Gran Muratet a Bulgària

Només una peritonitis ha pogut aturar l'excel.lent actuació de l'ex-Barcinona i avui jugador del Banyoles Albert Muratet Casadevall (2174) al Campionat Europeu de Plovdiv, Bulgària. Fins al moment de la seva retirada, Muratet portava 2,5 punts de 7 (+0=5-2) que tenen molt mèrit si tenim en compte que les cinc taules les va fer contra tres grans mestres (Fedortxuk, Tahirov i Georgiev) i dos metres internacionals (Kozhuharov i Txudinovskikh).

Entre tants titulats, la seva solitud (subratllada irònicament en el seguiment del torneig amb el recordatori de la seva condició d'aficionat) em recorda la d'Arturo Pomar quan anava a jugar tornejos com ara l'Interzonal d'Estocolm (1962) contra l'elit mundial sense segons, sense ajudants. I és que probablement els qui, sabent que no es podran guanyar mai la vida amb els escacs, hi dediquen tant esforç i sacrifici (econòmic, familiar, etc.), mereixen un reconeixement que habitualment solament atorguem als guanyadors (a qualsevol nivell, no cal parlar de supertornejos).

Crec que hores d'ara en Muratet encara es troba hospitalitzat a Bulgària. Al blog de la seva neboda Alexandra hi podreu trobar més informació. Si m'estàs llegint, Albert, rep les meves felicitacions i el desig d'una ben ràpida recuperació. El temps que vam coincidir al Barcinona va ser curt, però encara recordo les teves llargues pensades i els teus apurs de temps en el social del club. Una abraçada.

P.S. A Banyoles juga l'Albert i enguany... el Banyoles ens deixa sense el torneig d'estiu. Una pena, perquè ja s'havia fet un lloc en el circuit d'oberts i era una molt bona oportunitat de combinar vacances familiars amb escacs (ben muntats). Tan de bo l'any que bé recuperem el torneig. Igual que mai no es reconeix prou la feinada de la gent que tira endavant aquestes proves (en aquest cas la pròpia família Muratet) també és veritat que quan s'atura la màquina...costa molt tornar-la a engegar. En qualsevol cas, moltíssima sort al Banyoles en la seva participació en els Campionats d'Espanya per Equips.

Fotografia: Rodeo Rapshody Propietat: Your guide

Un pont llunyà

Del 17 al 25 de setembre de 1944, els aliats van llençar l'operació aerotransportada més gran de la Segona Guerra Mundial: Market Garden pretenia capturar un conjunt de ponts sobre els principals rius dels Paisos Baixos, per tal d'obrir un corredor fins superar el Rin, la última barrera natural abans d'entrar a Alemanya. L'operació va ser planificada per donar un cop definitiu al Reich el 1944, i el seu abast (comparable amb el desembarcament de Normandia) va ser tan gran com el seu fracàs, en no poder prendre el darrer pont a Arnhem. La desfeta aliada va allargar la guerra gairebé un any més, per a mal de tots (i els primers els alemanys).

Com a la pel.lícula que tots tenim en ment i que rememora edulcoradament aquells dies, se'ns va quedar a tots un regust de dolça derrota després de jugar els play-off d'ascens a Primera Divisió (per invitació de la FCE, tot cal dir-ho). Vam caure merescudament contra el Gerunda tant a casa (4,5 a 5,5) com a Girona (6,5 a 3,5), però la gent ho va donar tot i les partides van ser molt disputades. Ens han faltat jugadors en el play-off i tanmateix hi hem estat a prop. I si abans de començar la temporada era poc optimista, ara penso que en un futur no gaire llunyà, el pont que se'ns ha escapat caurà. Segur que sí.

Bona temporada, en resum, a nivell personal i de l'equip (especialment de l'amic Miquel Rodríguez, MVP per segon any consecutiu). I no solament del Vilafranca, sinó també dels meus altres equips: el Comtal-Barcinona es consolida a Primera Divisió (entre semi-professionals, Déu n'hi dó!), igual que el Ninot a Primera Provincial, categoria que recupera (i que mai hauria d'haver perdut) el Sant Sadurní. Que continui la ratxa.

Objectius objectius?

Setena ronda del Per Equips i victòria tan inapelable (9,5 a 0,5)... com aigualida, després de sortir amb un 3 a 0 d'aventatge per no presentar-se gairebé un terç de l'equip rival. I com a bons mediterranis, de sang calenta, passem en un no res de respirar per la salvació assolida a sentir els cants de sirena de la promoció... amb el permís del Terrassa B i el Catalònia, off course, contrincants en les dues darreres rondes de la lliga.

Tocaria il.lusionar-se i anar a per totes... però he de reconèixer que em fa mandra treure més diumenges de primavera a la família i, d'altra banda, que dubto de les nostres perspectives a primera divisió. Per començar l'equip hauria de donar un salt qualitatiu (jo el primer i francament no m'hi veig) o bé hauríem de portar fitxatges i canviar una mica la filosofia del club, si no volem que la temporada sigui una agonia permanent. I estem disposats a donar aquest pas?

Fotografia: Colomets Propietat: Toni Clar

Per Equips 2008: A un pas d'assegurar la categoria

L'espectacle ha de continuar, no val la pena donar-li més voltes. Estem plenament immersos en el Per Equips 2008, la prova reina del calendari català. Per al meu club, el Vilafranca, ha significat la temporada del retorn a la Segona Divisió i l'objectiu principal ha de ser conservar la categoria. Arribats a l'aturada de la sisena ronda les espectatives gairebé s'han assolit, amb quatre punts sobre sis i ja havent passat els durs enfrontaments amb els grans favorits (Sant Feliu i Congrés). De fet, penso que els resultats han estat per sobre de les previsions inicials i no exents d'una certa fortuna en els moments crítics dels matxos contra el Montmeló i el mateix Congrés. Virtualment salvats, cal acabar la feina en les tres rondes que resten. Toca clavar els colzes.


Paral.lelament, s'ha anunciat la segona edició de l'Obert del CE Vilafranca, els divendres a la nit a a partir de l'11 d'abril. A l'enllaç adjunt trobareu tota la informació del torneig. Us hi esperem.

Fotografia: Schach Propietat: arbeer.de

Ha mort Bobby Fischer. Ha mort el més gran.

Què es pot dir hores d'ara que no s'hagi ja dit. Ha mort el millor jugador de tota la història i també el més carismàtic. El passat dijous 17 de gener va morir Bobby Fischer al seu apartament de Reikjavik, Islàndia, on vivia lluny de tot i de tothom.

El món dels escacs estan de dol i consternació. Ara se n'escriuran moltes pàgines i no poques recordant els últims dies i els mals moments. Tant se val el que es digui. Bobby Fischer ha estat el més gran. Mor l'home (descansa, per fi), però la llegenda no fa més que créixer, eterna, immortal.

Amb ell els escacs es van fer universals; ell hi va liurar la seva ànima i va ser utilitzat per derrotar el gegant soviètic. Després, el van abandonar a la seva sort. Tot sol es va criar en un petit pis de Brooklyn el nen, l'adolescent i l'home; tot sol es va formar com a escaquista; tot sol es va convertir en jove prodigi vencent tots els campionats USA en què va prendre part; tot sol es va enfrontar a l'escola soviètica i la va derrotar. Malauradament, tanta soledat el va apartar del seus i del món, i aquest tampoc el va saber ajudar.

Igual que va ser el millor, Bobby ha patit moltíssim fora de l'escaquer, patiment que van compartir en la distància la seva família ja desapareguda (mare i germana) i els seus escassos amics. Entre ells el grandíssim Spassky, que fins i tot l'aplaudia dempeus després d'haver perdut una memorable partida del matx de 1972.

La premsa groga s'hi va acarnissar i no pocs només han buscat l'escàndol amb titulars lluny de l'escaquer. Evidentment no es pot estar gens d'acord amb moltes coses que ha dit Fischer fora dels escacs, però penso que cal no oblidar els problemes mèdics que l'afectaven i la terrible infantesa en què es va criar. Els Fischer eren molt pobres i el noi va renunciar a una educació equilibrada; posteriorment, el seu aïllament defensiu contra un món que el contemplava com un fenòmen de fira no va fer més que perjudicar el seu desenvolupament emocional.

El joc de Fischer era cristal.lí, essència pura d'una aparença fàcil, mozartiana. El seu nivell fortíssim i la seva voluntat de guanyar, llegendària. Mai però va faltar al respecte dels seus col.legues, ell, que va ser el primer professional dels escacs. Irònicament, la seva vida ha fet una última rima escaquística: ha mort als 64 anys, tants com caselles té el tauler que va ser la seva vida.

Són moltes coses les que se'n van amb la seva mort; es tanca una era dels escacs (ja clàssica) i desapareix l'heroi de la nostra adolescència, el que ens va estirar per enganxar-nos a jugar. Ens hem fet més vells, de cop. Com sento la seva pèrdua i com sento que hagi patit tant, que havent arribat tant amunt hagi passat tanta misèria, que s'hagi trobat tan sol i hagi preferit fugir del món que no pas gaudir-ne.

Què malament comencem l'any. Fins i tot m'he carregat mig bloc només per transmetre aquest sentiment de dol al meu diari. No voldria ni haver hagut d'escriure aquest missatge ni acabar ara les lloances. Solament puc desitjar que ara descansis en pau, en companyia dels grans campions que et van precedir. Un altre déu ha arribat a l'Olimp. Adéu, mestre; adéu, wunderkind; adéu, enfant terrible; adéu, heroi; adéu, Bobby.

Somriu. (Cinquantè aniversari del primer títol absolut USA de Fischer)

El passat dimarts va fer-ne 50 anys. Tota una vida. Un 8 de gener de 1958, un noi de catorze anys es proclamava campió absolut d'escacs dels EUA. La fita, en aquells temps, sense els recursos pedagògics actuals i tenint en compte la severa pobresa de la família Fischer és senzillament extraordinària.

El torneig Rosenvald es va celebrar a Nova York, a les seus del Manhattan i del Marshall CC, del 17 de desembre de 1957 a l'esmentat 8 de gener de 1958. Entre els favorits abans de començar la prova es destacaven les figures de Bisguier (que defensava el títol conquerit l'any anterior), Lombardy (brillant campió del món junior amb un mai igualat 11 d'11) i, per sobre de tots, el gran Reshevsky, relleu de Frank Marshall com a monarca dels escacs americans des de la segona meitat dels anys 30. El noi Fischer era respectat per la seva progressió i per haver-se endut l'US Open per davant del propi Bisguier, però encara no era considerat com un candidat ferm a la victòria.

Les partides del noi dels pantalons de pana (killer corduroy) eren el centre d'atenció en cada sessió. Bobby va començar amb bon peu, amb una victòria sobre Arthur Feuerstein i després fent taules amb Herbert Seidman i el mateix Reshevsky. Dia rere dia, va continuar tombant Sidney Bernstein, arrasant Arthur Bisguier i entaulant una difícil partida amb Hans Berliner. Després cinc victòries seguides (!): James Sherwin, George Kramer, Edmar Mednis, William Lombardy i Attilio di Camillo. Arribaven les rondes finals i el noi de Brooklyn tenia un punt d'avantatge sobre Reshevsky. Fischer va fer taules amb Arnold Denker i, després de la desfeta total de Reshevsky contra Lombardy va tenir prou amb unes taules en tretze jugades amb el seu amic Abe Turner per proclamar-se, en la seva primera participació i sense cap derrota, campió absolut USA.

Brady, el biògraf més proper a Fischer, recorda la gran expectació que va produir als EUA la victòria de Fischer, que d'aquesta forma va aconseguir una plaça per l'interzonal de Portoroz, a Iugoslàvia. Al país balcànic l'esperaria l'elit mundial, amb els Tal i Petrosian al capdavant. Però això és una història per a un altre moment. Ara val la pena recordar aquell primer gran èxit.

Tant de bo ho puguis fer i, si m'estàs llegint en aquests dies difícils, somriu, si us plau.

Bon Nadal i Feliç Any 2008!

Qui dia passa, any empeny. I ha passat, volant, un any més. Un 2007 que, escaquísticament, ha estat ben distret, com no podia ser d'una altra manera. Us voldria desitjar unes bones festes, en companyia de la família, i un molt feliç any nou, ple de salut, felicitat, amor i, off course, ... bons escacs.


I alguns brindis personals de reconeixement, en l'ordre que cadascú prefereixi:

1. Per la recuperació de Bobby Fischer
2. Per la coronació de Viswanathan Anand
3. Per la ressurrecció definitiva de Gata Kamsky
4. Per la lliure actuació política de Garry Kasparov
5. Pel reconeixement de la trajectòria de Miquel Illescas
6. Pels meus companys i amics del C.E. Vilafranca, que tan bona temporada han fet a títol personal i en el per Equips, pujant a Segona Divisió.
7. Pels meus amics del C.E. Comtal-Barcinona, que també han fet un gran any ascendint l'equip a Primera Divisió.
8. Pels meus amics del C.E. Ninot i C.E. Sant Sadurní, que segueixen al peu del canó.
9. Pels que no abandonen el joc, any rere any, i mantenen el fair-play tant guanyant com perdent.
10. Per les noves generacions, la mainada, que inunda els escacs amb la seva il.lusió i creativitat, i en són el futur.
11. Per vosaltres, que em llegiu.

Bones Festes, amics.



Fotografia: Merry Christmas 07 Propietat: L0tUs2480