Un equip per recordar: el C.E. Vilafranca campió de lliga 2007!

No va ser gens fàcil; gens. L'Olesa ens va fer suar per obtenir finalment una ajustada victòria per 5,5 a 4,5. Per esportivitat o per què no tenien justament res per jugar-se, els del Baix Llobregat ens van apretar fins el final, però va pagar la pena: 8,5 de 9. Una puntuació excel.lent, deixant enrere l'Igualada, amb 7 punts, després d'ensopegar al darrer moment amb el Martorell. Si haguéssim sabut aquest resultat com ens hauríem estalviat de patir...

En l'hora dels balanços, aquests han de ser per força positius: tothom ha aportat punts i aquests s'han repartit eficientment en totes les jornades. De totes maneres, m'agradaria esmentar alguns companys que han excel.lit: Pruden Ramírez, Rafel Marco, Pere Toledano (un MC que podría defensar tranquilament un tauler en els equips que es disputen el títol de Divisió d'Honor) i, molt especialment, el qui per a mi ha estat l'MVP de la temporada amb uns aclaparadors 8,5 de 9 punts possibles: Miquel Rodríguez. Personalment me n'alegro molt perquè penso que és encara més bon company fora del tauler que darrera de les peces. Pel que fa a la meva participació, aquesta ha anat de més a menys; ahir la partida va acabar fatal, vaig jugar a no res, tirant una altra posició còmoda. Però vull mirar el conjunt de la temporada i ser positiu: altres dies els meus punts també han recolzat l'equip en aquesta feina de grup; això va com va.

L'equip de la fotografia és el Barça de les cinc copes, a la temporada 1951-52. A casa sempre hem estat seguidors del FC Barcelona. És més, com a tantes llars, el Barça s'ha sentit com quelcom molt proper, de la família. La de la foto és una alineació de somni, el primer dream team, l'equip de joventut del meu pare, que la pot cantar tot seguida sense deixar-se un nom. Un equip per recordar. En comparació, el nostre èxit és molt petit, però tampoc no es pot oblidar, ni menystenir. Faríem malament. Després del descens la gent ha treballat amb ganes i compromís, i s'ha assolit el títol del grup IV de categoría Preferent provincial. A l'abril vindran les finals pel títol absolut, però jugar aquestes eliminatòries s'ha de considerar en si com un premi i, com deia un entrenador vinculat també al FC Barcelona, sortir a divertir-se.

Faríem bé de celebrar el campionat i l'ascens. Sovint estem acostumats a veure més l'ampolla buida que la plena: passarà el temps i haurem de preparar la nova temporada a Segona Divisió, on caldrà treballar dur per conservar la categoria. Però per això encara falta i ara és el moment del reconeixement. Enhorabona a tots els qui integren la institució i permeteu-me la llibertat, tot emulant la cantarella de recitació de les plantilles futbolístiques, de recordar la del primer equip 2007 del C. E. Vilafranca:

Toledano, Marcè, Ràfols, Roca, Rodríguez, Casas, Lluverol, Marco, Forès, Ramírez, Rovira i Mateu.

Fotografia. El Barça de les 5 copes. Imatge propietat de la Web del Culé

A un pas de l'ascens

Bé, ara ja falta poc, molt poquet. Diumenge vam guanyar el Castellet per 6'5 a 3'5 i, a falta d'una jornada, tenim mig punt d'avantatge sobre l'Igualada. El matx tampoc no va ser fàcil aquesta vegada, tot i que vam arribar a posar-nos 5 a 1. Una altra vegada vaig fer taules, en una partida dura en la que vaig notar baixes (un cop més) les batèries de tàctica. En fi, tampoc va estar malament, la lluïta va ser interessant. A Ca'n Marco, com sempre, trobareu la crònica al minut de la jornada.

Ara anirem a Olesa, a fer el darrer esforç. A veure si podem tornar el club a la Segona Divisió, la categoria que històricament li és pròpia.

Fotografia: Marató de Barcelona (II).El reportero intrépido. Propietat d'alfonstr

La vida plena de Carmine Nigro (1910-2001)

Una de les principals raons que em van portar en el seu dia a fer Zeitnot! va ser poder donar sortida a les reflexions i sentiments que els escacs i els escaquistes em produeixen: és una mica com fer les paus amb aquestes històries (a voltes personals, a voltes soterrades pel dia a dia) i lluitar contra el seu oblit; sembla que el que s’ha oblidat no existeixi, que tot s’ho mengi el pas dels anys. Per això em ve especialment de gust escriure aquesta entrada, com a reconeixement personal i del rol de Nigro en la formació escaquística de Bobby Fischer i com a metáfora de la feina que dia a dia fa gent corrent, desconeguda, per la promoció dels escacs i el seu aprenentatge pels nens.

Carmine Domenico Nigro va néixer el 2 de gener de 1910 en una humil familia del districte de Brooklyn, Nova York. Era el mitjà de tres germans i ben aviat, als catorze anys, va haver de deixar l’escola per començar a treballar i recolzar l’economia familiar. Ja a 8 anys es va manifestar la seva passió per la música, primer per la mandolina, que li va ensenyar a tocar el seu germà Sal, i després pel saxo i el clarinet. De fet, Nigro, que va créixer en el temps de les Big Bands i als anys 40 va crear la seva pròpia (Tommy Little and His Orchestra), va fer de la música la seva professió fins a mitjans dels 50, en què la necessitat d’assegurar uns ingressos regulars el va obligar a deixar aquesta vida per la més productiva de corredor de borsa novaiorquès.

Carmine no va aprendre a jugar a escacs fins la tardana edad de 28 anys. Sovint freqüentava el Brooklyn Chess Club, on en aquells anys es jugava més a cartes que a escacs (us sona?); una nit va véncer al bridge un mestre local. El pagament del deute apostat (50 centaus!) es va fer en espècies: el jugador va ensenyar a Nigro les regles dels escacs, despertant una passió desconeguda en el jove Carmine que l’acompanyaria tota la vida. Només set anys després, i amb el servei militar (en plena segona guerra mundial) complert, Nigro ja era el president del club, el campió local i professor de nens i companys.

Nigro i Fischer es van conèixer el 17 de gener de 1951. Aquell dia, Bobby (7) va participar en una sessió de simultànïes a càrrec del mestre nacional Max Pavey (1918-1957). Nigro (amb un ràting USCF de 2028 en aquell moment) es va apropar a aquell nen que en 15 minuts havia perdut i el va convidar a entrar al Brooklyn Chess Club. Des d’aquell moment i durant anys, les visites del nen Fischer a casa dels Nigro van ser freqüents i la relació entre tots dos va ser molt estreta. Bobby visitava els Nigro un cop entre setmana, hi passava els dissabtes, i Carmine portava Bobby a Manhattan els diumenges, per jugar a Washington Square Park. De fet, Carmine va ser l'únic mestre reconegut posteriorment per Fischer, que compartia les classes amb el fill de Nigro, William, d’una edat similar. Va ser també Carmine Nigro qui va portar Fischer diàriament a veure un clàssic espectacular dels escacs, en plena guerra freda: l’enfrontament USA-URSS de l’any 1954, celebrat a l’hotel Roosevelt de Manhattan, que va tenir un efecte de catalitzador en la carrera escaquística de Bobby. L’any 1955 es va preocupar també d’acompanyar-lo al campionat USA amateur que va tenir lloc a lake Mohegan (a l’estat de Nova York). En aquest mateix any, Bobby canvia el Brooklyn Chess Club pel Manhattan i s'inicia, amb la progressió meteòrica del noi, el seu paulatí distanciament.

Les trajectòries personals dels dos es separen el següent any. Al febrer de 1956 Fischer fa una gira per Cuba i diverses ciutats nordamericanes en companyia de la seva mare, i al juny el noi s’integra en les trobades del Hawthorne Chess Club, el club d’escacs que a la seva residència particular de Brooklyn havia muntat Jack Collins, una altra icona dels escacs nordamericans. Nigro, pel seu costat, que poc abans havia descobert el golf com una nova afició, es va traslladar amb la seva família a Florida (West Palm Beach) per dedicar-se a la professió d'instructor d'aquesta disciplina esportiva com a complement de la seva feina d'agent de borsa.

En jubilar-se, l'any 1965, va rependre l'ensenyament de la música i els escacs, que mai no havia abandonat del tot. I va mantenir aquesta activitat pedagògica (principalment amb nens) gairebé fins als 90 anys. Carmine Nigro va morir a Peachtree City, Georgia, on s'havia traslladat per estar més a prop del seu fill, el 16 d'agost de 2001.

Mai no sabrem fins a quin punt va ser d'important la influència de Nigro en la carrera escaquística de Bobby Fischer. Probablement un talent com el de l'onzè campió del món s'hauria manifestat tard o d'hora, però el tutoratge de Nigro es va donar just quan Bobby arrencava i el mestre se les havia de veure sovint per convéncer-lo per no abandonar el joc, després de qualsevol derrota. Una tasca de matissos tècnics però tambè humans i escassament reconeguda, atesa la difícil situació econòmica de la mare de Fischer. Tot plegat, sembla clar que van ser els propis principis de Nigro i l'afecte que van alimentar la seva aposta personal en aquell nen, que vint anys després es coronaria campió del món a Rejkiavik.

Nigro no té els mèrits competitius de molts altres escaquistes, ni de bon tros, ni li calen per merèixer ser recordat amb honor. La seva aportació té un valor personal impagable que simbolitza la feina de tots els educadors, a qualsevol nivell. Per a ells és també aquest sincer homenatge.

Fotografia: Father and son leaving the orphanage. Propietat de Peipons

Little Big Horn

La meva primera derrota en el Per Equips ha arribat a la setena ronda. Una pena, però no serveix de res compadir-se'n.

Diuen que defensar-se és més difícil que atacar. Aquesta afirmació, com a mínim és discutible. El qui ataca busca, dona voltes; el qui defensa té un nombre més limitat d'opcions, tapa forats i gasta menys temps; després d'aconseguir la iniciativa no he sabut com seguir l'atac, m'he carregat de temps i... m'he equivocat. Primer posicionalment (maleïda confusió en l'elecció de torres) i després tàcticament, quan forçava una variant errònïa i la meva cavalleria queia sota el foc de les torres del blanc. Hauria d'haver entrat en una nova partida, amb un aventatge escàs i tirant a taules, però crec que, després de com havia anat el joc, aquesta tria em costava molt per la sensació d'haver deixat escapar l'aventatge.

Tant se val. Ara, feina d'anàlisi i massatge moral. Afortunadament l'equip segueix estant molt fort i vam poder véncer l'Avinyó per 6'5 a 3'5. Al bloc d'en Rafel, la crònica acurada de la jornada. Falten dues jornades i necessitem un punt i mig per arribar al cim: senyors, s'ha d'acabar la feina.

Foto: Little Big Horn battlefield. Propietat de jayra a go go

Per molts anys, Bobby Fischer (64)!

Happy birthday, Bobby Fischer!

Foto: Superiority. Propietat de lukasd2009

Götterdämmerung

El meu pensament tendeix a ser molt ineficient i especialment ho és durant les partides d’escacs. Puc pensar en cinquanta mil coses abans que en la posició, amb el consegüent handicap que això comporta a l’hora de jugar decentment. Una de les variants típiques d’aquestes derives és donar voltes a problemes del dia a dia i una altra el tenir una cançó o una música ficada al cap, que se’m repeteix com un bucle, sense fi. El passat diumenge vaig gaudir més aviat de la segona modalitat i durant tota la partida em va acompanyar el Viatge de Siegfried pel Rin, del Götterdämmerung wagnerià. Per a mi es tracta d’una música bellíssima però també un punt trista i, en repetir-la cíclicament, no resulta una companyia massa recomanable per al tipus de pensament actiu que cal exigir-se durant una partida d’escacs.

