dissabte, de gener 19, 2008

Ha mort Bobby Fischer. Ha mort el més gran.


Què es pot dir hores d'ara que no s'hagi ja dit. Ha mort el millor jugador de tota la història i també el més carismàtic. El passat dijous 17 de gener va morir Bobby Fischer al seu apartament de Reikjavik, Islàndia, on vivia lluny de tot i de tothom.


El món dels escacs estan de dol i consternació. Ara se n'escriuran moltes pàgines i no poques recordant els últims dies i els mals moments. Tant se val el que es digui. Bobby Fischer ha estat el més gran. Mor l'home (descansa, per fi), però la llegenda no fa més que créixer, eterna, immortal.



Amb ell els escacs es van fer universals; ell hi va liurar la seva ànima i va ser utilitzat per derrotar el gegant soviètic. Després, el van abandonar a la seva sort. Tot sol es va criar en un petit pis de Brooklyn el nen, l'adolescent i l'home; tot sol es va formar com a escaquista; tot sol es va convertir en jove prodigi vencent tots els campionats USA en què va prendre part; tot sol es va enfrontar a l'escola soviètica i la va derrotar. Malauradament, tanta soledat el va apartar del seus i del món, i aquest tampoc el va saber ajudar.


Igual que va ser el millor, Bobby ha patit moltíssim fora de l'escaquer, patiment que van compartir en la distància la seva família ja desapareguda (mare i germana) i els seus escassos amics. Entre ells el grandíssim Spassky, que fins i tot l'aplaudia dempeus després d'haver perdut una memorable partida del matx de 1972.


La premsa groga s'hi va acarnissar i no pocs només han buscat l'escàndol amb titulars lluny de l'escaquer. Evidentment no es pot estar gens d'acord amb moltes coses que ha dit Fischer fora dels escacs, però penso que cal no oblidar els problemes mèdics que l'afectaven i la terrible infantesa en què es va criar. Els Fischer eren molt pobres i el noi va renunciar a una educació equilibrada; posteriorment, el seu aïllament defensiu contra un món que el contemplava com un fenòmen de fira no va fer més que perjudicar el seu desenvolupament emocional.




El joc de Fischer era cristal.lí, essència pura d'una aparença fàcil, mozartiana. El seu nivell fortíssim i la seva voluntat de guanyar, llegendària. Mai però va faltar al respecte dels seus col.legues, ell, que va ser el primer professional dels escacs. Irònicament, la seva vida ha fet una última rima escaquística: ha mort als 64 anys, tants com caselles té el tauler que va ser la seva vida.


Són moltes coses les que se'n van amb la seva mort; es tanca una era dels escacs (ja clàssica) i desapareix l'heroi de la nostra adolescència, el que ens va estirar per enganxar-nos a jugar. Ens hem fet més vells, de cop. Com sento la seva pèrdua i com sento que hagi patit tant, que havent arribat tant amunt hagi passat tanta misèria, que s'hagi trobat tan sol i hagi preferit fugir del món que no pas gaudir-ne.


Què malament comencem l'any. Fins i tot m'he carregat mig bloc només per transmetre aquest sentiment de dol al meu diari. No voldria ni haver hagut d'escriure aquest missatge ni acabar ara les lloances. Solament puc desitjar que ara descansis en pau, en companyia dels grans campions que et van precedir. Un altre déu ha arribat a l'Olimp. Adéu, mestre; adéu, wunderkind; adéu, enfant terrible; adéu, heroi; adéu, Bobby.


4 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

El primer felicitar-te l'any que espero hagis tingut una bona entrada amb la teva família.

Pel meu pare em vaig assabentar de la notícia del pobre Bobby i pel teu blog ho vaig confirmar, tota una gran perduda dels escacs malgrat que Bobby era un ermità tancat al seu món, però francament em va saber molt greu.

A part d'això et deixo la nova direcció del meu nou blog per enèsima vegada, http://elclub.peondedama.com, com pots veure és un subdomini de http://www.peondedama.com/, ja que s'estava començant a barrejar moltes coses entre les pagines i el blog, però b allà aquesta.

Ja ens anirem escrivint i encara que no parlem a través d'e-mail et continuo llegint, veig que tu també has d'anar molt carregat de treball i altres per això d'actualitzar.

Una abraçada.

Manel

6:19 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Tant homenatge sembla la teva cita de dissabte com la del dia 10. Tenies cap premonició? . De tot el teu diari emana cada dia la teva admiració i etern homenatge al Bobb Fischer. Pots estar molt orgullós de la teva fidelitat.

Des d'aquest racó de món reforço el teu reconeixement pòstum i, permete'm manifestar-te, amb perdó de l'homenatjat, la meva admiració també per la noble actitud de l'Spassky.

Segueix ensenyant-me coses!

Molts petons!!

MIREN

11:25 p. m.  
Blogger Carles ha dit...

Per al Manel,

Bon Any Nou i els millors desitjos per a tu i la teva família, que és el més important.

Sempre m'alegra veure't al meu blog, encara que sigui per una notícia tan trista com aquesta. Jo em vaig enganxar amb el "llibre vermell" de Pablo Morán i des d'aleshores fins ara, seguint en Fischer. M'he permés linkar el teu excel.lent article al meu i també ja he posat l'adreça del teu nou blog. Merci Manel.

A la Copa vaig poder saludar el Lobo i espero que enguany ens veiem un altre cop si feu sopar d'estiu de la crisi. Mentrestant reb molts records i una abraçada.

Carles


Per a la Miren,

Tant de bo aquestes notes serveixin de record i homenatge. Això és l'únic que puc fer, però ho faig de tot cor.

Moltes gràcies per llegir-me, Miren. Molts petonets.

Carles

12:43 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

el que estava buscant, gracies

1:38 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici