Il.lusió

Recordo com de nen jugava mil i una vegades amb l'Albert (el meu germà gran), mil i una partides perdia... i encara volia seguir jugant-hi per veure si el podia guanyar un sol cop. Recordo encara com em deixava la torre a la quarta jugada, cada dos per tres. Recordo discutir sobre si els peons coronaven o no, com si fos una regla inventada per guanyar-me, un dia que ja no ens quedaven peces. Recordo que les partides no tenien res de teòric, que podies guanyar als amiguets sense saber res d’apertures, ni de mig joc i menys... d’una cosa anomenada final. Que podies guanyar amb torre de menys o fins i tot després de regalar la dama. Recordo com a les notícies parlaven del matx entre dos russos, un dels quals s’havia escapat a Occident, com si allò es tractés d’un món de pel.lícula.

Recordo perfectament la il.lusió que tenia en els tornejos escolars (cap competició homologada, per suposat). Esperaves el dia del torneig. Els nervis d’abans de començar; guanyaves una, dues, tres partides i el cel se t’obria. Tornaves a casa flotant, gairebé senties les famfàrries al teu pas. Recordo també les doloroses derrotes d’aquells dies, la desesperança del moment i els plors que volies reprimir, i com al final s’escapaven. Després hivernaves un temps fins a una nova competició i tornaves a somiar que hi despuntaves... i arribaves a ser alguna cosa. Aquella il.lusió era com un brollador inesgotable d’energia màgica. Santa inocència.

Recordo quan vaig deixar enrere el món dels aficionats per entrar al dels federats. Recordo l’expectativa que aquella il.lusió i resultats previs fossin sinònims d’un talent per descobrir i la batacada en despertar a la realitat. Com de difícil i ràpida va ser la caiguda des de l’Olimp de l’escola al raval solitari de la tercera categoria, i com perdia partida rere partida, sense entendre el què, ni el com, ni l’on. Com em semblava (i em sembla encara ara) impossible de dominar aquell nou món de coneixements teòrics, inabastables, infinits. I, després de tot un període de reeducació, les primeres victòries i la il.lusió renascuda del tercera; esperava l’Individual, l’Open, el Per Equips, La Lira, Badalona, Martorell i tants i tants tornejos. I si bé les ganes eren les mateixes, la realitat s’encarregava de posar-me al meu lloc, una i altra vegada.

Vint-i-dos anys han passat des d’aleshores i encara avui no hi ha dia que no pensi, encara que solament sigui un moment, en els escacs. Això sí, he reduït el dolor per les derrotes i l’alegria per les victòries (si no s’hagués equivocat aquí o allí...) i, a mesura que he anat lentament progressant, m’he adonat de l’infinitament poc que arribaré a entendre d'aquest meravellós joc i del molt que, per sobre de tot, enyoro aquella il.lusió perduda de nen.