Danzad, danzad, malditos

Una escena comuna a qualsevol torneig i que fa ben poc vaig tornar a contemplar: juguen A i B; A tindrà 200 punts més que B (o més encara, o no tants, no és important l'exactitud), però avui el segon jugador està fent una partida memorable, porta la iniciativa, i fins i tot arriba a tenir material d’avantatge (un peó o la qualitat per un peó) i segueix collant, més i més. A es defensa, però avui no és el seu dia i, com bonament pot, va passant d'una posició inferior a una altra.

El temps no perdona i en el moment en què B ha de trobar la jugada definitiva... la pressió es deixa sentir més que mai: pressió per guanyar una partida en què objectivament té l’avantatge, o que pot ser fins i tot sospita que té guanyada, entre les mirades d’altres jugadors . De la foscor del mig joc, A aconsegueix arribar a un final en clar desavantatge, però que encara s'ha de saber guanyar. Passar de caçar material o el rei a la coronació d'humils peons demana un canvi d'enfoc difícil, el canvi a raonaments més abstractes i confusos..., i B fa el que pot. A suporta l'aiguat en silenci... i espera l'errada. Les forces són cada vegada més justes i finalment el dubte i la por arrelen en els pensaments de B; jugades confuses, sense un pla clar. Una errada i nyec! A es menja el material de més de B. Depressió, negra nit. B s’adona que no sap guanyar el final, encara que segueix estant millor. Com a molt igualtat, sospira. I lliurat a la por de perdre la meitat del que tenia guanyat, proposa taules. Silenci; en funció del seu caràcter competitiu (o d'altres consideracions que m'estalvio) A respon amb un lacònic "juguem una mica més" o pot ser ho fa sense parlar, clavada la mirada en l'escaquer, executant la jugada al seu torn. Toca seguir ballant.

Comença el darrer acte de l'opereta: com donar-li mil voltes a un final que A té inferior per intentar que B es torni a enredar. Endavant, endarrera, amunt, avall, torna-hi, fuig... Danzad, danzad, malditos, sense sentit, fins que B s'equivoqui...

Sovint aquesta escena acaba amb la injusta ressurrecció d'A i el consegüent retrobament de la parròquia que li és proper, i d'altres (les menys) amb les taules merescudes o la victòria del pobre de B, ara ja inesperada, en una comèdia d'errors amanida pel zeitnot, els nervis i la suor.

Sí, és clar que tothom té dret a seguir jugant mentre es pugui guanyar una partida; que un resultat dolent amb un jugador de menys elo suposa una sagnia per a l'invisible compte personal (i sovint per a l'amor propi, el pitjor crític d'un mateix), que potser tothom (o quasi tothom) ho haurà fet alguna vegada, que el reglament ho permet i que així s'han guanyat (o entaulat) moltes partides perdudes. Sí, serà perfectament lícit donar-li mil voltes a una partida inferior per robar-li la cartera a un oponent de menor ràting, però en un hobby en què pretesament el que hem de buscar és satisfacció i bones vibracions, em resulta, que voleu que us digui, perfectament ridícul.

Fotografia: Last survivor Propietat: jbelluch

Codina, al pas de la oca

El Mestre Català de l'Igualada Josep Codina s'ha endut la segona edició de l'Obert del CE Vilafranca, recentment finalitzat, amb una superioritat incontestable. Al marge de la primera ronda, en què va signar unes taules inicialment inesperades, Codina va imposar un ritme molt difícil de seguir pels seus perseguidors, fins completar 7 punts sobre 8 partides, tancant el torneig amb unes taules ràpides a la darrera ronda. El campionat, desenvolupat sense cap incidència remarcable, ha significat la confirmació del jove valor del Montmeló Antoni Gallego Bergadà i ha mostrat l'excel.lent pedrera del Torredembarra, encapçalada per la intuitiva i directa Fanny Cabanillas, de la que en sentirem a parlar ben aviat.

El podi d'honor el completen l'esmentat Toni Gallego i en Pere Toledano, el campió de la primera edició de l'obert vilafranquí. I aquest divendres, lliurament de premis i torneig de ràpides com a cloenda. A tocar fusta per darrera vegada!

Fotografia: Red Army Propietat: Paul Adrian