Vides creuades

Un dia com avui, 11 de setembre, del ja llunyà 1984, es va celebrar a la Gran Via de les Corts Catalanes un torneig de escacs commemoratiu de l'Onze de setembre. La competició tenia dos grups (adults i juniors) i mentre que el primer era de ràpides, el segon era sense rellotge, aprofitant la tendència del jovent a jugar depressa.

El torneig estava organitzat per l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample (si no m'equivoco) i les inscripcions es formalitzaven al desaparegut Colmado La Perla també de la mateixa Gran Via, on ara hi ha una agència de promoció i viatges xinesa. Aquella prova va ser la primera en què vaig veure jugadors federats, rellotges o partides ràpides, i em va resultar del tot fascinant el domini d'aquesta modalitat de joc en el grup dels grans. Hi havia una fase classificatòria de matí i una de tarda, i recordo l'alegria de passar el tall per a la segona fase, en el meu grup, el dels nens. Podeu imaginar el bagatge ridícul de tècnica del que disposava en aquell dies si us dic que solament tenia la mítica Cartilla de Torán i un parell dels llibres del curs d'escacs de Reinfeld, publicats per l'editorial Bruguera. El meu coneixement de la siciliana no anava més enllà de la... tercera jugada, si fa no fa; bé, ara va una mica més lluny però tampoc gaire més... Quin valor i quins temps.

En els petits fa molt l'edat i suposo que els meus setze anys em van permetre anar superant rivals fins arribar a la final, en què em vaig enfrontar a un nen de nou o deu anys. Una certa expectació al voltant de la partida, que recordo vagament com disputada i que finalment es va decantar del seu costat, entre els aplaudiments del públic congregat. Pot ser hores d'ara j'haureu intuït el perquè del títol d'aquesta entrada; si més no si sou cinèfils, atès que aquest és (Short cuts en la versió original) el d'una cinta de Robert Altman estrenada l'any 1993 en què s'aborden històries sobre homes i dones que creuen les seves trajectòries personals per atzar en algun moment de la seva vida. No crec que res hagués canviat si el resultat d'aquella partida hagués estat un altre però m'agrada pensar que va ser probablement el dia en què vaig estar més a prop de guanyar el qui ara és ni més ni menys que un dels GM catalans més forts i actius, guanyador en l'edició 2006 del Circuit Català de la FCdE: Marc Narciso.

La final del grup principal va ser molt espectacular. Recordo el núvol de gent al voltant dels finalistes i l'aplaudiment general al guanyador. Recordo també haver-m'hi apropat tímidament, amb el meu amic Miquel, a donar-li la mà i felicitar-lo. Ironies del destí, ben aviat entraria en el seu club i amb els anys gaudiria de l'amistat d'aquell ja aleshores fort jugador, el MC Manel García, a qui seguien en la classificació els millors jugadors del Barcinona.

El temps passa, però ens queda la memòria per preservar els fets i les gents. Que tingueu una feliç Diada.

Fotografia: Gran Via de les Corts Catalanes Propietat: dockleaf