dimecres, de novembre 23, 2011

Tranquils ninotets, no passa res


El Club d'Escacs Ninot agonitza; es mor. Després de 36 anys de brega, aquest any ha comunicat a la Federació Catalana d'Escacs que no presentarà cap equip a la competició mare del calendari català, el Per Equips.

Em sap greu i alhora ho entenc. Són temps difícils per tot i tothom. Els escacs, millor dit la gent que fa els escacs, no és aliena a aquesta crisi que ens està aclaparant. Són temps de pluja, de mastegar cendres. D'aguantar esperant que vinguin millors dies. D'estalviar, de quedar-se a casa, de prioritzar. I la gent del Ninot n'és bon exemple. El Ninot ha estat i és un club entranyable, una societat de barriada al bell mig de la ciutat, del glorificat Eixample barceloní. Un club nascut a l'ombra d'un mercat i de la seva gent, classe mitjana i treballadora; una agrupació típicament integrada per homes, com tantes altres, que seria inviable sense les dones i les famílies que hi ha al darrere.

Nascut l'onze de febrer de 1985, el Ninot se'ns ha fet gran; massa planer per endinsar-se en les tones de pàgines dels informàtors i l'enciclopèdia iugoslava que imperava als 80, el nucli de jugadors que el van integrar es va formar abans que arribés el temps de les bases de dades i dels programes de joc... i mai s'ha sentit a gust amb la dedicació absoluta que els temps moderns demanen. No; abans que lliurar-se a l'ortodòxia del joc, el Ninot ha estat un club de cafè i tallat, de cutxipandes, de ràpides, de kibbitzers, de sabis comentant les partides dels altres, de crits, de fum irrespirable i empudegador (quan deixaven fumar), d'amateurs i autodidactes, sense mètodes d'estudi més enllà de les ganes i conscients, per molt que no ho volguéssim acceptar, de com eren de limitades les nostres capacitats.


Després de deixar el Barcinona i abans d'arribar al Vilafranca, vaig formar part del Ninot 8 anys, del 1988 al  1996, i n'estic molt orgullós. De les hores que hi vaig passar, de les partides que hi vaig jugar i de la companyonia (sempre divertida) que hi vaig respirar. Dels diumenges del Per Equips o de quan anàvem a jugar a l'Obert del CE Catalunya o de La Lira. Dels canvis de seu, de cafeteria a cafeteria, sempre problemàtics i orfes de l'ajut institucional. De les ràpides de Nadal i els dimarts de ràpides... 

El Ninot es mor, però no passa res. No, ninotets, no passa res. Té molt de mèrit el haver arribat fins aquí i per sempre restarà l'amable petjada del que va ser el club i de l'esforç dels seus integrants. 


1 comentaris:

Blogger Renled ha dit...

Quins records eh!!!!, Carles.

Un temps sens dubte entranyable per a tu, que ja ha passat, però com be tu dius, no passa res, lo important es el temps que vas viure essent un integrant mes d'aquell club, Visca el Ninot!!!!

Manel

11:48 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici