divendres, de desembre 31, 2010

Glòria Austríaca



Un clàssic del dia 1 de gener. El Concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena: valsos, polques, mazurques i marxes, de la família Strauss principalment, que ens transporten per unes hores a aquell imperi del segle XIX que va desaparèixer amb la Primera Guerra Mundial. Les imatges endolcides i tòpiques que en guardem al cervell són les de les aventures romàntiques de l'emperadriu Sissi en l'imperi d'opereta que ens van vendre les pel.lícules dels anys 50 interpretades per la malaguanyada Romy Schneider.

Avui no queda res d'aquell imperi, sinó potser la joie de vivre a l'austríaca que es respira en els cafés i el món cultural de Viena i Salzburg, però escoltant el Concert d'Any Nou és fàcil de transportar-se a la grandesa d'aquells dies.

En fi, jo no me'l perdré. Feliç Any Nou.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de desembre 23, 2010

La treva de Nadal del 1914



Ara que arriba Nadal val la pena recordar un fet extraordinari que demostra la natura meravellosa de la que, malgrat tot, està fet l'home.

Es coneix com a Treva de Nadal un breu alto-el-foc no oficial que va ocórrer entre l'Imperi Alemany i les tropes britàniques estacionades en el front occidental de la Primera Guerra Mundial durant el nadal de 1914. La treva va començar la nit de Nadal, el 24 de desembre de 1914 quan les tropes alemanyes van començar a decorar les seves trinxeres, després van continuar amb la seva celebració cantant nadales, específicament Stille Nacht (Nit de pau). Les tropes britàniques en les trinxeres a l'altre costat van respondre llavors amb nadales en anglès.

Tots dos costats van continuar l'intercanvi cridant salutacions de Nadal els uns als altres. Aviat van començar les crides a visites a la terra de ningú, on petits regals van ser intercanviats: whisky, cigarretes, etc. L'artilleria en aquesta regió va romandre silenciosa aquesta nit. La treva també va permetre que els caiguts recents anessin recuperats des de darrere de les línies i enterrats. Es van conduir cerimònies d'enterrament amb soldats de tots dos costats del conflicte plorant les pèrdues juntes i oferint-se el seu respecte.

Sembla ser que la treva es va propagar cap a altres àrees, i hi ha moltes històries — algunes potser apócrifes — de partits de futbol entre les forces enemigues. Hi ha cartes que confirmen que el resultat d'un d'aquests partits va ser 3 a 2 a favor d'Alemanya .

En molts sectors la treva només va durar aquesta nit, però en algunes àrees va durar fins a l'any nou, i fins i tot fins al mes de febrer.
La treva va ocórrer malgrat l'oposició dels nivells superiors dels exèrcits. Els comandants britànics John French i Sir Horace Smith-Dorrien van jurar que una treva així mai tornaria a permetre's (no obstant això tots dos havien deixat el comandament abans del Nadal de 1915). En els anys subsegüents es van ordenar bombardejos d'artilleria el vespre anterior de la festivitat per assegurar-se que no hi hagués més apropaments enmig del combat. Així mateix les tropes es rotaven per diversos sectors del front per evitar que es familiaritzessin massa amb l'enemic. Malgrat aquestes mesures va haver-hi trobades amigables entre soldats, però en una escala molt menor que la de les trobades de l'any anterior. Durant la Pasqua de 1916 va ocórrer una treva similar però en el Front oriental.

La Treva es va portar a la pantalla en la pel·lícula francesa de 2005 'Joyeux Noel' (Feliç Nadal). (La pel·lícula va ser nominada a l'Oscar en la categoria de "Millor Pel·lícula de llengua estrangera" en la seva 78ª edició.) La Treva de Nadal va ser també retratada en la pel·lícula de Richard Attemborough Oh What a Lovely War.
S'han escrit llibres sobre la Treva de Nadal, incloent l'obra de Stanley Weintraub Silent Night: The Story of the World War I Christmas Truce, en el qual relata aquest succés del que ell mateix va ser testimoni.

El 21 de novembre de 2005, l'últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, Alfred Anderson, va morir en Newtyle,
Escòcia, als 109 anys.

La treva va ser també recordada en el vídeo de Paul McCartney Pipes of Peace (1983). Una petita joia a la que podeu accedir en aquest enllaç.

Que no hi hagin mai més guerres. Pau entre els homes. Pau a la Terra. Que tingueu unes molt bones Festes i un Feliç 2011.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de desembre 10, 2010

Hatari


El passat dimecres vaig veure una estona llarga del clàssic de Hawks Hatari, del 1962. Hatari desborda anys seixanta per totes bandes (el glamour de les noies, la música d'Henry Mancini) i té unes escenes vibrants amb fauna salvatge. I és la història entranyable d'un grup d'amiguets, capitanejats per John Wayne, que passen els dies de safari donant voltes per Àfrica contractats per zoològics a la cacera de fauna (viva, afortunadament).
D'un costat a l'altre, un grup de senyorets vivint aventures i gaudint d'un present fàcil, sense problemes. Tot plegat sublimant joie de vivre, aventura contínua a cuerpo de rey. I en un moment donat, mentre veia una escena d'un dinar de tots els nois, vaig sentir un aire de dejà vu. Aquella sensació de senyorets, de xollo... Ah! Sí. Així eren aquells dinars a les obres del GIF i al Pla Barcelona. Dolce far niente.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de desembre 03, 2010

La mort del penúltim welsung, Peter Hofmann



Dimarts 30 de novembre va morir Peter Hofmann, probablement el millor tenor wagnerià des de mitjans dels 70 fins a finals dels 80, a l'edat de 66 a Selb (Baviera), víctima d'una neumònia. Hofmann va néixer l'agost de 1944 a Marienbad i va estudiar cant a Kalsruhe; va debutar com a cantant d'òpera el 1972 a Lübeck com el Tamino de Die Zauberflöte de Mozart i després del seu pas per l'Opernhaus de Wuppertal i l'Staatstheater de Stuttgart es va consagrar el 1976 a Bayreuth, amb el paper de Siegmund a Die Walküre, sota la direcció de Pierre Boulez i esdevenint peça clau d'una versió de l'anell wagnerià que ha passat a la història per al culte de mitòmans i erúdits.

Des d'aquell Siegmund, Hofmann va esdevenir el heldentenor per excel.lència i les seves interpretacions de Lohengrin, Parsifal i Tristan und Isolde quedaran de forma inesborrable marcades en el record. Al Liceu vam tenir la sort de poder-lo veure cantar en els seus millors dies: Lohengrin el 1981, Die Walküre el 1983 i Parsifal el 1988.

Poc importa que els seus darrers dies foren tristos i allunyats dels temples de la lírica. La seva veu és eterna. I si aquí el cel s'ha ennegrit i els nostres cors s'han encongit amb el seu adéu, el Walhalla ha obert de nou les seves portes, desbordant de llum i esplendor, al guerrer que arriba de mà d'aquelles valquíries a les que tantes vegades va cantar.

Us deixo una petita mostra de la seva veu, en aquell passatge màgic de La Valquíria en què arrenca l'espasa Notung. Recordem-lo així i que ens ajudi a arrencar les espases que tots trobem clavades a les nostres vides. Heil heroi! Descansa en pau, Peter.

Per al meu germà Albert; una abraçada

Etiquetes de comentaris: , ,