Un altre titular i una imatge per al record (El Periódico de Catalunya)

Només honorant els qui ens van precedir serem dignes continuadors de la seva tasca.

Deu anys sense Urruti

Inoblidable Urruti, gran porter basc del Barça. Inoblidables penaltis aturats. Inoblidable lliga del 85 i semifinal de Copa d'Euopa contra el Göteborg l'any següent. Inoblidable carisma i simpatia. Inoblidable integració en el club. Per recordar-lo, un document gràfic molt interessant que ha penjat nvn94 . Veureu amb un somriure com eren de joves (érem!) els que encara hi són... i els que ja ens han deixat.

Visca el Barça!

El Madrid de Don Alfredo ja pot descansar

Recordo encara com el meu avi Santiago explicava aquesta història, de tant en tant. Fa molts anys hi havia un costum que ja s'ha perdut a les ciutats: sortir a seure amb una cadira a peu de carrer i veure passar la gent i les hores. Era el 1953 i un dia en què el meu avi cultivava aquest hàbit contemplatiu davant del número 16 del carrer Sant Pacià del Raval (abans li deien el Xino), un home jove de port generós i valent se li va apropar. Venia de la Ronda Sant Pau i buscava Casa Leopoldo, el famós restaurant del carrer de Sant Rafael, centre gastrònomic d'arrels taurines a la Barcelona vella. Només després d'indicar-li que seguís recte un parell de carrers i marxar aquell noi, el meu avi es va adonar que havia estat parlant amb Alfredo Di Stefano. Efectivament, en aquells dies la saeta rubia va signar el seu contracte amb el Barça.

Després vindria el cop del règim per compartir-lo amb el Real Madrid, la renúncia del Barça i la resta ... (fonamentalment les 5 primeres Copes d'Europa) és prou coneguda per tots. No ens victimitzem més del que cal; qui podia pensar que la nova competició inventada per L'Equipe seria ben aviat més important que la Copa de Fires que dominava el Barça? Pocs, ben segur. I que Di Stefano (i Gento, i Puskes amb la seva panxa donarien tants títols a la parròquia merengue? Menys encara. Però la vida és així i malgrat tot continua. I passa pàgina. I aquest cap de setmana el Barça 5.0, el Barça dels Messi, Xavi i Iniesta, va passar una pàgina que portava 50 anys oberta: la del rècord madridista de 15 victòries consecutives des de la temporada 1960-61.

En portem 16 i esperem seguir sumant-ne moltes més. I en el fons sí, aquest nou rècord és certament un homenatge al legendari Madrid dels 50, però un homenatge que solament li ha pogut fer un equip encara més gran: el mític Barça del 2010-2011.

Fotografia: Kubala i Di Stefano, vestits de blaugrana

Un altre adéu al Barça de les 5 Copes: Jordi Vila

El temps no perdona i està fent estralls entre els integrants del Barça de les 5 Copes, l'equip que va arrasar a la temporada 1951-1952. Si fa uns mesos va ser Eduard Manchón, ara ens ha deixat Jordi Vila i Soler, el davanter de Santpedor que va quedar indirectament immortalitzat per la seva absència (únicament motivada per motius de musicalitat de la rima) en la cançó de Joan Manuel Serrat Temps era temps.

Per no cansar repetint conceptes, us deixo el link de la crònica que en fa el bloc Blogcelonista.

Descansa en pau, heroi blaugrana.

Cinquanta anys d'un vol majestuós

Un 23 de novembre com avui, ara fa 50 anys, el Camp Nou va assistir a una nit memorable. El Barça va derrotar el Madrid per 2 a 1, eliminant els blancs per primer cop de la Copa d'Europa. El Madrid havia guanyat les cinc primeres edicions del campionat i mantenia una aureola d'invencibilitat temible. Després d'empatar a l'anada al Bernabéu 2-2, el Barça dels Kubala, Segarra, Kocsis, Ramallets i companyia va conseguir tombar el Madrid dels Gento, Di Stefano i Puskas, amb gols de Vergés i de Evaristo. Sense cap mena de dubte, aquest gol del brasiler Evaristo de Macedo va ser un moment màgic emmarcat per la plasticitat d'una imatge que va donar la volta al món: la del davanter blaugrana volant en posició totalment horitzontal i avantçant-se per centèsimes al salt igualment prodigiós del porter madridista, Vicente.

Tant de bo imatges com aquestes ens impulsin a noves victòries tan èpiques com aquella. Tant de bo que d'aquesta manera guanyem el proper clàssic. I tant de bo que sigui sense polèmiques ni violència. Un gran partit. Com el del Barça d'Evaristo de Macedo.

Eduard Manchón, el cinquè genet

Reprodueixo l'obituari que el mestre Bañeres va escriure ahir a la Vanguardia (3 d'octubre de 2010) sobre el recentment traspassat Manchón, davanter del Barça de les 5 Copes. Als partits que es deuen jugar al cel, Kubala ja ha retrobat el company que li feia les millors centrades per l'esquerra. Descansa en pau, campió.

"El futbolista Eduardo Manchón tuvo el privilegio de gozar de la inmortalidad en vida porque formó en una delantera de leyenda: Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón, una seña de identidad del país que acuñó Joan Manuel Serrat al retratar una época en una de sus más recordadas partituras. Época de una Catalunya y una Barcelona a media luz, cuando Can Tunis recibía las oleadas de inmigrantes que Paco Candel convirtió en los antihéroes de las Casas Baratas, escenario de su best seller Donde la ciudad cambia de nombre.

En esa encrucijada suburbial, ribereña y fronteriza con la Zona Franca, a la falda poniente de Montjuïc,en el seno de una familia de inmigrantes murcianos venidos de Lorca, nació Eduardo Manchón. Destacó de juvenil con el Casa Antúnez (Can Tunis en idioma popular) y aunque aprendió el oficio de mecánico de coches, tomó el ascensor social del fútbol en el España Industrial, el filial del Barça, equivalente a lo que luego fue el Condal y al actual Barcelona B. Allí coincidió con jugadores básicos para el equipo de las Cinc Copes y el de Helenio Herrera, que pusieron los fundamentos a lo que hoy es un estilo apreciado en el mundo y en los que Manchón pudo desplegar sus cualidades: como velocista de sinuosas fintas y goleador que en el Barça tiene acreditados 81 goles en 201 partidos oficiales. Y no sería menor la cifra de los que sirvió en bandeja a César y Kubala, como culminación de una jugada de tiralíneas: Kubala alzaba la cabeza, gritaba "¡Pequeñooo!" o "¡Manchóoon!", y éste arrancaba ganando siempre la espalda a los laterales para terminar dando un pase de gol. Su velocidad le valió el apodo de la Bicicleta,y sus compañeros bromeaban diciendo que aceleraba para eludir a los montaraces defensas que se estilaban en la época. Con Basora y Manchón, el Barça patentó el juego por los extremos, que con pocas variantes aún se considera uno de los métodos más vistosos del fútbol de ataque y que ha sido uno de los elementos que hoy se conocen como el ADN azulgrana.

La llegada del uruguayo Ramón Villaverde le relegó a la suplencia en una época en la que no estaban permitidos los cambios durante los partidos y no ser titular suponía el olvido. Por todos los conceptos, ganó 304.450 pesetas en su última temporada como jugador azulgrana y en 1957 pidió ser traspasado al Granada. Luego jugó en el Deportivo hasta regresar pronto a Barcelona y seguir activo en el Iberia, nuevo nombre del equipo de Can Tunis, y en el Hospitalet.

Pero Manchón nunca dejó el fútbol, que siguió practicando con los veteranos del Barça, de los que fue siempre un gran animador, y como alma máter, junto a su fraternal amigo Josep Maldonado, del trofeo que lleva su nombre y que cada verano se disputa en Coma-ruga. Hace dos meses aún asistió a la cita, saltándose para ello la quimioterapia: el tratamiento médico ya no podía sanarle el cuerpo, pero el fútbol lo había hecho inmortal. Eduardo Manchón murió en Barcelona. Deja viuda, Roser; dos hijos, Esther y Eduardo, y cuatro nietos."

Fotografia: Eduard Manchón Propietat: Bert

La rendició de...la gal.làxia

Res com la saviesa popular... Visca el Barça.

La lliga dels 99 punts

Campions!! El Barça corona la temporada 2009-2010 amb el quart títol, la Lliga, després de conquerir les supercopes espanyola i europea i la copa intercontinental. Excel.lent performance. Fins i tot les eliminacions a la Copa i la Champions, contra el Sevilla i l'Inter, han deixat un regust d'orgull per haver merescut millor sort, però no es pot tenir sempre tot. Ens quedem amb aquesta lliga, una gran lliga, una lliga de rècord, perquè s'ha aconseguit el rècord de puntuació (99 punts). Una lliga que s'ha fet més gran per l'esforç que ha calgut fer per superar el transatlàntic blanc, que amb 96 punts hauria estat campió en qualsevol altre context, si no s'hagués trobat davant el millor Barça de la història.

Ara hem de gaudir del títol, de les eleccions (a veure qui la diu més grossa), del tirar la casa per la finestra per muntar un nou projecte de la galàxia, dels partits de pretemporada, de les golejades intrascendents... de la final de la Champions (Bayern!!) i del mundial. Com m'agrada el futbol.

Enhorabona a tots i visca el Barça!!

El Barça, campió de l'Eurolliga 2010!!

Impressionant el recital del Barça a París, a la final de l'Eurolliga, contra Olympiacos (86-68). Una meravella. Impossible d'oblidar. La gent del bàsket ens ha fet vibrar com tantes vegades. Sou collonuts!!

I un raconet del nostre cor per al Partizan, què amb un pressupost mínim i una afició impressionant va merèixer arribar a la final.

I ara més que mai...Barça!!

És el que té competir... que pots perdre igual que guanyar. Ahir va tocar perdre i va ser dolorós. Ho sento especialment pels nens, que amb la seva il.lusió viuen de forma tan màgica els bon moments i amb tant desconsol els dolents. La vida és així i igual que es creix en les victòries, conquerint copes i vencent enemics de prestigi, també es pot crèixer en les derrotes. Crèixer fent-nos forts en l'estil que ens defineix, estimant la pilota i respectant els contraris. I sembrant. Sembrant barcelonisme, cultivant els colors amb esportivitat i aplaudint els nostres herois quan han quedat tombats, perquè es tornin a aixecar ben d'hora i tornin a la lluita. Tot i perdent, el que hem viscut gent blaugrana i equip aquesta setmana ha estat molt especial. Meravellós. Un sentiment, ara sí, propi de les millors aficions, una comunió amb l'equip i l'entitat molt per sobre dels resultats, fugissers, que ben aviat queden en un record, en una xifra, en una marca més en la nostra pell; essència blaugrana.

Pels bons moments que ens heu donat i els que ens donareu, gràcies.

I més que mai...BARÇA!!

Fotografia: FC Barcelona Propietat: Coreycam

Posta de sol blaugrana a la Verneda

Seria un presagi del nou repàs del Barça al Bernabéu la nit del dissabte (0-2)? Si non è vero è ben trovato. Val la pena gaudir d'aquest equip, probablement (amb el permís del de Kubala i Kocsis) el millor Barça de tota la història. Carpe diem!

Fotografia: Posta de sol a la Verneda Propietat: ECF

25 anys de la Lliga de Venables

Després d'una sequera d'onze anys (la darrera l'havia portat Cruyff el 74) un Barça molt anglès, per força i estil, es va tornar a proclamar campió de lliga. Aquell va ser l'equip dels Urruti, Alexanko, Schuster, Pichi Alonso, Archibald, Julio Alberto, Rojo, Clos, Calderé, Moratalla i tants d'altres. Un Barça pencaire, que lluitava, pressionava i corria com no no havia fet en anys, un equip que guanyava sovint per golejada, amb molts gols directes de falta. Malauradament l'estil Venables va durar ben poc, el va consumir el nostre autodestructiu i sant entorn en un parell d'anys, si bé li restarà un lloc destacat en la memòria culer.

D'aquells homes per a mi el més entranyable va ser l'Urruti, magnífic porter d'etern somriure i caràcter positiu, molt estimat per l'afició. Aquella tarda l'Urruti va tornar a ser decisiu, aturant el penalty de torn (minut 87...) i es va elevar a la categoria de mite de la mà de "l'Urruti t'estimo" proclamat a les ones pel Puyal. Com recordem aquell gran porter i com hauria ell gaudit del Barça actual, si no se l'hagués endut tan aviat un maleït accident a les rondes. Gran Urruti!



Fotografia: Javier Urruticoechea.

Orgull barcelonista

Campions de la Copa del Rei 2010.

Gràcies, nois!

Fotografia: Regal Barcelona vs Xacobeo Blu: Sens Propietat: Ignacio López Photography