divendres, de juliol 30, 2010

Retirada


Tant de bo que sigui per bé, que sigui un canvi més que cal acceptar per deixar enrere el passat i obrir la porta al futur. Tant de bo que sigui aplicable aquella visió constructiva que proclama que les coses passen per què han de passar i que no paga la pena plànyer el passat. Tant de bo.

Ahir vaig comunicar que no renovaré l'arrendament del pis del Clot on he viscut el darrer any, per tornar a casa dels pares (i gràcies que hi puc comptar...) . S'esgota el combustible. Una altra peça del meu dominó que cau, després de perdre la feina a l'aeroport. Crisi dels collons.

Tant de bo sigui per bé, perquè aquesta davallada està sent molt llarga i dura. Toca fer el cor fort i aguantar el vent en contra. Però que s'acabi aviat la fosca, si us plau. A veure quan apareix la puta llum de sortida d'aquest túnel.

Fotografia: Granadiers alemanys, hivern de l'any 1944, a Ucraïna (front de l'Est).

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de juliol 20, 2010

Històries de Filadèlfia* (1)


Em truquen del SOC, per si estic interessat en una oferta d'ocupació temporal. La cara: és una feina com especialista de medi ambient, a Barcelona Activa, per sis mesos, si no recordo malament. La creu: el sou és inferior... a la prestació d'atur. M'ho penso i decideixo que sí, que m'és igual, que vull treballar, que em servirà per fer contactes, per estalviar durant uns mesos la prestació. Em diuen que em trucaran de Barcelona Activa, que són els qui fan el procés de selecció. Comencen a passar els dies... sense rebre cap notícia. Una, dues i tres setmanes. Truco a l'oficina del SOC, em passen a una altra i d'aquesta al departament d'ocupació de Barcelona Activa. Sembla ser que he caigut en el procés de selecció previ, sense cap oportunitat ni de fer una sola entrevista. Després de 18 anys d'experiència en medi ambient i amb la titulació d'enginyer tècnic... no puc aspirar a un procés de selecció per a una feina amb un sou brut de 900 euros. Algú vol una millor imatge de la crisi en què ens trobem? Al final presento una reclamació verbal (donant el meu nom) a la senyoreta que amablement m'até. No sé si tindrà repercussions (negatives o positives) per a que en un futur en tornin a tenir en compte. M'és igual.

Pot ser em falta informació, però em sorprén la lleugeresa amb què sovint trien els responsables en els processos de selecció de qualsevol empresa (el que és més greu encara en el cas de la pública); pot ser haurien de recordar que els noms que descarten amb tanta facilitat no són els de personatges de ficció o d'un joc de taula, si no que corresponen a persones, de carn i ossos, que no es troben precisament en una situació especialment agradable. O pot ser, millor encara, haurien de ser ells els qui passessin per aquest tràngol, caçadors caçats.

(*): La meva Filadèlfia obviament és Barcelona

Etiquetes de comentaris:

diumenge, de juliol 04, 2010

El dret a ser oblidat


Un any i mig després de la seva mort, el cas Fischer segueix viu. L'eterna reivindicació d'anonimat (fins a l'oblit) del gran campió serà un cop més violada, aquest cop per un ordre judicial que requerirà de l'exhumació del seu cadàver a la recerca de les mostres d'ADN que puguin resoldre el plet entre els diversos reclamants de la seva herència (les seves famílies nord-americana, japonesa, filipina i el propi fisc dels EUA). Ni mort deixen descansar en pau a Bobby, que era precísament el que ell més volia.

Han aparegut també en aquests darrers mesos noves imatges seves de caràcter privat, imatges dels 70 i molt més recents dels seus viatges a Filipines i el Japó que es poden trobar fàcilment a internet en les webs d'escacs més conegudes. Reconeixo que la difusió d'aquest material em genera sentiments contraposats. D'una banda l'admiració per la figura (i suposo que el meu Hyde més mitòman) em demanen de col.leccionar-les i penjar-les al bloc. D'altra banda, sóc conscient del desig de viure en total anonimat de l'home, fugint de la persecució periodística i del morbo de la gent per devorar qualsevol notícia seva.

Temo l'oblit, si respectem les seves últimes voluntats. Com si fos una darrera mort, la definitiva, la desaparició sense deixar cap rastre, com si no hagués estat mai. Pero pot ser temo encara més l'espectacle de reality show si qualsevol record de la seva vida personal, de la seva intimitat, es fa públic. Hi hauria d'haver un camí intermig. Pot ser una solució seria que les descobertes de material Fischer es recopilessin en un grau arxiu en el si d'una fundació, d'una gran biblioteca o del fons documental de la federació nordamericana d'escacs, disponibles per a la consulta restringida sense que se'n poguessin extreure còpies.

Pel que fa a aquest bloc, he decidit no publicar-les i respectar, per modest que sigui Pont de Brooklyn, les voluntats de Fischer. M'agradaria que el circ periodístic (i judicial) també reconeguessin el seu dret a la intimitat i el noi de Union Street pogués descansar d'una santa vegada.






Etiquetes de comentaris: