Va estar bé, encara que he de reconèixer que no entenia gaire cosa i sobre tot com aquells cops de bat (o l'eliminació de jugadors) podien despertar tanta passió, especialment entre el simpàtic públic cubà, que donava la nota de color i ritme a la nit amb la seva marxeta.

En fi, que ja no em sorprendré quan algú digui que no entén com el futbol pot despertar aquí tanta passió. De fet, ells li donen cops de bat a una pilota i nosaltres la intentem ficar entre tres pals. I no parlem ja d'escacs...

Etiquetes de comentaris:

Carrer de Bruniquer, Festes de Gràcia 2009

Foto: Zeitnot

Etiquetes de comentaris: