divendres, de setembre 03, 2010

Goodfellas (Gens Una Sumus...)


Alarma general. Crema Troya. Apocal.lipsi. Armageddon. 2012. S'acaba el món (... i no ho sabíem). Escàndol al Campionat per Equips espanyol. Incorrecte. Lleig. Reprobable. Però motiu d'escàndol? Em temo que no. Siguem honestos amb nosaltres mateixos. Tenim el que ens mereixem. Ens ho hem guanyat a pols.

Resulta paradoxal com els escacs, alhora que es reivindiquen (amb raó) com una activitat formativa molt positiva per als nens (milloren la concentració, atenció, memòria, responsabilitat, aprendre a perdre i a gestionar la frustació, etc... ) també són malauradament una de les pràctiques esportives que més permeten els arreglos, les trampes o els comportaments allunyats del fair-play. He llistat, sense trencar-me el cap, deu pràctiques poc esportives arreu esteses i que sovint s'entenen com normals en el joc:

1. Pactar les taules sense lluita en campionats individuals per obtenir un benefici individual (ja siguin normes, ascensos de les pretèrites categories o premis).

2. Pactar taules sense lluita en campionats per equips (ha passat al campionat espanyol però a també d'altres, com als nord-americans, als soviètics o als tornejos de candidats; no recordeu la reclamació de Fischer a Curaçao' 62?)

3. Deixar-se guanyar. Sembla impossible, però tots sabem que succeeix. Més habitual del que sembla en competicions curtes, semi-ràpides, ràpides i tornejos de festa major. Permeten desempats favorables per a l'amic de torn, que en funció del grau (més o menys mercantil de l'amistat) pot retribuir al derrotat part dels beneficis econòmics obtinguts amb el resultat. La misèria d'alguns fa que aquesta pràctica s'estengui fins a tornejos sense premis econòmics, només per la gana de guanyar una trista copa...

4. Xivar jugades. Tan habitual com odiós, especialment quan ens ho fan i ens n'adonem. Qui no ha vist algun cop el seu contrincant que parla amb un col.lega de club de molt més elo, fins i tot mirant cap a la nostra partida i xerrant vivament? I després com tot seguit ve a la taula i ens fa un pla o una jugada que ens destrossa totalment la posició? I fins i tot com després els pressumptes conspiradors es tornen a juntar compartint somriure i mirades a la nostra posició capitulant? Quina ràbia, oi? Una subvariant d'aquesta pràctica es produeix en el Per Equips, quan el bé comú sembla que sigui raó suficient com per a què es comentin jugades i es suggereixin millores als integrants de l'equip.

5. Rebre ajut en les partides ajornades. D'acord, els canvis de ritme de temps i l'ús dels ordinadors han suprimit en la pràctica els ajornaments de partides, però qui no recorda quan després d'ajornar un jugador es quedava amb els amiguets de club (i algun mestre amb necessitat de sentir-se important entre els seus pupils) buscant el pla guanyador, mentre el rival feia el mateix, pel seu costat o, en el pitjor dels casos, esperava resignat i en solitari que es reprengués el joc? Ai, quina melangia dels dies passats...

6. Avisar que la bandera està a punt de caure o que ha caigut. Sorolls, copets, moviments de celles, gestos... el Per Equips és escenari preferent d'aquesta situació, especialment quan només queda una partida que definirà el resultat final del matx. Podeu imaginar la situació, segur que sí...

7. Ajuts electrònics (o sigui, informàtics). La preocupació per aquestes, en ser impersonals, està més ben vista. El gran desenvolupament de Fritz i el seus competidors russos n'és él responsable. I fa especialment ràbia als titolats que s'enfronten a un desconegut que arrassa. Per cert, és curiós que quan els professionals són les víctimes d'aquests fraus la seva denúncia sembla una causa comú que a tots ens ha de mobilitzar. Serà més aviat un tema de classes, d'status quo i modus vivendi?

8. Ajuts arbitrals. Més difícils de detectar però com les meigues, de ser-hi hi són. Sortejos del sistema suís estranyament favorables a qui sigui, abulia en l'aplicació del reglament en situacions de zeitnot o inhibició total (quan no somrirure còmplice) quan els contrincants pacten taules sense lluita (com ara el que va passar al campionat d'Espanya per Equips). No sempre la posició dels àrbitres és fàcil, ja ho entenc, però s'hi dediquen de forma lliure, per propi interès...

9. Trampes en el joc. Salts de cavall impossibles, àlfils que repeteixen color, moviments de rei de més d'una casella... el zeitnot es dóna especialment a aquestes situacions, encara que en el joc lent hi ha la subvariant de tirar enrere una jugada si es veu que és dolenta i el contrincant no s'ha assegut al seu lloc. Les situacions de tensió del zeitnot també donen per molt més: peces que es toquen o no, peces que cauen en temps de l'altre, peces que en posar-se al seu lloc cauen en caselles diferents, estratègies de pressió en el contrari ja bé apretant el rellotge de forma grollera o intervenint en el joc (fent comentaris sobre la posició, demanant taules mil vegades, etc...). En aquesta modalitat hi ha una subvariant molt refinada que es va fer famosa a casa nostra fa uns anys quan un jugador provocava en el zeitnot una posició il.legal pròpia i, en no ser denunciada pel rival, exigia la desqualificació d'aquest. Tot un model moral per als nostres nanos.

10. Last but not least, i si bé són legals, hi ha algunes estratègies bastant allunyades del fair play, que es produeixen en partides en què hi ha molta diferència d'elo entre els contrincants, quan el de major ranking, per no perdre el daurat manà de l'elo, pretén desequilibrar una partida igualada a qualsevol preu (aguantant-la desenes de jugades i donant voltes i voltes en posicions de taules més o menys evidents per veure si el rival es lia) o fins i tot mantenint posicions vergonyoses amb material de menys per veure si l'altre es lia i no sap guanyar, si s'embolica amb el temps, si se'l pot posar nerviós i enganxar... Legal però moralment trist, com a mínim, com reconeixen les mateixes bromes dels col.legues, després de l'atracament de torn (expressió molt ben trobada, oi?).

Ens preguntem de vegades perquè als escacs li costa trobar el reconeixement d'altres esports o, per exemple, la glòria olímpica. Pot ser (intrigues polítiques i xanxulleres a part) en aquestes misèries en trobarem part de la resposta. Totes aquestes pràctiques són reprobables. Condemnables. Però a poc a poc i més o menys, s'han convertit en el pa de cada dia, un pa que pot ser deixa bastant que desitjar. Però és clar, des de dins i quan un s'hi ha acostumat, costa més de veure, perquè reconèixer-ho demana molta autocrítica.

El sarao del per equips espanyol 2010 no és més que una mostra de gran degeneració d'aquests hàbits, a l'extrem que afecten jugadors, entrenadors, directors tècnics dels equips i als propis arbitres i l'organització d'una gran prova. Els afectats ho veuen com acceptable i els de fora s'estiren els cabells. El crit s'aixeca quan uns professionals queden d'aquesta manera perjudicats i possiblement per això se li dóna més ressó, però valdria la pena entendre que la responsabilitat és de tots i ve de lluny. de aquellos polvos estos lodos i el que esté libre de pecado...

Solucions? És complicat. A diferència d'altres esports. Les taules en escacs poden ser el resultat d'un gran i meritori esforç (la història n'esta plena) i un just premi per a un o tots dos jugadors (com la Caro-Kann de les 4 dames Fischer-Petrosian), però també poden ser pur pacte, sense lluita, tongo, filfa. Carregar-se el mig punt obligant a fer un desempat seria injust amb les taules aconseguides i perjudicaria al jugador de menor nivell (obligat a començar de nou i amb menys temps una partida amb un rival de més pes) o al que tingui menys habilitat per jugar amb ritmes ràpids. Per contra, quan es pacten taules descaradament ho veu tothom (tothom qui entén mínimament del joc, és clar). Cal estigmatitzar aquest habit. Veure'l com lleig, brut, cutre. A nivell professional caldria demanar molta més contundència als arbitres (i si els reglaments als que s'hi acullen no són prou explicits reformar-los en aquest sentit), a les federacions, per no acceptar de cap manera aquestes pràctiques i fins i tot als patrocinadors, que no haurien de posar diners i el seu nom en jugadors o equips tramposos. Que no els convidin, si saben que els agrada pactar taules. Suposo que part del glamour de jugadors com Fischer i Larsen va ser la seva irrespetuositat amb aquestes pràctiques. Ells contra el món. Pot ser ens agradaven perquè sospitem que en el fons fan el què s'hauria de fer...

A nivell amateur sembla que el tema es redueix (i no és poc) a una qúestió de principis i honestedat: cal ser respectuosos amb el nostre rival i amb l'esperit del joc. Canviem el xip. Pensem en què mai no ens guanyarem la vida amb els escacs i en què som model per als nostres nens. No acceptem aquestes pràctiques. Eliminem-les d'arrel.

Per acabar aquest rotllo una anècdota, una corrupteleta de les de cada dia, menor però no per això menys trista, que vaig patir fa uns anys en un torneig de semiràpides a una petita població del Vallès Occidental. Sense tenir trascendència, no deixa de demostrar el mafioseig (d'acord, a escala micro) dels agents implicats. El torneig s'organitzava en lliguetes al matí i finals a la tarda, amb premis per trams. Al matí, en la meva lligueta, tot es decideix a la darrera ronda: Juguen un MC i un MI, tots dos molt nostrats, no cal anar gaire lluny. El MC és també un reconegut arbitre. Si guanya el MI a la seva partida i jo a la meva passem els dos a la final de la tarda. Si fan taules (o guanya el MC, o jo no guanyo la meva partida, of course) passen els dos titolats a la final. Jo jugo al costat de la seva partida. Per a la meva decepció i la pròpia sorpresa del MC, és el propi MI qui li proposa ràpidament taules. S'accepten. S'ha acabat el bròquil. Adéu a les finals, en un moment. No em va servir de res haver batut en una ronda anterior al MC (per una vegada que ho feia, merda) en la nostra partida. Avui t'ajudo jo i algun dia m'ajudaràs tu; ja t'enrecordaràs, oi? I si no ja t'ho recordaré jo. Gens Una Sumus. Cosa Nostra. O millor dit Coseta Nostra.

P.S1. Per descomptat no dic que tothom adopti aquestes pràctiques, ni molt menys. Hi ha molts jugadors que són un exemple excel.lent de joc net. Que no se m'entengui malament...

P.S2. La imatge és de Goodfellas, meravellosa pel.lícula de gangsters de Martin Scorsese. I per cert, De Niro i companyia si que tenen glamour com a mafiosos. Ells sí...










Etiquetes de comentaris:

1 comentaris:

Blogger Manel ha dit...

Bona tarda Carles.

Com saps no escric en AND per raons que en més d'una ocasió ja he explicat tant en la meva pàgina peondedama.com com en el meu blog manelgarcia.net, no per això he deixat de llegir-los perquè hi ha debats que no tenen desperdici, com el que comentes al bloc.

Bé només volia dir una única cosa i és allò de "... qui aquest lliure de pecat ..."

Els acords entre equips [totes taules pactades, deixar-se guanyar, etc.], Sempre es faran, de manera subtil i discreta o de manera escandalosa, per a alguns, repeteixo per a alguns, perquè normalment qui sempre es queixa són els que baixen de categoria, [es allò de hem perdut perquè el camp estava mullat, és clar per a l'altre equip no, veritat] i parlo amb coneixement de causa, ja que he viscut molts campionats d'Espanya per equips, gairebé sempre de especatdor amb el meu equip de tota la vida el Barcinona, i us diré que molts dels que es queixen en AND sobre el tema, han fet igualment tripijocs de manera escandalosa, podria explicar aquí, però com se sol dir, aigua passada ...

Algun dia ja explicaré anècdotes o batalletes com diuen alguns.

Només se m'acut una solució per acabar amb els empats arreglats i és que no serveixi el resultat de taules, és a dir, cal acabar les partides sigui com sigui, però clar això em porta a pensar que si les taules no valen i és un matx a sis taulers amb guanyar tres i perdre les altres tres estem al cap del carrer, però si a això hi sumem el puntuar amb sistema olímpic la cosa no estarà tan clara, tot i així les ments pensants dels escacs ja trobaran noves formules per fer trampes , perquè una competició per equips és molt difícil de controlar i no tots els àrbitres són molt bons ni tan poc tan lleials, bé aquesta és la meva opinió. Ah! i a vosaltres jugadors no sigueu tan tramposos eh?

Una abraçada amic.

Manel

6:26 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici