El Madrid de Don Alfredo ja pot descansar

Recordo encara com el meu avi Santiago explicava aquesta història, de tant en tant. Fa molts anys hi havia un costum que ja s'ha perdut a les ciutats: sortir a seure amb una cadira a peu de carrer i veure passar la gent i les hores. Era el 1953 i un dia en què el meu avi cultivava aquest hàbit contemplatiu davant del número 16 del carrer Sant Pacià del Raval (abans li deien el Xino), un home jove de port generós i valent se li va apropar. Venia de la Ronda Sant Pau i buscava Casa Leopoldo, el famós restaurant del carrer de Sant Rafael, centre gastrònomic d'arrels taurines a la Barcelona vella. Només després d'indicar-li que seguís recte un parell de carrers i marxar aquell noi, el meu avi es va adonar que havia estat parlant amb Alfredo Di Stefano. Efectivament, en aquells dies la saeta rubia va signar el seu contracte amb el Barça.

Després vindria el cop del règim per compartir-lo amb el Real Madrid, la renúncia del Barça i la resta ... (fonamentalment les 5 primeres Copes d'Europa) és prou coneguda per tots. No ens victimitzem més del que cal; qui podia pensar que la nova competició inventada per L'Equipe seria ben aviat més important que la Copa de Fires que dominava el Barça? Pocs, ben segur. I que Di Stefano (i Gento, i Puskes amb la seva panxa donarien tants títols a la parròquia merengue? Menys encara. Però la vida és així i malgrat tot continua. I passa pàgina. I aquest cap de setmana el Barça 5.0, el Barça dels Messi, Xavi i Iniesta, va passar una pàgina que portava 50 anys oberta: la del rècord madridista de 15 victòries consecutives des de la temporada 1960-61.

En portem 16 i esperem seguir sumant-ne moltes més. I en el fons sí, aquest nou rècord és certament un homenatge al legendari Madrid dels 50, però un homenatge que solament li ha pogut fer un equip encara més gran: el mític Barça del 2010-2011.

Fotografia: Kubala i Di Stefano, vestits de blaugrana