Quixots

María Ruiz Martos, la Maruja de Nou Barris, amb més de 40 anys de treball en el moviment veïnal és notícia per haver refusat la medalla d`Honor de la Ciutat de Barcelona en protesta per les retallades en sanitat i educació que està portant a terme el govern de CiU.

El gest de la Maruja és d'un valor notable; ha posat per davant els seus principis i conviccions renunciant a un premi i al reconeixement públic. Ho aplaudeixo. Té molt de mèrit. I més en una societat com la nostra, tan competitiva, tan egoïca. Quan prens aquestes decisions saps que també perds. La Maruja es va guanyar un aplaudiment pel seu discurs i el seu gest, però cap de la resta de guardonats va renunciar, per solidaritat o coincidència de principis, a la seva pròpia medalla. No. La Maruja deuria tastar aquesta soledat; sí, t'han aplaudit però t'has quedat sola en el gest, ningú no ha fet el mateix. I després d'aquell minut de glòria, t'has quedat sense la medalla d'Honor de la Ciutat. D'aquí uns anys els altres guardonats s'enrecoradaran vagament de tu, que vas renunciar per principis, mentre observaran amb l'orgull que dóna la possessió la seva pròpia medalla. Sí, s'ha de ser molt fort per fer el que va fer la Maruja.

El seu gest recorda el Quixot cervantí, un personatge que defineix un arquetip, el del qui emparat en unes conviccions ètiques renuncia als guanys materialistes que la resta persegueix sense treva. La majoria sol observar aquests quixots amb una certa condescendència: la nostra és una societat hipòcrita que propugna en aparença uns valors morals i es regeix en veritat per altres purament competitius. I els quixots resulten anòmals perquè s'esborren de la cursa, es queden sols en el seus gestos i acaben sent considerats perdedors. Lloats amb els dits encreuats.

Tanmateix no tinc gens clar que la societat tan egoïsta que estem construint ens porti a fer un món millor. Podrem comprovar-ho en els temps difícils que s'apropen. De moment, que no quedi en l'oblit el gest de la Maruja, medalla d'honor al compromís social.