Amb tot, aquesta vegada la melodía va ser testimoni d’una nova victòria, per un dia sense patiment i amb la col.laboració estratègica del meu oponent. El punt obria el marcador del que semblava podia ser un triomf del Vilafranca sobre el Cardona, però al final es va arribar (i no sense dificultats) al 5 a 5 que permet retallar distàncies al nostre perseguidor, l’Igualada. Siguem optimistes, si us plau. Podreu trobar la crònica acurada del matx al bloc del company Rafel Marco.

Com deia, partida acabada i com per art d’encanteri, melodia oblidada. I tanmateix no deuria ser del tot casual la seva el.lecció, en vistes del viatge al no res que s’estava visquent no gaire lluny. Avui m’he assabentat que el meu anterior equip no es va presentar al seu matx d’ahir diumenge. Dels vuit integrants de la formació solament hi havia sis jugadors compromesos i dels mateixos... solament tres es van presentar al punt i hora de trobada. No em resulta gens agradable parlar-ne, però crec que el silenci és encara pitjor perquè fomenta la dinàmica autodestructiva en què ha entrat el club. I és que la il.lusió inicial de tenir per primer cop una entitat federada ben aviat es va anar esquinçant, primer per la impossibilitat de tenir un local propi (tothom sap les possibilitats que això dóna per crear ambient i fer activitats) i després per la paulatina caiguda en el compromís dels seus membres, fins al punt de la indolència actual. Per tot això i amb prou pena vaig marxar-ne, perquè en el fons el que volia era jugar a escacs en condicions normals, per gaudir-ne.

Aquest diumenge s’ha tocat fons i tant de bo no es torni a repetir una situació com la viscuda; la crisi ha de servir per reaccionar i els integrants del club han de comprometre's d’una vegada per totes. Renaixement o capvespre, senyors. Götterdämmerung.

Fotografia: Capvespre. Propietat de xcaballe

Llibres recomanables (6): My Seven Chess Prodigies (John W. Collins, Simon & Schuster, 1974)

My Seven Chess Prodigies és també una obra menor, publicada l'any 1974, per tal d'aprofitar el boom Fischer. Tanmateix té un interès eminentment humà, atès que el seu autor és Jack Collins, una figura carismàtica que oportunament m'agradaria comentar de forma particular i que va ser, d'alguna forma mestre, tutor o promotor dels set prodigis descrits en el llibre: Bobby Fischer, William Lombardy, Robert Byrne, Donald Byrne, Raymond Weinstein, Salvatore Matera i Lewis Cohen.

L'oportunisme d'aquest treball és percep fàcilment en alguns detalls, com ara que li demanessin a Fischer la redacció del pròleg i que aquest s'hi negués, o bé la inclusió forçada en el volum de noms poc coneguts, com ara Matera i Cohen, juntament amb els GM consagrats que en el seu dia van constituir la columna vertebral de la selecció USA en els seus temps daurats dels 60. Un altre detall que no s'escapa al lector és que un dels capítols menys aconseguits (i possiblement el que pretenia atreure més els compradors) és precísament el relatiu a Fischer, simplement perquè el pas de l'astre per la vivenda-club de Collins al districte de Brooklyn va ser molt breu.

Amb tot, MSCP és un llibre interessant. Ens recorda com aquells que mes tard serien figures internacionals van arribar encara criatures a casa dels germans Collins buscant millorar el seu nivell de joc i ens descriu la seva trajectòria i estil des de la proximitat privilegiada i l'afecte paternal del seu autor, autèntic protagonista del volum.