dilluns, de desembre 21, 2009

El Barça de les 7 copes


Suprem. Meravellós. Legendari. Fantàstic. Majestuós. Únic. Inigualable. Etern. No hi ha adjectius per descriure el que ha aconseguit el Barça a l'any 2009. Ha guanyat (hem guanyat) Copa del Rei, Lliga, Lliga de Campions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i, finalment (i quan ja semblava que s'escapava una vegada més) el Mundialet de clubs, la Copa Intercontinental. Sis competicions oficials, sis grans títols als que s'ha d'afegir la memorable victòria al camp del Madrid, quan els vam fer un altre sis: un 2 a 6 antològic.


La temporada ha estat plena de moments memorables; cadascú en tindrà el seu: les llàgrimes de Guardiola al Mundialet, el gol de Messi al Manchester, el braçalet al vent de Puyol i la samarretada de Piqué al Bernabéu... Per a mi el gran moment de l'any va ser el golàs impressionant d'Iniesta a Stamford Bridge, l'empat amb el Chelsea amb el temps exhaurint-se que ens va donar el pas a la final de Roma. Recordo l'esclat d'emocions descontrolades al bar en què em trobava amb els meus amics Uri i el Manel... Brutal, bestial, atòmic, inigualable.


Efectivament, el Barça 2008-9 i 2009-10 és un equip d'una qualitat molt elevada, com pocs equips del món. Però el seu secret no és aquest. La seva fórmula màgica ha estat el treball, constant i humil per sumar títol rere títol sense abandonar-se a l'èxit del moment i així fer possible la victòria següent (de pas, un bon exemple per a les nostres vides). I el mèrit d'aquesta voluntat de ferro és de tot l'equip però molt especialment del seu entrenador, Guardiola, que amb tant poca experiència com entrenador ha estat capaç de convèncer les superestrelles perquè formessin l'equip que avui tots gaudim. Tot això parla molt de les seves qualitats professionals, però també humanes. Chapeau, Guardiola.


El temps engrandirà la memòria d'aquest gran èxit i recordarem aquesta plantilla (Valdés, Sylvinho, Piqué, Puyol, Touré, Busquets, Iniesta, Xavi, Messi, Eto'o i Henry el dia de la final de la Champions League) i el seu estil de joc bonic amb la mateixa veneració amb què els nostres pares parlen del meravellós Barça de les 5 Copes (Ramallets, Martín, Biosca, Seguer, Escudero, Bosch, Basora, César, Vila, Kubala i Manchón).


Les llàgrimes de Guardiola ens van commoure a molts. Segur que per ell eren resultat de tot el conjunt de sentiments, emocions i patiments que ha sofert des de la seva contractació i fins arribar al cim. M'atreveixo a pensar que aquelles llàgrimes van tenir, per a tots els qui vam connectar amb el sentiment del míster, una interpretació molt personal. A mi em van fer reviure la força emotiva de ser del Barça, un sentiment molt especial, difícilment descriptible, el sents o no. El Barça és... com un membre de la família, de la teva sang, algú que sempre et fa costat en el pensament, que sempre t'acompanya. I en un any que està sent tan difícil per a molts (i per molt diverses coses), sempre hem tingut el Barça al costat, per donar-nos una empenta moral, una petita il.lusió per tirar endavant el dia a dia.



Per tot el que ets i per com ens has fet de feliços...
GRÀCIES, BARÇA.

HONOR ETERN AL CAMPIÓ.






Per al meu Pare, Albert.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici