24 de setembre

El dia d'avui no deu portar-li gaires bon records a Bobby Fischer i com ell a mig districte de Brooklyn. Fa cinquanta anys, el 24 de setembre de 1957, els Brooklyn Dodgers jugaven el darrer partit a l'estadi de sempre, Ebbets Field, de la secció de Flatbush. El partit va acabar amb victòria 2 a 0 dels locals contra els Pittsburgh Pirates. Després, els Dodgers se n'anirien a Los Angeles, víctimes de la lluita entre el seu propietari i l'ajuntament novaiorquès per buscar un nou emplaçament al vell estadi dels Dodgers. Els cinquanta van ser un temps de crisi per a Brooklyn i l'adéu de l'equip va ser-ne el símbol més sagnant, una ferida en l'orgull del barri que per a molts encara resta oberta. De res van servir les manifestacions populars i les multitudinàries protestes per mantenir els Bums a la ciutat. Ebbets Field es va enderrocar el 1960 i al seu lloc, signes dels temps, es van aixecar blocs d'apartaments. Els Dodgers es van convertir en Los Angeles Dodgers (encara ara) i els aficionats al beisbol del districte més enllà del Pont van haver de triar entre els seus rivals eterns, els Yankees, o els Mets de Queens, equip que recentment va tornar a portar l'esport d'elit al "barri dels reis" mitjançant un filial, els Cyclones de Coney Island, un equip de lliga menor.


En aquell setembre el "rei" Fischer estava disputant un matx a vuit partides amb el filipí Rodolfo Cardoso (el segon del qual era Florencio Campomanes, per cert), que va ser guanyat per l'americà per un rotund 6 a 2. Després vindrien el sisè lloc al North Central Open (Milwaukee) i, al desembre, la primera participació (i victòria final) al campionat absolut USA, celebrat a Nova York. Del nen Fischer sabem poques coses més enllà del seu gust pel rock and roll, els còmics i els malaguanyats Dodgers de Brooklyn, dels quals era un gran aficionat. Curiosament (o no) la història del campió té un cert paral.lelisme amb la del seu equip perquè a la segona meitat els 50 va començar a allunyar-se progressivament de la seva família per instal.lar-se, l'any 1962, al mateix Los Angeles californià.


L'alegria (o tristor) va per barris. Definitivament aquell 24 de setembre de 1957 va tenir una especial ascendència en matèria... d'estadis. El mateix dia els barcelonistes vam inaugurar el Camp Nou, l'estadi que es va aixecar per veure Kubala en el seu esplendor, en un partit en què el Barça es va imposar a una selecció de Polònia per 4 a 2. Cinquanta anys després es presenta el projecte de remodelació, amb l'esperança de seguir creixent. Una data en el passat; un punt en comú en les dues institucions. Dos partits, de signe diferent, a milers de kilòmetres de distància. Qui sap, Dodgers. Com feia el vostre crit de guerra, curiosament molt semblant al aquest any tampoc culer: "Wait'til next year!". Ah, i és clar, per molts anys, Barcelona.

Fotografia superior: Inauguració d'Ebbets Field, 1913.

Fotografia inferior: Entrada de la inauguració del Camp Nou, 1957.

Mundial embolicat

Ha arrencat el campionat mundial de Mèxic i l'enèsim intent de la FIDE de reconduir el malmès títol de campió del món. Tot plegat, el futur cicle sembla un problema d'aquells indesxifrables: Matxos revantxa, la copa del món, etc. Ja veurem com ens en sortim i el cas que en fan els patrocinadors, cada cop més ancorats a la Rússia asiàtica (si Bessel Kok no ho canvia, és clar).

Enyoro el cristal.lí sistema de zonals, interzonals, candidats i matx final de 24 partides que va coronar Spassky i Fischer. Avui resulta aintieconòmica (i més avorrida per als aficionats) una final sense límit de partides. Recordeu el final trist del Karpov-Kasparov del 1984. En el present cicle s'ha subvertit i accelerat el sistema, fent primer uns curts candidats (on una partida perduda pràcticament sentenciava el matx si no ho feien els sistemes ràpids de desempat) i després el torneig final, que no està tenint un especial ressó, fora d'internet i premsa especialitzada.

Del torneig en disputa vé una certa sensació de dejà vu (podríem estar parlant d'un Dortmund o Linares més) i resulta difícilment comprensible l'absència de Topalov. Sembla que el bife se'l disputaran Anand i Kràmnik, però a un li agradaria una sorpresa, pràcticament impossible, com podria ser Morozevitx.

Tant se val. Que guanyi el millor però si us plau, que ens diverteixin.

Vides creuades

Un dia com avui, 11 de setembre, del ja llunyà 1984, es va celebrar a la Gran Via de les Corts Catalanes un torneig de escacs commemoratiu de l'Onze de setembre. La competició tenia dos grups (adults i juniors) i mentre que el primer era de ràpides, el segon era sense rellotge, aprofitant la tendència del jovent a jugar depressa.

El torneig estava organitzat per l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample (si no m'equivoco) i les inscripcions es formalitzaven al desaparegut Colmado La Perla també de la mateixa Gran Via, on ara hi ha una agència de promoció i viatges xinesa. Aquella prova va ser la primera en què vaig veure jugadors federats, rellotges o partides ràpides, i em va resultar del tot fascinant el domini d'aquesta modalitat de joc en el grup dels grans. Hi havia una fase classificatòria de matí i una de tarda, i recordo l'alegria de passar el tall per a la segona fase, en el meu grup, el dels nens. Podeu imaginar el bagatge ridícul de tècnica del que disposava en aquell dies si us dic que solament tenia la mítica Cartilla de Torán i un parell dels llibres del curs d'escacs de Reinfeld, publicats per l'editorial Bruguera. El meu coneixement de la siciliana no anava més enllà de la... tercera jugada, si fa no fa; bé, ara va una mica més lluny però tampoc gaire més... Quin valor i quins temps.

En els petits fa molt l'edat i suposo que els meus setze anys em van permetre anar superant rivals fins arribar a la final, en què em vaig enfrontar a un nen de nou o deu anys. Una certa expectació al voltant de la partida, que recordo vagament com disputada i que finalment es va decantar del seu costat, entre els aplaudiments del públic congregat. Pot ser hores d'ara j'haureu intuït el perquè del títol d'aquesta entrada; si més no si sou cinèfils, atès que aquest és (Short cuts en la versió original) el d'una cinta de Robert Altman estrenada l'any 1993 en què s'aborden històries sobre homes i dones que creuen les seves trajectòries personals per atzar en algun moment de la seva vida. No crec que res hagués canviat si el resultat d'aquella partida hagués estat un altre però m'agrada pensar que va ser probablement el dia en què vaig estar més a prop de guanyar el qui ara és ni més ni menys que un dels GM catalans més forts i actius, guanyador en l'edició 2006 del Circuit Català de la FCdE: Marc Narciso.

La final del grup principal va ser molt espectacular. Recordo el núvol de gent al voltant dels finalistes i l'aplaudiment general al guanyador. Recordo també haver-m'hi apropat tímidament, amb el meu amic Miquel, a donar-li la mà i felicitar-lo. Ironies del destí, ben aviat entraria en el seu club i amb els anys gaudiria de l'amistat d'aquell ja aleshores fort jugador, el MC Manel García, a qui seguien en la classificació els millors jugadors del Barcinona.

El temps passa, però ens queda la memòria per preservar els fets i les gents. Que tingueu una feliç Diada.

Fotografia: Gran Via de les Corts Catalanes Propietat: dockleaf

Gran Ràfols a Mondáriz

El Campionat Obert d'Espanya - zona nord que acaba de finalitzar ens ha dut dues bones notícies. La primera, no per esperada menys positiva, la victòria del GM lleidatà i afincat al principat d'Andorra Josep Oms (5.5/7), que d'aquesta forma es classifica per a la final de l'absolut. L'altra alegria, de caràcter local, també ha vingut de la mà d'un altre Josep, el company de club Pitu Ràfols, que després de guanyar-se a pols la classificació en el Campionat Absolut de Catalunya ha obtingut 4 punts sobre partides i una meritòria quinzena posició final a Mondáriz, tot derrotant el nº 2 del rànquing inicial (MI Roi Reinaldo), un MF (Diego Espineira) i empatant amb un altre MF (Santiago González) sisè en les llistes de participants, i solament inclinant el seu rei amb titulats del nivell de Rafael Rodríguez (MI) i Daniel Alsina (MF).

La força tàctica i la combativitat, l'afany per la iniciativa i la confiança en els propis recursos són les virtuts de l'heterodox estil de joc d'en Josep, merescudament recompensades a Mondáriz. Ben segur que aquest esforç li proporcionarà ben aviat la tercera i definitiva norma de Mestre Català a aquest gran amant del cava. Salut, Ràfols!

Fotografia: Josep Ràfols, simultànies 11 de setembre 2004 Propietat: Club d'Escacs Vilafranca

El Lobo, vencedor a Pineda de Mar

Una notícia agradable, relativa a un vell amic que, fent honor al seu àlies, és bastant car de veure: Josep Maria Sáenz, el Lobo del Barcinona, ara al Comtal, s'ha endut les ràpides de la Festa Major de Pineda de Mar 2007 i de forma aclaparadora, només cedint unes taules a la darrera partida.

Salut i una abraçada, Lobo!

Fotografia: Wolf at the top of Grouse Mountain Propietat: Peter Macdonald