dijous, de juny 12, 2008

Danzad, danzad, malditos

Una escena comuna a qualsevol torneig i que fa ben poc vaig tornar a contemplar: juguen A i B; A tindrà 200 punts més que B (o més encara, o no tants, no és important l'exactitud), però avui el segon jugador està fent una partida memorable, porta la iniciativa, i fins i tot arriba a tenir material d’avantatge (un peó o la qualitat per un peó) i segueix collant, més i més. A es defensa, però avui no és el seu dia i, com bonament pot, va passant d'una posició inferior a una altra.

El temps no perdona i en el moment en què B ha de trobar la jugada definitiva... la pressió es deixa sentir més que mai: pressió per guanyar una partida en què objectivament té l’avantatge, o que pot ser fins i tot sospita que té guanyada, entre les mirades d’altres jugadors . De la foscor del mig joc, A aconsegueix arribar a un final en clar desavantatge, però que encara s'ha de saber guanyar. Passar de caçar material o el rei a la coronació d'humils peons demana un canvi d'enfoc difícil, el canvi a raonaments més abstractes i confusos..., i B fa el que pot. A suporta l'aiguat en silenci... i espera l'errada. Les forces són cada vegada més justes i finalment el dubte i la por arrelen en els pensaments de B; jugades confuses, sense un pla clar. Una errada i nyec! A es menja el material de més de B. Depressió, negra nit. B s’adona que no sap guanyar el final, encara que segueix estant millor. Com a molt igualtat, sospira. I lliurat a la por de perdre la meitat del que tenia guanyat, proposa taules. Silenci; en funció del seu caràcter competitiu (o d'altres consideracions que m'estalvio) A respon amb un lacònic "juguem una mica més" o pot ser ho fa sense parlar, clavada la mirada en l'escaquer, executant la jugada al seu torn. Toca seguir ballant.

Comença el darrer acte de l'opereta: com donar-li mil voltes a un final que A té inferior per intentar que B es torni a enredar. Endavant, endarrera, amunt, avall, torna-hi, fuig... Danzad, danzad, malditos, sense sentit, fins que B s'equivoqui...

Sovint aquesta escena acaba amb la injusta ressurrecció d'A i el consegüent retrobament de la parròquia que li és proper, i d'altres (les menys) amb les taules merescudes o la victòria del pobre de B, ara ja inesperada, en una comèdia d'errors amanida pel zeitnot, els nervis i la suor.

Sí, és clar que tothom té dret a seguir jugant mentre es pugui guanyar una partida; que un resultat dolent amb un jugador de menys elo suposa una sagnia per a l'invisible compte personal (i sovint per a l'amor propi, el pitjor crític d'un mateix), que potser tothom (o quasi tothom) ho haurà fet alguna vegada, que el reglament ho permet i que així s'han guanyat (o entaulat) moltes partides perdudes. Sí, serà perfectament lícit donar-li mil voltes a una partida inferior per robar-li la cartera a un oponent de menor ràting, però en un hobby en què pretesament el que hem de buscar és satisfacció i bones vibracions, em resulta, que voleu que us digui, perfectament ridícul.


Fotografia: Last survivor Propietat: jbelluch


Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici