Quan mor un poeta

Morim una mica tots. Estic indignat, enrabiat, apenat. Per una puta bicicleta. La matinada del passat dijous 29 va morir el poeta valencià Salvador Iborra Mallol davant de casa seva, al barri gòtic de Barcelona. L'homicida s'hi va presentar, va picar al porter automàtic i no va parar fins que el va fer baixar. Van discutir per la bicicleta de Salvador. L'assassí l'hi va robar però no en va tenir prou: l'hi va clavar dues ganivetades mortals al pit. Salvador va suplicar que no el matés, entre crits, però el seu botxí no va tenir pietat. Per una puta bicicleta.

Quin món estem creant? En quina societat malalta estem criant els nostres fills? Quina merda de valors són els que en veritat governen les nostres vides? Perquè tenim tanta por a ajudar-nos? Perquè quant més junts vivim més sols ens trobem?

Reaccionem. La passivitat és mort. El canvi personal com a camí del global.

I recordem Salvador:

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços."

Els cossos oblidats (2009)

Un altre titular i una imatge per al record (El Periódico de Catalunya)

Només honorant els qui ens van precedir serem dignes continuadors de la seva tasca.

Ancoratges emocionals

Entrada la caserna. Foto: Vicente Reviriego (94-95), AVEEV

Coneixia el concepte d'ancoratge emocional del curs introductori de PNL que vaig fer a Pimec. El coneixia, però no em va quedar prou clar fins fa un parell de dies, quan navegant per internet se'm va ocórrer buscar a google si hi havia informació sobre la companyia on vaig fer la mili. A l'instant hi va aparèixer el bloc dels soldats que, com jo, van fer el servei militar a la Companyia d'Esquiadors i Escaladors 41 de Vielha, a la Val d'Aran. Sorpresa. Astorament. Imatges, històries i noms coneguts. Per tot arreu llegia enyorança i orgull. Des de que vaig acabar el servei militar, l'any 1991, havia patit un progressiu procés d'endolciment dels meus records d'aquella època i un oblit proporcional dels dolents. Coses del cervell. Fins i tot vaig pujar a Vielha (sense entrar a la caserna) un parell o tres cops, revivint la nostalgia de les batalletes i els bons moments allí viscuts.

Suposo que en un brot d'aquesta perillosa melangia vaig teclejar aquelles paraules al portàtil i en veure aquelles fotos de la caserna, de les camaretes, dels soldats i en llegir comentaris d'alguns amb qui vaig compartir aquell any vacacional vaig connectar amb velocitat de neutrí amb les emocions més amagades (i ara sé que plenament vives) d'aquells dies.

Però ves per on, el que vaig sentir i de forma molt punyent (abans que qualsevol espurna de l'alegria cuartelera que probablement buscava) va ser una fiblada de dolor, pena i tristor; ressons de les pors que hi vaig passar. Això és anclatge emocional. Poca broma. Les emocions que superen la barrera de l'autoengany raonat. Coses del cervell.

Placa commemorativa després de l'enderroc al 2009 de la caserna. Foto: Pablo Martínez, ASASVE

Fi de festa

S'ha acabat l'estiu. Fi de contracte.

Tornem a les trinxeres.

Fotografia: Palamós, ahir diumenge, després de la tempesta. Carles.

Ple d'agraïment

TAL COM ÉREM

(The way we were, 1973)

Els records il·luminen els racons del meu pensament

el plugim entela els records acolorits de com érem

fotografies desendreçades dels somriures que vam deixar enrere,

somriures que ens vam donar l'un a l'altre,

per tal com érem.

Era tot tan senzill lavors,

o el temps ha tornat a escriure cada línia?

Si tinguéssim l'oportunitat de tornar-hi un altre cop,

digues... Ho faríem? Podríem?

Els records poden ser dolços però

el que fa massa mal en recordar,

preferim simplement oblidar-ho.

Per tant, seran les rialles (els moments feliços)

el que recordarem

cada cop que recordem

com érem (quan estàvem junts),

com érem.

Un petó molt gran.

65 anys del naixement de Freddie...

M'ha agradat el bonic homenatge que avui dilluns 5 de setembre li ha dedicat Google a Freddie Mercury, en el seixanta-cinquè aniversari del seu naixement. Es tracta del seu doodle, convenientment convertit en una music box i un videojoc que, al ritme del Don't Stop Me Now, ens carrega les piles de nostalgia amable pel gran Freddie. Déu salvi la Reina!