Responsable

Déu n'hi do amb la parauleta. Qué palabro. Responsable. Ser responsable. Responsabilitat. Un s'adona que es passa la vida aprenent, tornant a començar, revisant conceptes, despertant. La responsabilitat ens acompanya des de petits... però sovint costa comprendre la seva profunditat. Mea culpa, jo sóc un d'aquests que es pensava que volia dir una cosa... i m'adono de com de lluny estava d'entendre-la, realment.

Durant molt de temps, moltíssim, em vaig pensar que ser responsable era fer el que tocava, que és perillosament a prop de fer el que et diuen que cal fer. Portar-se bé, complir les expectatives. Ser un bon noi. Dolorós despertar, quan arriba. I acaba arribant. Si no prens tu les teves decisions, algú ho acabarà fent per tu. Ser responsable és quelcom notablement diferent. Ser responsable és agafar les regnes de la pròpia vida, de la conducta d'un mateix. Seguir el camí propi, prendre un mateix les decisions que guiaran el teu viatge, assumint que decidir vol dir escollir i per tant renunciar, deixar enrere moltes coses (i persones) en la vida. Saber guanyar i encara més saber perdre i retirar-se dignament. Suportar el patiment i resistir fins que millorin les coses o quan els buits ja no es puguin omplir. Acceptar els errors i les seves conseqüències; caure i tornar-se a aixecar. Riure i plorar. Ser responsable vol dir moltes vegades trencar la norma del que s'espera que facis, sortir del guió previst. I aguantar el xàfec. Ser responsable et fa adonar-te de la teva soledat, per molt acompanyat que estiguis, quan arriba el moment de decidir. Neixes sol i mores sol i sol t'enfrontes al repte de conduir la teva vida. Així de clar i així de complicat. Fa por assumir les conseqüències dels nostres actes i és molt temptadora l'excusa, la queixa i el lament. Fugir, no voler veure. Però viure així no és viure: és abdicar de ser adult per seguir sent un nen en el cos d'un home.

Ser responsable és un camí que cal refer cada dia, des que sona el despertador. Un camí estret i pedregós, en el qual de tant en tant rellisques i prens mal. Però que val la pena recórrer amb coratge, sinceritat (res més trist que l'autoengany), dignitat i respecte, a un mateix i als altres. Per construir-se com a persona i gaudir d'una vida conscient i plena. Avui i en aquests temps de crisi encara més que mai. Ànims.

Fotografia: Reflexiones (Serra d'Urbasa, Navarra). Propietat: r5biturbo

Tome tantas como necesite

Poesia urbana. Carrer Urgell, a l'alçada de la Gran Via, en un punt de telèfon públic. Qui no en necessita? 

Quixots

María Ruiz Martos, la Maruja de Nou Barris, amb més de 40 anys de treball en el moviment veïnal és notícia per haver refusat la medalla d`Honor de la Ciutat de Barcelona en protesta per les retallades en sanitat i educació que està portant a terme el govern de CiU.

El gest de la Maruja és d'un valor notable; ha posat per davant els seus principis i conviccions renunciant a un premi i al reconeixement públic. Ho aplaudeixo. Té molt de mèrit. I més en una societat com la nostra, tan competitiva, tan egoïca. Quan prens aquestes decisions saps que també perds. La Maruja es va guanyar un aplaudiment pel seu discurs i el seu gest, però cap de la resta de guardonats va renunciar, per solidaritat o coincidència de principis, a la seva pròpia medalla. No. La Maruja deuria tastar aquesta soledat; sí, t'han aplaudit però t'has quedat sola en el gest, ningú no ha fet el mateix. I després d'aquell minut de glòria, t'has quedat sense la medalla d'Honor de la Ciutat. D'aquí uns anys els altres guardonats s'enrecoradaran vagament de tu, que vas renunciar per principis, mentre observaran amb l'orgull que dóna la possessió la seva pròpia medalla. Sí, s'ha de ser molt fort per fer el que va fer la Maruja.

El seu gest recorda el Quixot cervantí, un personatge que defineix un arquetip, el del qui emparat en unes conviccions ètiques renuncia als guanys materialistes que la resta persegueix sense treva. La majoria sol observar aquests quixots amb una certa condescendència: la nostra és una societat hipòcrita que propugna en aparença uns valors morals i es regeix en veritat per altres purament competitius. I els quixots resulten anòmals perquè s'esborren de la cursa, es queden sols en el seus gestos i acaben sent considerats perdedors. Lloats amb els dits encreuats.

Tanmateix no tinc gens clar que la societat tan egoïsta que estem construint ens porti a fer un món millor. Podrem comprovar-ho en els temps difícils que s'apropen. De moment, que no quedi en l'oblit el gest de la Maruja, medalla d'honor al compromís social.

20 anys recordant Freddie

Sembla que fos ahir... o més encara, sembla que encara estigui viu, entre nosaltres, amb el seu somriure conqueridor. Fa vint anys que ens va deixar Freddie Mercury, gran entre grans, rei entre reis, reina entre reis i reines. El seu record em porta tristor, però també alegria, pel seu llegat i per la seva inesgotable energia vital. Viu, estima, gaudeix de la vida, de cada dia com si fos el darrer, com si fos un regal, amb la il·lusió d'un nen. Penso que aquest és el més gran missatge que ens ha deixat Freddie Mercury per a les nostres vides.

Déu salvi la reina.


Video: "You Take My Breath Away" Freddie Mercury Video Tribute  Autor: Queenfan81 

Tranquils ninotets, no passa res

El Club d'Escacs Ninot agonitza; es mor. Després de 36 anys de brega, aquest any ha comunicat a la Federació Catalana d'Escacs que no presentarà cap equip a la competició mare del calendari català, el Per Equips.

Em sap greu i alhora ho entenc. Són temps difícils per tot i tothom. Els escacs, millor dit la gent que fa els escacs, no és aliena a aquesta crisi que ens està aclaparant. Són temps de pluja, de mastegar cendres. D'aguantar esperant que vinguin millors dies. D'estalviar, de quedar-se a casa, de prioritzar. I la gent del Ninot n'és bon exemple. El Ninot ha estat i és un club entranyable, una societat de barriada al bell mig de la ciutat, del glorificat Eixample barceloní. Un club nascut a l'ombra d'un mercat i de la seva gent, classe mitjana i treballadora; una agrupació típicament integrada per homes, com tantes altres, que seria inviable sense les dones i les famílies que hi ha al darrere.

Nascut l'onze de febrer de 1985, el Ninot se'ns ha fet gran; massa planer per endinsar-se en les tones de pàgines dels informàtors i l'enciclopèdia iugoslava que imperava als 80, el nucli de jugadors que el van integrar es va formar abans que arribés el temps de les bases de dades i dels programes de joc... i mai s'ha sentit a gust amb la dedicació absoluta que els temps moderns demanen. No; abans que lliurar-se a l'ortodòxia del joc, el Ninot ha estat un club de cafè i tallat, de cutxipandes, de ràpides, de kibbitzers, de sabis comentant les partides dels altres, de crits, de fum irrespirable i empudegador (quan deixaven fumar), d'amateurs i autodidactes, sense mètodes d'estudi més enllà de les ganes i conscients, per molt que no ho volguéssim acceptar, de com eren de limitades les nostres capacitats.

Després de deixar el Barcinona i abans d'arribar al Vilafranca, vaig formar part del Ninot 8 anys, del 1988 al  1996, i n'estic molt orgullós. De les hores que hi vaig passar, de les partides que hi vaig jugar i de la companyonia (sempre divertida) que hi vaig respirar. Dels diumenges del Per Equips o de quan anàvem a jugar a l'Obert del CE Catalunya o de La Lira. Dels canvis de seu, de cafeteria a cafeteria, sempre problemàtics i orfes de l'ajut institucional. De les ràpides de Nadal i els dimarts de ràpides... 

El Ninot es mor, però no passa res. No, ninotets, no passa res. Té molt de mèrit el haver arribat fins aquí i per sempre restarà l'amable petjada del que va ser el club i de l'esforç dels seus integrants. 

Tast de vins a Porrera

El Priorat i les Muntanyes de Prades, des de Torroja del Priorat

Propietat: Carles

Mirant cap a l'altre costat

Cap de setmana. Ràdio matinal. RAC1. Programa d'entreteniment. Una notícia entranyable: l'amor s'imposa a la competició. Miguel Illescas i la seva esposa Olga Alexandrova pacten taules a la darrera jornada del 76è Campionat d'Espanya Absolut i el seu empat (en 10 moviments), combinat amb la victòria d'Àlvar Alonso sobre Pérez Candelario i la resta de resultats (dels quals s'alimenta el sistema de desempat del torneig, el Bucholz) atorguen la victòria final a Alonso, en detriment d'Illescas i Alexandrova que obtenen la segona i tercera plaça, respectivament.

El GM és entrevistat pel programa i felicitat (ell i ella) per la decisió adoptada. Genial, penso primer, però després em queda una sensació estranya. Entro a ajedreznd i... s'incrementa aquest estat d'ànim; el·lipsi. Apenes se'n parla. Anestèsia general. Pacte de cavallers entre la intelligentsia escaquística. Incòmode.

El tema de les taules pactades és un dels debats clàssics dels escacs, de resolució aparentment impossible. Control (i sanció) arbitral, augment de puntuació per guanyar les partides, establiment d'un nombre mínim de jugades abans d'acceptar una proposta d'empat, acceptació sense més... moltes solucions han estat proposades per lluitar contra una pràctica tan condemnada com utilitzada. De fet, el mateix Illescas denunciava el pactisme d'altres al Campionat d'Espanya Absolut per Equips. Aleshores el rebombori que es va muntar sí va ser majúscul...

No sé quina és la millor solució i respecto la decisió adoptada per Illescas i Alexandrova. Tanmateix la situació em planteja algunes reserves. A l'article del bloc d'ABC que enllaço es pot llegir més acuradament el context concret de la darrera partida. Em sobta, en qualsevol cas que es felicités el pacte com una mostra d'esportivitat. Esportivitat no hauria estat sortir a guanyar la partida, per emocionalment complicat que hagués estat? I s'hauria felicitat igualment el pacte si el Bucholz hagués afavorit Illescas, com a priori era el més probable? No és en qualsevol cas un desprestigi per al Campionat que passi per davant una decisió de pacte a la lluita pel títol? Què en deu pensar l'organització?

Tant se val.Tinc la sensació que les taules pactades pels altres ens molesten segons ens afecten i la possibilitat de fer-les es valora com un mèrit resultat dels bons resultats previs. Tens bons resultats, t'ho pots permetre. T'ho has guanyat. T'ho respectem. Un dia tu, un dia jo. Això sí, o tots moros o tots cristians (no es queixin després els mestres locals quan vénen hostes de tournée, pacten entre ells i es reparteixen premis i fins i tot premiets de torneig menor, per petits que siguin) i pot ser millor acabar amb debats de saló per buscar la correcció ètica de pactar taules si quan interessa, tothom (o el 99,9%) se la passa per l'arc del triomf.

Ah, i felicitats a l'Àlvar Alonso.

Fotografia. Omertà Propietat: la fattina