El II Obert Actiu del Foment i els fritzies que vénen

El passat dissabte 2 de desembre es va celebrar el II Obert Actiu del Foment Martinenc. Sempre és un plaer visitar aquest històric dels escacs barcelonins, encara que els meus resultats esportius allí no hagin estat mai especialment satisfactoris. El Foment és un club amb estil propi, que cuida la seva gent i manté una política de formació dels nanos singularment exitosa. Encara recordo alguna nit d'Open de Barcelona, molts anys enrere, quan acabada una partida a les dues de la matinada, tornava a casa caminant des del Clot fins a l'Esquerra de l'Eixample, amb el cap encara embotat pel punt que s'havia escapat després d'haver-hi invertit tanta energia...

El vencedor del torneig va ser el GM Azer Mirzoev (7,5/9), seguit per 3 IM i un MF amb 7 de 9: Manel Granados, Arturo Vidarte, Alfonso Jerez i Filemón Cruz. La meva participació va ser fluixa. Si al matí vaig complir les meves espectatives, a la tarda vaig desconnectar totalment: al fina, 4 de 9. Què hi farem.

De tot, em quedo amb algunes reflexions:

Del món exterior:

1. Fins a 15 inscrits no es van presentar. Això adultera la primera ronda i diu molt poc dels absents. Entenc que els organitzadors vulguin assegurar l'èxit de convocatòria, però em temo que alguns personatges, si hom intueix que no són gaire seriosos, no cal tenir-los en compte.

2. Els fritzies. Els fritzies són els nens del present, una generació filla del Fritz i de les classes particulars amb MF, MI o GM, que es demostra implacable amb tot aquell amb qui s'enfronta. Tres tipologies de Fritzies d'aquell dia. Dues viscudes en carn pròpia i un observada:

Fritzie 1. Durant el teu temps ni mira la partida, s'entretén amb la del costat. Durant el seu torn ben poquet. De fet vaig estar a punt d'avisar-lo que li tocava (inocent de mi), en suposar que no havia vist que jo ja havia tirat. Doncs amb tot, i sense immutar-se, entrega material per atac. En el cas que ens ocupa la falta d'atenció la va pagar oblidant un detall tàctic, que em va permetre guanyar el punt. Això sí, jo fent tot l'esforç i ell més tranquil que un gínjol i defensant-se al toc.

Fritzie 2. Una altra màquina del joc ràpid. En una partida contra un 2.200, aquest fa tot l'esforç, consumeix molt més temps i arriba a un final guanyador de torre + 2 peons contra torre, amb un minut de temps contra vuit del nen. El 2.200 pensa, intenta construir la posició gunyadora. Fritzie 2 juga al toc posant pals a les rodes del seu contrari. Quan el 2.200 s'adona de la manca de temps necessari per guanyar, proposa taules. Fritzie 2, impassible, les refusa i guanya per temps. Tot és perfectament legal, però igualment trist, i més quan prenen part nanos. Em sembla trista l'absència d'una certa ètica (si per posició la tinc perduda, m'avinc a les taules), però m'esglaia encara més la implacable fredor del nen rebutjant la proposició. Cap remordiment. El punt és el més important. Malament...

Fritzie 3. Pare expectant, al darrere. Nano pressionat. Juguem una partida tancada. A poc a poc el vaig apretant. La posició estratègicament m'agrada cada cop més, però quan pot veure un camí per llençar-se en braços de la tàctica és com una ballesta en deslliurar-se. Brutal. Totes les peces cooperen i, sense por, es decideix a entregar una torre per complicar la posició. A sac. No dubta. Ho faig jo: el zeitnot, un precari càlcul de variants, el blackout (s'està posant de moda!) i llenço la partida: mat. Després quan la comentem m'ensenya variants que, encara que portaven a una posició molt complicada, ni se m'havien passat pel cap. Esglaiador.

Tant de bo les noves fornades segueixin aquest últim model, absolutament veraç. Els altres dos no crec que ens aportin gaire valor afegit i sí que mereixerien una reflexió per part dels seus tutors escaquístics. En els escacs (com en la vida) la fi no ha de justificar els mitjans. No pot ser que valgui tot, si us plau.

Personal: Buits a les apertures, precarietat en el càlcul de variants, pressió mal portada del temps... sense que calgui arribar a parlar dels finals. Un despertar a la realitat: tornem a les tenebres... i el Per Equips ben proper. Només una solució: un altre cop, colzes.