Au revoire, Devik Bronstein (1924 - 2006)

Hi ha dies que seria millor saltar-se en el calendari. El passat 5 de desembre va ser un d’aquests; trista casualitat que el mateix dia que Kramnik va sucumbir davant Deep Fritz ens deixés precísament un dels apòstols del joc amb les màquines quan pocs hi creien i un dels jugadors més creatius del segle XX: David Iònovich Bronstein.

Jueu, ucraïnès i fill de represaliat en camps de treball forçat (no m’atreveixo a dir dissident); males cartes per jugar a la partida de la vida a la URSS de Iosif Stalin. Aquestes van ser les credencials del gran David Bronstein (o Devik, com carinyosament era conegut entre els seus) i amb elles va arribar a disputar i empatar el títol de campió del món amb el Patriarca dels escacs soviètics, Mikhail Botvínnik, l’any 1951.

Tot allò avui queda molt lluny, fins al punt que Bronstein va ser injustament rel.legat a un segon terme en els darrers trenta anys. Ell no va ser un campió sense corona, com tantes vegades s’ha dit de Keres. Keres (que era un jugador enorme), no va arribar mai a disputar una final pel campionat mundial. Bronstein sí i la va empatar. Bronstein va ser “co-campió”, com deia Euwe, o campió de mitja corona; unes normes dissenyades per al comfort del gegant soviètic (em plena guerra freda) i la feblesa de la FIDE van ensordir aquell empat. Jo no crec que una victòria de l’outsider hagués canviat especialment el panorama escaquístic; Bronstein no vivia especialment la política; volia ser senzillament un escaquista. Aquell era el món que coneixia i en qualsevol cas s’havia de preocupar per la seguretat de la seva familia i, especialment, per la de son pare. Si hagués guanyat, molt probablement Botvínnik hauria recuperat la corona en el subsegüent matx de revantxa, però si més no Devik hauria conquerit de forma oficial el bocí de glòria que amb tots els honors es mereixia.

Arribats a aquest punt és inevitable recordar els previs a la vint-i-tresena partida del matx. Bronstein acabava de donar la volta al marcador guanyant dues partides seguides i es trobava a un punt de la victòria. Les pressions que deuria rebre sospito que van ser moltes i molt fortes, si bé després ell mateix afirmava que si no va guanyar va ser perquè en el seu subconscient no desitjava fer-ho. Pot ser van ser les pors les que van actuar en la seva ment. I ja se sap que la pitjor pressió és la pròpia. No ha de ser fácil enfrontar-se al sistema soviètic quan un en forma part i no el nega, per què és tot el que ha viscut.

Bronstein va ser estimat arreu del món per la seva valentia i joc creatiu, a voltes romàntic i de vegades excèntric. Va ser dels pocs GM que no va signar un escrit contra Korchnoi quan els comissaris del partit ho van exigir i va convertir en amics a molts dels seus oponents. Entre una infinitat de premis en tornejos nacionals, va conquerir el títol de campió absolut de la URSS els anys 1948 i 1949, i es va adjudicar els interzonals de Saltsjöbaden (1948) i Budapest (1950), aquest darrer empatat amb el seu gran amic i també sovint oblidat Isaac Boleslavsky. En matèria d’apertures va ser igualment original: ell i els seus compatriotes ucraïnesos van rellançar la defensa índia de rei i seves són importants innovacions teòriques en l’espanyola o la caro-kann, per posar només alguns exemples.

El món de Bronstein era el de les 64 caselles; més enllà del propi joc va proposar millores en relació al ritme, creant noves modalitats de controls i apostant per les semi-ràpides, tan esteses en els nostres dies. Va escriure joies inoblidables com el seu llibre sobre el torneig de Zuric (1953) i va creure en el joc amb la màquina, com paradoxalment ho va fer el seu etern rival Botvínnik, quan els ordinadors encara estaven molt lluny de les desfetes sobre el personal de Deep Fritz i companyia.

La pèrdua per la mort de David Iònovich Bronstein és molt gran. Però també ho són el record i la llegenda que l’acompanyen. M’agradaria que a l’Hotel Existència l’esperés no una habitació més sinó una suite especial i una corona, no de flors i dol, sinó de llaurer. La corona del campionat mundial que va compartir aquell llunyà 1951.

Recordar a aquestes alçades la vint-i-tresena partida d’aquell matx em sembla injust i sàdic amb Bronstein. Us deixo amb l’anterior, la que li va permetre avançar el seu oponent i, en darrer terme, empatar la final del campionat mundial.

Moscou, Campionat del Món (22). 1951.
Blanques: David I. Bronstein
Negres: Mikhail M. Botvinnik
Defensa holandesa (A91)

1.d4 e6 2.c4 f5 3.g3 Cf6 4.Ag2 Ae75.Cc3 O-O 6.e3 d5 7.Cge2 c6 8.b3 Ce49.O-O Cd7 10.Ab2 Cdf6 11.Dd3 g5 12.cd5 ed513.f3 Cc3 14.Ac3 g4 15.fg4 Cg4 16.Ah3 Ch617.Cf4 Ad6 18.b4 a6 19.a4 De7 20.Tab1 b521.Ag2 Cg4 22.Ad2 Cf6 23.Tb2 Ad7 24.Ta1 Ce425.Ae1 Tfe8 26.Db3 Rh8 27.Tba2 Df8 28.Cd3 Tab829.ab5 ab5 30.Ta7 Te7 31.Ce5 Ae8 32.g4 fg433.Ae4 de4 34.Ah4 Te5 35.de5 Ae5 36.Tf1 Dg837.Ag3 Ag7 38.Dg8+ 1-0

Us recomano finalment l'acurada sel.lecció de partides que l'amic Manel Garcia ha fet a la seva excel.lent web Peón de dama.