Horror

És el que he sentit avui, veient el linxament i mort de Muamar el Gadafi en les imatges captades pels telèfons mòbils dels mateixos libis i difoses a tot el món pels informatius. Per molt dictador que fos i encara que ell tractés igual o pitjor els seu poble. Espanta veure en què ens podem convertir, els homes, quan ens perdem en la multitud, quan renunciem a la pròpia responsabilitat.

Gran María Casanova

Ahir dissabte la 1 de TVE va emetre El Crack (1984), de José Luís Garci. L'havia vist anys enrere (ja em va agradar aleshores) i no em vaig penedir de tornar a fer-ho. El Madrid (i l'Espanya) dels primers 80 (sempre sota el prisma melancòlic de Garci) i les interpretacions de dos excel·lents actors: Alfredo Landa, que definitivament trencava l'arquetip ranci del còmic dels 70 i María Casanova, l'actriu preferida en la primera etapa del director madrileny d'ascendència asturiana.

María fou una actriu (i és una periodista) magnífica. Les seves interpretacions són alhora contingudes i emotives i es recolzen en una dolça mirada (quins ulls tan bonics!), que transmet amb plenitud el sentiment i l'emoció de la persona, més enllà de l'intèrpret.

Veient-la m'han vingut ganes d'escriure-hi. Sense més, sens cap notícia d'actualitat, sense cap motiu afegit. I de pujar al bloc una escena memorable, la de la seva declaració a José Sacristán uns anys enrere, a Solos en la madrugada (1978), també dirigida per Garci. Gaudiu-ne. Gran María Casanova.

Indignats al Pont de Brooklyn

Fotografia: "Occupy Wall Street" March to Brooklyn Bridge Propietat: everyskyline