Tranquils ninotets, no passa res

El Club d'Escacs Ninot agonitza; es mor. Després de 36 anys de brega, aquest any ha comunicat a la Federació Catalana d'Escacs que no presentarà cap equip a la competició mare del calendari català, el Per Equips.

Em sap greu i alhora ho entenc. Són temps difícils per tot i tothom. Els escacs, millor dit la gent que fa els escacs, no és aliena a aquesta crisi que ens està aclaparant. Són temps de pluja, de mastegar cendres. D'aguantar esperant que vinguin millors dies. D'estalviar, de quedar-se a casa, de prioritzar. I la gent del Ninot n'és bon exemple. El Ninot ha estat i és un club entranyable, una societat de barriada al bell mig de la ciutat, del glorificat Eixample barceloní. Un club nascut a l'ombra d'un mercat i de la seva gent, classe mitjana i treballadora; una agrupació típicament integrada per homes, com tantes altres, que seria inviable sense les dones i les famílies que hi ha al darrere.

Nascut l'onze de febrer de 1985, el Ninot se'ns ha fet gran; massa planer per endinsar-se en les tones de pàgines dels informàtors i l'enciclopèdia iugoslava que imperava als 80, el nucli de jugadors que el van integrar es va formar abans que arribés el temps de les bases de dades i dels programes de joc... i mai s'ha sentit a gust amb la dedicació absoluta que els temps moderns demanen. No; abans que lliurar-se a l'ortodòxia del joc, el Ninot ha estat un club de cafè i tallat, de cutxipandes, de ràpides, de kibbitzers, de sabis comentant les partides dels altres, de crits, de fum irrespirable i empudegador (quan deixaven fumar), d'amateurs i autodidactes, sense mètodes d'estudi més enllà de les ganes i conscients, per molt que no ho volguéssim acceptar, de com eren de limitades les nostres capacitats.

Després de deixar el Barcinona i abans d'arribar al Vilafranca, vaig formar part del Ninot 8 anys, del 1988 al  1996, i n'estic molt orgullós. De les hores que hi vaig passar, de les partides que hi vaig jugar i de la companyonia (sempre divertida) que hi vaig respirar. Dels diumenges del Per Equips o de quan anàvem a jugar a l'Obert del CE Catalunya o de La Lira. Dels canvis de seu, de cafeteria a cafeteria, sempre problemàtics i orfes de l'ajut institucional. De les ràpides de Nadal i els dimarts de ràpides... 

El Ninot es mor, però no passa res. No, ninotets, no passa res. Té molt de mèrit el haver arribat fins aquí i per sempre restarà l'amable petjada del que va ser el club i de l'esforç dels seus integrants.