Götterdämmerung

El meu pensament tendeix a ser molt ineficient i especialment ho és durant les partides d’escacs. Puc pensar en cinquanta mil coses abans que en la posició, amb el consegüent handicap que això comporta a l’hora de jugar decentment. Una de les variants típiques d’aquestes derives és donar voltes a problemes del dia a dia i una altra el tenir una cançó o una música ficada al cap, que se’m repeteix com un bucle, sense fi. El passat diumenge vaig gaudir més aviat de la segona modalitat i durant tota la partida em va acompanyar el Viatge de Siegfried pel Rin, del Götterdämmerung wagnerià. Per a mi es tracta d’una música bellíssima però també un punt trista i, en repetir-la cíclicament, no resulta una companyia massa recomanable per al tipus de pensament actiu que cal exigir-se durant una partida d’escacs.

Amb tot, aquesta vegada la melodía va ser testimoni d’una nova victòria, per un dia sense patiment i amb la col.laboració estratègica del meu oponent. El punt obria el marcador del que semblava podia ser un triomf del Vilafranca sobre el Cardona, però al final es va arribar (i no sense dificultats) al 5 a 5 que permet retallar distàncies al nostre perseguidor, l’Igualada. Siguem optimistes, si us plau. Podreu trobar la crònica acurada del matx al bloc del company Rafel Marco.

Com deia, partida acabada i com per art d’encanteri, melodia oblidada. I tanmateix no deuria ser del tot casual la seva el.lecció, en vistes del viatge al no res que s’estava visquent no gaire lluny. Avui m’he assabentat que el meu anterior equip no es va presentar al seu matx d’ahir diumenge. Dels vuit integrants de la formació solament hi havia sis jugadors compromesos i dels mateixos... solament tres es van presentar al punt i hora de trobada. No em resulta gens agradable parlar-ne, però crec que el silenci és encara pitjor perquè fomenta la dinàmica autodestructiva en què ha entrat el club. I és que la il.lusió inicial de tenir per primer cop una entitat federada ben aviat es va anar esquinçant, primer per la impossibilitat de tenir un local propi (tothom sap les possibilitats que això dóna per crear ambient i fer activitats) i després per la paulatina caiguda en el compromís dels seus membres, fins al punt de la indolència actual. Per tot això i amb prou pena vaig marxar-ne, perquè en el fons el que volia era jugar a escacs en condicions normals, per gaudir-ne.

Aquest diumenge s’ha tocat fons i tant de bo no es torni a repetir una situació com la viscuda; la crisi ha de servir per reaccionar i els integrants del club han de comprometre's d’una vegada per totes. Renaixement o capvespre, senyors. Götterdämmerung.

Fotografia: Capvespre. Propietat de xcaballe