Horror

És el que he sentit avui, veient el linxament i mort de Muamar el Gadafi en les imatges captades pels telèfons mòbils dels mateixos libis i difoses a tot el món pels informatius. Per molt dictador que fos i encara que ell tractés igual o pitjor els seu poble. Espanta veure en què ens podem convertir, els homes, quan ens perdem en la multitud, quan renunciem a la pròpia responsabilitat.

Dansa en família

El Mercat de les Flors va organitzar uns interessants tallers de creació artística i dansa, en commemoració del Dia Internacional de la Dansa (el 29 d'abril). Una forma refrescant d'introduir els petits en aquest món tan bonic i també una bona excusa perquè ho fem els grans. Fora vergonyes! La veritat és que l'experiència va ser molt divertida i espero que hagi contribuit a sembrar l'interès dels nens en les arts escèniques.

Adjunt teniu el reportatge que el programa Escenaris (xarxa TV locals) en va emetre ahir dijous al vespre.

Nova Gal.la benèfica a Luz de Gas, el proper 9 de juny

El proper dimecres dia 9 de juny, els REALITY SOUL del meu amic, el cinquè beatle, Sergi Mora, tornen a actuar a Luz de Gas en una altre celebració benèfica juntament amb La Unión i altres convidats (els podeu veure al cartell de promoció adjunt).

Durant l'actuació també cantaran la Mònica Green (temes de Soul i dels Rollings), el Manel Fuentes (temes del Bruce, Status Quo i Bealtles) i la Raquel Sans (Soul).

Aquest cop la recaptació serà íntegra per a l’orfenat de Bhimphedi (Nepal). Podeu veure la feina de la ONG Amics de Nepal aquí: www.amicsnepal.org Ells són els que han fet realitat aquest orfenat entre molts d’altres projectes.

Si existís el Tío de la Vara (Dedicated to... II)

O Robin Hood, sense dubte serien temps per invocar-los i que facin neteja, com al video. I és que em traicionen el conscient i el subconscient. En fi, millor riure que plorar.

Perdut?

Ni per internet ni per la tele, ni un instant, ni un minut, ni un capítol de les sis temporades de Lost, la mare de totes les sèries, pel que diuen els seus seguidors. No he vist res de res... i la veritat és que tampoc m'importa gaire, per no dir gens. Tindré més en comú amb els seus protagonistes del que sembla? Estaré jo també... perdut? Així com Zp? Glups!

Fotografia: Perdidos Propietat: El Ojo Inoportuno

Gal.la benèfica el proper 2 de juny a Luz de Gas

El proper 2 de juny a les 20:30h, els REALITY SOUL, el grup del meu amic Sergi Mora, actuen a la sala LUZ DE GAS amb l’espectacle “The Soul is Back”.

Serà una celebració benèfica en la que també participaran el Màgic Andreu, Lang-5, Slam Dancing Productions i Perdidos-Rever.

La recaptació serà íntegra per a ESCLAT (Associació pro persones amb paràlisi cerebral). Entrada/donatiu 10€.

Hem creuat la porta de Tannhäuser

Reprodueixo, pel seu excel.lent valor periodístic i literari, l'article que Enric Juliana va publicar a La Vanguardia, el passat 13 de maig.

La puerta de Tannhäuser

Enric Juliana

He visto cosas que vosotros no creeríais… atacar naves en llamas más allá de Orión, he visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser… he visto a España intervenida por el Directorio Europeo, al intrépido Zapatero obediente como un cordero ante el ultimátum carolingio… he visto el mayor ajuste desde el Plan de Estabilización de 1959… he visto – recuérdalo siempre, porque el 12 de mayo del 2010 será una fecha para no olvidar-como un discurso de treinta minutos, treinta minutos justos, clausuraba una era de treinta años de socialdemocracia en España, una era en la que siempre había algo más por repartir; he visto el estupor en el rostro de la gente, su rabia y su irritación, su desorientación… he visto cosas que vosotros no creeríais, porque durante demasiado tiempo os estuvieron diciendo que el mal era pasajero y que nunca, nunca, se os obligaría a cruzar la puerta de Tannhäuser…”

La cámara cierra el plano y el replicante Roy Batty concluye su trágico monólogo. Es el instante más poético de la película Blade Runner: “Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia… Es hora de morir”.

El Congreso de los Diputados asistió ayer a un pase de ciencia ficción. Había algo de irreal en la fatigada locución de José Luis Rodríguez Zapatero. La escena de La Rendición parecía movida por un resorte extraño, por una fuerza oculta, por un destino trágico e implacable que todas las metáforas de Georges Lakoff, todas las ocurrencias de Miguel Sebastián, todas las simplezas de Jesús Caldera, toda la inteligencia de Alfredo Pérez Rubalcaba y todas las buenas intenciones de José Andrés Torres Mora no han podido evitar.

“Zapatero es un chico de clase media de León, con oficio político, que suele creer en lo que dice y que ha hecho lo que ha podido”, me comentaba hace pocas semanas una persona de su círculo de confianza. “Muy poca gente sabe lo que hay en su interior, posee una gran coraza”, explica alguien que siguió muy de cerca su eclosión presidencial. Y esta es mi conclusión después de seis años de crónica en Madrid: Zapatero es un profesional de la política dotado de una estanqueidad psicológica que no tuvieron ni el valiente Aznar (con sus sueños de grandeza), ni el gran González (somatizador de la angustia de sentirse imprescindible), ni el lince de Suárez, que nunca se emancipó de Ávila. Zapatero, como Aznar, ha calibrado mal la realidad exterior. De joven viajó demasiado poco al extranjero. El mundo hay que saber olfatearlo.

Y España es hoy un país intervenido por el Directorio Europeo. Alguien más sensible a la adversidad estaría sumido en la depresión y le daría vueltas a la carta de renuncia. Zapatero, sin embargo, tardará en pronunciar la frase: “Es hora de morir”. Le sobra resiliencia. Posee la dureza de los mejores replicantes. Hoy mismo recomenzará el combate, en los siguientes términos: contendrá a los sindicatos, pondrá el foco en Valencia (donde el PP va a tener un serio problema de ejemplaridad pública) y procurará que se acelere la sentencia del Estatut. Ahora es el momento. Ahora sí. Una oportuna medalla española en plena “emergencia nacional”.

En bon sidral ens han ficat els nostres polítics. A veure com i quan sortim d'aquesta...

Codina, al pas de la oca

El Mestre Català de l'Igualada Josep Codina s'ha endut la segona edició de l'Obert del CE Vilafranca, recentment finalitzat, amb una superioritat incontestable. Al marge de la primera ronda, en què va signar unes taules inicialment inesperades, Codina va imposar un ritme molt difícil de seguir pels seus perseguidors, fins completar 7 punts sobre 8 partides, tancant el torneig amb unes taules ràpides a la darrera ronda. El campionat, desenvolupat sense cap incidència remarcable, ha significat la confirmació del jove valor del Montmeló Antoni Gallego Bergadà i ha mostrat l'excel.lent pedrera del Torredembarra, encapçalada per la intuitiva i directa Fanny Cabanillas, de la que en sentirem a parlar ben aviat.

El podi d'honor el completen l'esmentat Toni Gallego i en Pere Toledano, el campió de la primera edició de l'obert vilafranquí. I aquest divendres, lliurament de premis i torneig de ràpides com a cloenda. A tocar fusta per darrera vegada!

Fotografia: Red Army Propietat: Paul Adrian

Gran Muratet a Bulgària

Només una peritonitis ha pogut aturar l'excel.lent actuació de l'ex-Barcinona i avui jugador del Banyoles Albert Muratet Casadevall (2174) al Campionat Europeu de Plovdiv, Bulgària. Fins al moment de la seva retirada, Muratet portava 2,5 punts de 7 (+0=5-2) que tenen molt mèrit si tenim en compte que les cinc taules les va fer contra tres grans mestres (Fedortxuk, Tahirov i Georgiev) i dos metres internacionals (Kozhuharov i Txudinovskikh).

Entre tants titulats, la seva solitud (subratllada irònicament en el seguiment del torneig amb el recordatori de la seva condició d'aficionat) em recorda la d'Arturo Pomar quan anava a jugar tornejos com ara l'Interzonal d'Estocolm (1962) contra l'elit mundial sense segons, sense ajudants. I és que probablement els qui, sabent que no es podran guanyar mai la vida amb els escacs, hi dediquen tant esforç i sacrifici (econòmic, familiar, etc.), mereixen un reconeixement que habitualment solament atorguem als guanyadors (a qualsevol nivell, no cal parlar de supertornejos).

Crec que hores d'ara en Muratet encara es troba hospitalitzat a Bulgària. Al blog de la seva neboda Alexandra hi podreu trobar més informació. Si m'estàs llegint, Albert, rep les meves felicitacions i el desig d'una ben ràpida recuperació. El temps que vam coincidir al Barcinona va ser curt, però encara recordo les teves llargues pensades i els teus apurs de temps en el social del club. Una abraçada.

P.S. A Banyoles juga l'Albert i enguany... el Banyoles ens deixa sense el torneig d'estiu. Una pena, perquè ja s'havia fet un lloc en el circuit d'oberts i era una molt bona oportunitat de combinar vacances familiars amb escacs (ben muntats). Tan de bo l'any que bé recuperem el torneig. Igual que mai no es reconeix prou la feinada de la gent que tira endavant aquestes proves (en aquest cas la pròpia família Muratet) també és veritat que quan s'atura la màquina...costa molt tornar-la a engegar. En qualsevol cas, moltíssima sort al Banyoles en la seva participació en els Campionats d'Espanya per Equips.

Fotografia: Rodeo Rapshody Propietat: Your guide

Un pont llunyà

Del 17 al 25 de setembre de 1944, els aliats van llençar l'operació aerotransportada més gran de la Segona Guerra Mundial: Market Garden pretenia capturar un conjunt de ponts sobre els principals rius dels Paisos Baixos, per tal d'obrir un corredor fins superar el Rin, la última barrera natural abans d'entrar a Alemanya. L'operació va ser planificada per donar un cop definitiu al Reich el 1944, i el seu abast (comparable amb el desembarcament de Normandia) va ser tan gran com el seu fracàs, en no poder prendre el darrer pont a Arnhem. La desfeta aliada va allargar la guerra gairebé un any més, per a mal de tots (i els primers els alemanys).

Com a la pel.lícula que tots tenim en ment i que rememora edulcoradament aquells dies, se'ns va quedar a tots un regust de dolça derrota després de jugar els play-off d'ascens a Primera Divisió (per invitació de la FCE, tot cal dir-ho). Vam caure merescudament contra el Gerunda tant a casa (4,5 a 5,5) com a Girona (6,5 a 3,5), però la gent ho va donar tot i les partides van ser molt disputades. Ens han faltat jugadors en el play-off i tanmateix hi hem estat a prop. I si abans de començar la temporada era poc optimista, ara penso que en un futur no gaire llunyà, el pont que se'ns ha escapat caurà. Segur que sí.

Bona temporada, en resum, a nivell personal i de l'equip (especialment de l'amic Miquel Rodríguez, MVP per segon any consecutiu). I no solament del Vilafranca, sinó també dels meus altres equips: el Comtal-Barcinona es consolida a Primera Divisió (entre semi-professionals, Déu n'hi dó!), igual que el Ninot a Primera Provincial, categoria que recupera (i que mai hauria d'haver perdut) el Sant Sadurní. Que continui la ratxa.

Objectius objectius?

Setena ronda del Per Equips i victòria tan inapelable (9,5 a 0,5)... com aigualida, després de sortir amb un 3 a 0 d'aventatge per no presentar-se gairebé un terç de l'equip rival. I com a bons mediterranis, de sang calenta, passem en un no res de respirar per la salvació assolida a sentir els cants de sirena de la promoció... amb el permís del Terrassa B i el Catalònia, off course, contrincants en les dues darreres rondes de la lliga.

Tocaria il.lusionar-se i anar a per totes... però he de reconèixer que em fa mandra treure més diumenges de primavera a la família i, d'altra banda, que dubto de les nostres perspectives a primera divisió. Per començar l'equip hauria de donar un salt qualitatiu (jo el primer i francament no m'hi veig) o bé hauríem de portar fitxatges i canviar una mica la filosofia del club, si no volem que la temporada sigui una agonia permanent. I estem disposats a donar aquest pas?

Fotografia: Colomets Propietat: Toni Clar

Per Equips 2008: A un pas d'assegurar la categoria

L'espectacle ha de continuar, no val la pena donar-li més voltes. Estem plenament immersos en el Per Equips 2008, la prova reina del calendari català. Per al meu club, el Vilafranca, ha significat la temporada del retorn a la Segona Divisió i l'objectiu principal ha de ser conservar la categoria. Arribats a l'aturada de la sisena ronda les espectatives gairebé s'han assolit, amb quatre punts sobre sis i ja havent passat els durs enfrontaments amb els grans favorits (Sant Feliu i Congrés). De fet, penso que els resultats han estat per sobre de les previsions inicials i no exents d'una certa fortuna en els moments crítics dels matxos contra el Montmeló i el mateix Congrés. Virtualment salvats, cal acabar la feina en les tres rondes que resten. Toca clavar els colzes.


Paral.lelament, s'ha anunciat la segona edició de l'Obert del CE Vilafranca, els divendres a la nit a a partir de l'11 d'abril. A l'enllaç adjunt trobareu tota la informació del torneig. Us hi esperem.

Fotografia: Schach Propietat: arbeer.de

Kamsky - Shirov: Només en pot quedar un.

S'està celebrant a Kanthy-Mansiysk (Rússia) la final de la Copa del Món d'Escacs, el guanyador de la qual tindrà com a premi (a part dels econòmics) la possibilitat d'entrar per la via ràpida en el cicle pel títol de campió del món, en un nou invent de la FIDE. L'any 2008 creuarien armes el guanyador de la WCC i Topàlov, i el vencedor ho tornaria a fer un any després amb el guanyador del matx Anand-Kràmnik, a celebrar també al 2008. Si no es desmunta tot abans, off course.

La final sembla un viatge en el temps, a la primera meitat dels 90: un mini matx Shirov - Kamsky. El letó de sang russa i nacionalitat espanyola tindrà unaa merescuda oportunitat de lluitar per una corona mundial de la que va ser apartat injustament. El mèrit de l'espartà Kamsky, tàrtar de passaport nordamericà, també és notable: després del seu adéu de 1996 (en perdre el matx FIDE amb Kàrpov) el seu come back a l'elit ha estat espectacular, tant pels anys que han passat com pel molt que han evolucionat i s'han tecnificat els escacs des d'aleshores. Tots dos han estat un punt relegats a un segon terme per les noves generacions; tots dos han estat objecte de crítiques (sovint sagnants) per la premsa especialitzada: A Shirov per la seva irregularitat o pel seu resultat particular contra Kaspàrov. En el cas de Kamsky, va ser virtualment matxacat pel seu joc contra Gelfand al candidats previ a Mèxic; què en diran ara...

La final promet. L'estil de tots dos és diametralment oposat: romanticisme contra barroc, el risc i atac ple de color de Shirov contra el control ferri i posicional de Kamsky. Llàstima que un dels dos hagi de perdre. Em recorden aquells Immortals del cinema als qui cantava el malaguanyat Freddie Mercury, i és que només en pot quedar un...



Fotografia: Check mate Propietat: Infinity Rain

Per una ràpida recuperació de Bobby Fischer

Tristes i confuses notícies arriben des de la premsa argentina en relació a l'hospitalització de Robert J. Fischer a Rejkiavik, la seva pàtria d'acollida islandesa.

Pel noi de Brooklyn que encara viu en l'home que avui només vol descansar en pau, oblidat i lluny de tothom, i pel magnífic campió que va deixar una i mil vegades el món dels escacs sense alè, desitjo la més ràpida i total recuperació possible.

Aquesta partida l'has de guanyar, Bobby!

Fotografia: candle in the night #2 Propietat: Hiromama

Miquel Illescas, Heptacampeao!

Excepcional. Miquel Illescas (1965) s'ha proclamat per setena vegada campió absolut d'Espanya, en el torneig que recentment s'ha celebrat a Ayamonte (Huelva). El GM barceloní es va endur el títol eliminant, progressivament, Fernández Siles, Moreno Ruiz, San Segundo i, a la final, el també barceloní Josep Manuel López Martínez.

El triomf d'Illescas és inapelable. El seu joc ha estat superior i s'ha adaptat, millor que ningú, al sistema de competició per eliminatòries. Sense cap mena de dubte, la col.laboració professional que manté amb Vladimir Kràmnik ha estat molt profitosa per a un professional que es sap cuidar com pocs, seleccionant curosament les seves participacions en tornejos. Ara Illescas ha guanyat tantes corones com el mític Arturo Pomar i el no menys recordat Antoni Medina, però encara pot anar més enllà, si s'ho proposa. La seva trajectòria també s'ha demostrat intel.ligent fora de l'escaquer, com ho proven la seva empresa EDAMI i la revista Peón de Rey, ambdues lligades igualment als escacs. Ens queda solament esperar la vuitena i un llibre de partides de l'estil dels escrits pels GMs d'elit, com el seu amic Kràmnik. Tan de bo s'animi a escriure'l.

De la resta de catalans (Narciso, Oms i López Martínez), val la pena valorar també molt positivament el subcampionat de SúperLópez. És el segon subcampionat del jove GM, que solament ha estat aturat en amddues ocasions per Illescas. Enhorabona a tots dos.

Per acabar aquesta entrada m'agradaria constatar que m'ha sobtat l'escàs ressó a webs i blocs catalans de la victòria d'Illescas. Un silenci estrany i al meu entendre, injust. Sembla que solament imteressin les polèmiques (i com està el pati, per cert). La crítica per sobre del reconeixement. Malament.

Fotografia: chess Propietat: Niceric

Nostalgia roja

Com a mínim sorprèn la nostàlgica organització del XIIè enfrontament URSS-Iugoslàvia que acaba de tenir lloc a l'històric Club Central de Moscou i en què s'ha imposat per 11 a 9 l'equip local. Sorprèn perquè es tracta de dos estats que ja no existeixen, perquè evoca el sistema comunista actualment denostat en aquelles mateixes terres i perquè ha aconseguit una fita tan remarcable com la de fer jugar sota la bandera avui russa al mateix Korchnoi, que en el seus dies de dissident i d'enfrontament amb Karpov va ser durament boicotejat pel govern soviètic. Possiblement calgui entendre més aquest encontre com un Rússia-Sèrbia de veterans, que en qualsevol cas ha reunit (a més de l'esmentat Korchnoi) velles glòries com Averbakh, Balashov, Vasiukov, Zaitsev, Gligoric, Ivkov, Velimirovic o Matanovic, entre d'altres. Bon partit de costellada, en qualsevol cas.

Fotografia: Cartell del torneig Propietat: chessmoscow

Tenir un local propi: to be or not to be

La notícia difosa per vilaweb en relació a la pèrdua del local del Barceloneta no és gens bona però tampoc cap novetat. La fràgil salut econòmica de la majoria dels nostres clubs es reflecteix molt sovint en la dificultat per disposar d'un local propi.

Pel que jo he viscut, a títol d'exemple, els quatre clubs pels que he passat des que sóc federat (1984) han patit aquesta situació. No crec que els clubs de fora de Barcelona tinguin més facilitats en forma de cessió de locals en esplais i equipaments municipals; pot ser alguns municipis del cinturó roig metropolità sí que han recolzat més clarament els seus clubs, però això és més un mèrit seu que no una política generalitzada fora de BCN; qui no estigui d'acord pot mirar-s'ho, per posar un cas, des del Penedès: el CE Sant Sadurní malviu literalment (ha caigut de Preferent a Segona provincial) i únicament disposa d'un espai en un equipament municipal els matins del Per Equips i un armari on guardar l'equipament durant tot l'any. Cap espai permanent; cap local on fer pedrera i en definitiva, ambient de club. El cas del CE Vilafranca ha evolucionat de forma diferent, però sempre al marge dels ajuts institucionals. El club va disposar durant molts anys d'un local a la Societat La Principal de la qual n'era una secció més i quan les dues institucions van optar per separar els seus camins, els escacs van haver de buscar-se les garrofes llogant un local en el Casino de la Unió Comercial, al marge també de la paternitat pública.

Tots ho tenim complicat, a la city i a comarques, perquè aquest tipus de situacions són malauradament més norma que excepció i un símptoma de la feble, feblíssima, salut de la majoria dels nostres clubs. Per cert i al respecte d'això, preparem les butxaques per a la beneïda loteria, sense la qual seria encara més difícil (quan no impossible) subsistir a les nostres entitats.

Fotografia: Chess Club Propietat: ChrisAC

Escacs solidaris a Gasteiz

Excel.lent idea la del torneig Liga de Campeones, que es desenvolupa a Gasteiz des de l'1 de novembre al 15 del mateix mes. Excel.lent no perquè el campionat reuneixi a entre d'altres, jugadors com Topalov, Ponomariov, Karpov o la Polgar, que ja és molt, o perquè inclogui un cicle de cinema i escacs o concerts de música clàssica, sinó per la finalitat benèfica de l'encontre que no és altra que recollir fons per a la construcció i l'equipament d'un hospital a la República Democràtica del Congo, de mans de la cooperant (i filla d'escaquista) Anabel de la Fuente i d'una congregació de franciscanes francesa.

Qualsevol motiu és bo per fer una visita al bonic País Basc, però si a més hi ha escacs pel mig i un objectiu altruista com el proposat, no hi ha excusa possible. El qui pugui, a Gasteiz. I el qui no, pot col.laborar comprant la samarreta de l'esdeveniment o fent una donació al site del torneig.

Iniciatives com aquestes són verdaderament lloables. I a casa nostra també en tenim. Ara em vénen a la memòria les simultànies que el club el Castell de Cubelles va organitzar a l'estiu per recaptar fons per a la fundació Arrels, que treballa lluitant contra el quart món de les nostres ciutats. Tot això val molt la pena. Sí senyors, chapeau.

Imperial Nakamura

Excel.lent victòria d'Hikaru Nakamura al Magistral Casino de Barcelona, el torneig més fort organitzat a Catalunya (FCdE, Categoria XV). El triomf del nordamericà d'origen japonès, amb un punt d'aventatge sobre el segon classificat, el cubà Leinier Domínguez (i vencedor de l'anterior edició del MCB) ha resultat inapelable. La marxa imposada pel campió absolut USA 2005 solament va ser aturada momentàniament a la setena ronda per una derrota davant del lleidatà Josep Oms, que més cal valorar com un èxit d'aquest que no pas com un demèrit de Nakamura
.

Enguany no m'hi he pogut apropar (dinar de fast food, aparcament i embús de trànsit són massa penitència per poder veure solament la primera mitja hora de partida), però penso que el torneig ha satisfet les espectatives: hem pogut veure històrics com Vaganian i Beliavsky, l'armée catalana (Oms, Illescas, Narciso i Fluvià) ha pogut enfrontar-se contra GMs de reconegut nivell (per això fem el torneig, no?) i ha tingut els seus moments de glòria (victòries d'Illescas sobre Gashimov i l'esmentada d'Oms sobre Nakamura), i el nivell de lluita (i partides decidides) ha estat molt per sobre del que els supertornejos ens tenen acostumats. La victòria final de Nakamura a més prestigia el Magistral. El fill del reconegut entrenador Sunil Weeramantry (molt recomanable el seu llibre Best Lessons of a Chess Coach), que en el seu moment va aconseguir batre el rècord d'edat en obtenir el títol de GM, és un professional ja plenament reconegut i alhora amb una gran projecció, que en un futur no gaire llunyà podrem contemplar feta realitat.

El segon lloc de Leinier és també un bon resultat, si bé per ràting era el favorit a la victòria final. Domínguez ha estat l'únic que ha seguit l'estela del vencedor, mantenint l'emoció fins a la darrera ronda. De la resta, pot ser esperàvem més de l'ós Krasenkow. Pel que fa als nostres (com dirien a Antena 3), han fet el que han pogut. No seria gaire just anar més lluny amb la crítica, més enllà de constatar la dificultat d'aquest tipus de torneig i el contrast en el resultat en comparació amb els dels oberts, en què els mateixos jugadors semblen més habituats a lluitar per les primeres posicions. L'any 2008 tindran una nova oportunitat per dir-la seva.

Fotografia: Hikaru Nakamura (2007) Propietat: tina.gao

Anand, primus inter pares

Els pronòstics es van fer realitat i Anand s'ha coronat merescudament campió del món a Mèxic, per davant de Kràmnik i d'un excel.lent Gelfand. Ben aviat el jugador indi va agafar el liderat i amb una regularitat i un control molt seriosos va imposar un ritme impossible de frenar pels seus rivals. La victòria d'Anand ha estat acollida amb la simpatia de gairebè tothom, gràcies al tarannà cordial i amable del jugador, aliè al frontisme dels darrers temps entre Kràmnik i Topalov, així com a les polèmiques de la FIDE.

Anand, Kràmnik i Topalov són avui dia els millors jugadors del món. Malauradament no hem pogut veure lluitar el búlgar a Mèxic, però això no treu ni una mica de mèrit al triomf d'Anand. Kràmnik ha fet un torneig correcte, que potser hauria estat suficient a Dortmund per endur-se el títol, però que davant d'un Anand pletòric ha resultat curt. En tot cas, el proper matx entre ambdós promet ser apassionant, tot un xoc de trens, atès que la força del rus augmenta en matxos (com en el cas de Petrossian) i un Anand en plena forma sembla molt difícil de batre. Seria interessant conèixer l'opinió de Kasparov al respecte. I pel que fa al tercer en discòrdia, l'observància del nou cicle per Topalov és indispensable per al mateix prestigi de la competició, si es vol que recuperi la lluentor (i les bosses de premis) d'altres temps.

Com s'ha esmentat anteriorment, magnífica performance de Gelfand (arribant pot ser a tocar el seu sostre?). I de la resta, poc a dir, si bé sembla clar que Aronian i Leko han decebut (quin horitzó real es planifica el sòlid jugador hongarès? Per a quan?) i Svidler, Morozevitx (el meu preferit amb la mà al cor) i Grisxuk al seu lloc, ni fred ni calent.

Honor a l'humil campió indi. A casa nostra, dos apunts interessants. El primer, la molt notable victòria per segon any consecutiu de Marc Narciso en el Circuit Català, per davant de la legió de gladiadors titulats arribats a Catalunya per combatre a l'arena dels nostres tornejos estivals, i el segon relatiu al proper Magistral Casino de Barcelona on podrem veure a vaques sagrades com Vaganian i Beliavsky, així com la jove realitat USA que és Nakamura, enfrontant-se a una bona tria dels millors jugadors del país. Pinta bé.

Fotografia: Anand i la seva dona, Aruna, a Nova Delhi, en transport públic. Propietat: Shailendra Pandey