dissabte, de març 17, 2007

La vida plena de Carmine Nigro (1910-2001)

Una de les principals raons que em van portar en el seu dia a fer Zeitnot! va ser poder donar sortida a les reflexions i sentiments que els escacs i els escaquistes em produeixen: és una mica com fer les paus amb aquestes històries (a voltes personals, a voltes soterrades pel dia a dia) i lluitar contra el seu oblit; sembla que el que s’ha oblidat no existeixi, que tot s’ho mengi el pas dels anys. Per això em ve especialment de gust escriure aquesta entrada, com a reconeixement personal i del rol de Nigro en la formació escaquística de Bobby Fischer i com a metáfora de la feina que dia a dia fa gent corrent, desconeguda, per la promoció dels escacs i el seu aprenentatge pels nens.

Carmine Domenico Nigro va néixer el 2 de gener de 1910 en una humil familia del districte de Brooklyn, Nova York. Era el mitjà de tres germans i ben aviat, als catorze anys, va haver de deixar l’escola per començar a treballar i recolzar l’economia familiar. Ja a 8 anys es va manifestar la seva passió per la música, primer per la mandolina, que li va ensenyar a tocar el seu germà Sal, i després pel saxo i el clarinet. De fet, Nigro, que va créixer en el temps de les Big Bands i als anys 40 va crear la seva pròpia (Tommy Little and His Orchestra), va fer de la música la seva professió fins a mitjans dels 50, en què la necessitat d’assegurar uns ingressos regulars el va obligar a deixar aquesta vida per la més productiva de corredor de borsa novaiorquès.

Carmine no va aprendre a jugar a escacs fins la tardana edad de 28 anys. Sovint freqüentava el Brooklyn Chess Club, on en aquells anys es jugava més a cartes que a escacs (us sona?); una nit va véncer al bridge un mestre local. El pagament del deute apostat (50 centaus!) es va fer en espècies: el jugador va ensenyar a Nigro les regles dels escacs, despertant una passió desconeguda en el jove Carmine que l’acompanyaria tota la vida. Només set anys després, i amb el servei militar (en plena segona guerra mundial) complert, Nigro ja era el president del club, el campió local i professor de nens i companys.

Nigro i Fischer es van conèixer el 17 de gener de 1951. Aquell dia, Bobby (7) va participar en una sessió de simultànïes a càrrec del mestre nacional Max Pavey (1918-1957). Nigro (amb un ràting USCF de 2028 en aquell moment) es va apropar a aquell nen que en 15 minuts havia perdut i el va convidar a entrar al Brooklyn Chess Club. Des d’aquell moment i durant anys, les visites del nen Fischer a casa dels Nigro van ser freqüents i la relació entre tots dos va ser molt estreta. Bobby visitava els Nigro un cop entre setmana, hi passava els dissabtes, i Carmine portava Bobby a Manhattan els diumenges, per jugar a Washington Square Park. De fet, Carmine va ser l'únic mestre reconegut posteriorment per Fischer, que compartia les classes amb el fill de Nigro, William, d’una edat similar. Va ser també Carmine Nigro qui va portar Fischer diàriament a veure un clàssic espectacular dels escacs, en plena guerra freda: l’enfrontament USA-URSS de l’any 1954, celebrat a l’hotel Roosevelt de Manhattan, que va tenir un efecte de catalitzador en la carrera escaquística de Bobby. L’any 1955 es va preocupar també d’acompanyar-lo al campionat USA amateur que va tenir lloc a lake Mohegan (a l’estat de Nova York). En aquest mateix any, Bobby canvia el Brooklyn Chess Club pel Manhattan i s'inicia, amb la progressió meteòrica del noi, el seu paulatí distanciament.

Les trajectòries personals dels dos es separen el següent any. Al febrer de 1956 Fischer fa una gira per Cuba i diverses ciutats nordamericanes en companyia de la seva mare, i al juny el noi s’integra en les trobades del Hawthorne Chess Club, el club d’escacs que a la seva residència particular de Brooklyn havia muntat Jack Collins, una altra icona dels escacs nordamericans. Nigro, pel seu costat, que poc abans havia descobert el golf com una nova afició, es va traslladar amb la seva família a Florida (West Palm Beach) per dedicar-se a la professió d'instructor d'aquesta disciplina esportiva com a complement de la seva feina d'agent de borsa.

En jubilar-se, l'any 1965, va rependre l'ensenyament de la música i els escacs, que mai no havia abandonat del tot. I va mantenir aquesta activitat pedagògica (principalment amb nens) gairebé fins als 90 anys. Carmine Nigro va morir a Peachtree City, Georgia, on s'havia traslladat per estar més a prop del seu fill, el 16 d'agost de 2001.

Mai no sabrem fins a quin punt va ser d'important la influència de Nigro en la carrera escaquística de Bobby Fischer. Probablement un talent com el de l'onzè campió del món s'hauria manifestat tard o d'hora, però el tutoratge de Nigro es va donar just quan Bobby arrencava i el mestre se les havia de veure sovint per convéncer-lo per no abandonar el joc, després de qualsevol derrota. Una tasca de matissos tècnics però tambè humans i escassament reconeguda, atesa la difícil situació econòmica de la mare de Fischer. Tot plegat, sembla clar que van ser els propis principis de Nigro i l'afecte que van alimentar la seva aposta personal en aquell nen, que vint anys després es coronaria campió del món a Rejkiavik.

Nigro no té els mèrits competitius de molts altres escaquistes, ni de bon tros, ni li calen per merèixer ser recordat amb honor. La seva aportació té un valor personal impagable que simbolitza la feina de tots els educadors, a qualsevol nivell. Per a ells és també aquest sincer homenatge.




Fotografia: Father and son leaving the orphanage. Propietat de Peipons

Etiquetes de comentaris:

2 comentaris:

Blogger Jake ha dit...

Hola...interesante tu blog.
: )
es bello el diseño y la composición
...
me costó entender lo que decía pero es parecido al español...así que uno de los textos lo pude leer.

te espero por el mío.
Jake

2:10 a. m.  
Anonymous Manel ha dit...

Amic Carles:

Llegeixo la teva darrera entrada i penso en lo maco que son els escacs i tot el seu entorn, sobre tot el de la gent com en Carmine D. Nigro, diuen que son gent que estant a l’ombra dels altres, els seus mèrits son invisibles i a la llarga queden en el oblit.

El primer cop que vaig sentir el nom de Nigro, ja fa molt de temps, seria al principi dels anys 70, (si ja se que era molt petit, pero ho recordo com si fos ara), i sabeu perquè, doncs va ser en un campionat d’Espanya per Equips a la fabrica SEAT de Zona Franca, mentre els desapareguts Román Toran i José María González (fundador de la revista Jaque), parlaven d’en Nigro, comentant que si no hagués sigut per ell, en Bobby mai ningú l’hagués descobert.

Bé això pot se així o no, el que si es cert, es que quasi mai apreciem la important tasca que tenen els nostres mestres, tan de l’escola com de qualsevol altre disciplina, per a mi que he donat classes d’escacs i d’informatica en moltes escoles, sempre es un honor quan en trobo amb un ex – alumne i en recorda que juga als escacs perquè jo el vaig ensenyar, francament em honra.

Merescuda entrada la d’en Carmine al Hotel Existència.

PD:

Per cert lo de les cartes no serà per la penya del club no?


Ah!, gràcies pels teus comentaris en el teu barrer email.

Salut.

Manel.

5:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici