Gent del Barri

Suposo que avui tocaria parlar del I Obert Internacional Memorial David García Ilundáin, que s'ha celebrat a les Cotxeres de Sants i s'ha endut brillantment i en solitari José Manuel Super López (per cert, alumne aventatjat del gran GM pratenc). Però no, ves per on no, avui parlaré d'un altre torneig.

Avui he participat en el torneig social de ràpides de Nadal del Club d'Escacs Ninot, club de l'Esquerra de l'Eixample en què vaig militar del 1988 al 1996. El Ninot és un bon representant d'un sector no genys menyspreuable dels nostres clubs: societats petites, integrades per gent resident en un entorn proper a la seu social, que habitualment no són de propietat i es tracten de cafès; clubs sense pretensions esportives ni en l'equip ni en els seus integrants més enllà de passar-s'ho bé, i sovint amb uns nivells de joc intermitjos. El Ninot és un d'aquests clubs, lligat històricament primer al desaparegut bar Cibeles i després a La Parada (ambdós propers a l'Hospital Clínic) i que actualment juga el Per Equips a la seu dels Amics del Passatge Pellicer, al carrer del mateix nom.

Parlar del Ninot és, en qualsevol cas, parlar dels seus membres i especialment de dos d'ells: Eduardo de Simón i Víctor Xipell. Com tants altres clubs petits, el Ninot es mou pel voluntarisme d'uns pocs socis. Desaparegut el primer president, el recordat sr.Massana, ja fa molts anys que tot aquest pes recau en el Morgan i el Xipell (amb el recolzament d'en Lluís García, és veritat). Aquest duo està fet d'una pasta especial, una amistat forjada amb els anys; ells són l'ànima del club i tant de bo mantinguin les ganes que han permés sobreviure a l'entitat, superant periòdiques crisis per la fuga de personal o pel canvi de locals.

Tinc molt bons records del Ninot i de la seva gent. Del Morgan i del Xipell, és clar, i també del Fede (on estàs?), Franch, Sala, Francesc Miguel, Lluís Vicién... , de les tardes dels dimarts al bar, d'aquelles ràpides amb implacables comentaristes entre els mirons (kibitzers de primera, ho juro), dels perillosos jugadors de cafè, d'aquella loteria que mai no toca...

Com us podeu pensar, avui el torneig era gairebé el menys important (encara que se l'ha tornat a emportar l'especialista Carles Duz). El més esperat (maleït futbol apart) era el vermut posterior (la cuchipanda en argot del club) i el poder retrobar bé els amics, un altre cop. Que així sigui, per molts anys.