Quan mor un poeta

Morim una mica tots. Estic indignat, enrabiat, apenat. Per una puta bicicleta. La matinada del passat dijous 29 va morir el poeta valencià Salvador Iborra Mallol davant de casa seva, al barri gòtic de Barcelona. L'homicida s'hi va presentar, va picar al porter automàtic i no va parar fins que el va fer baixar. Van discutir per la bicicleta de Salvador. L'assassí l'hi va robar però no en va tenir prou: l'hi va clavar dues ganivetades mortals al pit. Salvador va suplicar que no el matés, entre crits, però el seu botxí no va tenir pietat. Per una puta bicicleta.

Quin món estem creant? En quina societat malalta estem criant els nostres fills? Quina merda de valors són els que en veritat governen les nostres vides? Perquè tenim tanta por a ajudar-nos? Perquè quant més junts vivim més sols ens trobem?

Reaccionem. La passivitat és mort. El canvi personal com a camí del global.

I recordem Salvador:

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços."

Els cossos oblidats (2009)