El tallat de la victòria

Torna el Per Equips, la Champions dels aficionats. Sense cap mena de dubte la lliga de clubs és el punt central del calendari escaquístic. Molts federats nomès juguen aquest torneig en tota la temporada i la resta la programem reservant-nos com un esdeveniment innegociable aquesta prova. També és veritat que tanta il.lusió, si els resultats no acompanyen, es converteix en decepció i desig que acabi ràpid... però això ja són figues d’un altre paner que hores d’ara millor no esmentar.

En el meu cas tenia a més l’incentiu de ser la primera partida en què defensava els colors del Vilafranca, en aquesta segona etapa. Debutem contra el Sitges “B”, a casa nostra i jugo amb negres. Com no podia ser d’altra manera, revisc totes les sensacions que feia mesos que tenia adormides. Per començar, el fred a la sala de joc (tot un clàssic) i després aquell rum-rum estomacal que et provoquen els nervis. Tinc més de cent punts de ràting que el meu oponent. L’hauria de guanyar, però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho.

Primera jugada: 1. f4. Tota la preparació a pastar fang! (bé, cal ser sincers, dues hores de preparació). Partida lenta, tancada, de maniobres, eixuta. Em costa molt pensar eficientment. A poc a poc vaig aconseguint un petit aventatge posicional. Tinc la parella d’àlfils, una forta diagonal i la iniciativa. A partir de les 12.00 h totes les partides es llencen per l’abisme del zeitnot. Aquest ritme de temps és fotut. La qualitat del joc se’n ressenteix: estic millor però no sé com continuar. Segueix aguantant. És aquí on he tirat molts punts. De sobte fa la típica jugada que no se t’ha passat pel cap ni remotament. Juga ràpid: esgarrifança a l’esquena. Tampoc s’acaba el món: jaque innecesario favorece al adversario. Em proposa un canvi que en breu termini em permetrà menjar un peó i fer-ne un de passat. Una mica més de nervis a l’estómac i lluita per no tirar la partida amb jugades ràpides; acceleració mental, em costa controlar-me.

Al final cau, molt dignament. S’ha acabat la tortura per als dos. Correcció i bon rotllo en els comentaris. El Vilafranca guanya amplament el matx (7,5 a 1,5 quan vaig marxar) si bé l’equip de la blanca Subur va merèixer una puntuació més ajustada. Missió acomplerta, me’n torno a Sant Sadurní. Això sí, abans d’enfilar el camí, un petit i anònim tribut pel bon resultat, un altre dels meus clàssics personals: el tallat de la victòria. Breu però assaborit.

Tan sols una hora més tard del final de la partida experimento les primeres sensacions de satisfacció pel resultat. Una hora em va costar treure’m tota la pressió! Si no fos pel sentiment de satisfacció que dóna un punt ben guanyat... Bé, no hi ha espai tampoc pel romanticisme: quan l’hi vaig posar, l’amic Chess Assistant va trobar millores al meu joc, i és clar, té raó. Però tampoc ens amargarem a aquestes alçades, no?

La vida continua. La setmana que vé pugem a Berga. Bona excursió. Sortirem molt aviat i arribarem tard. Per cert, encara no li he dit a la meva dona...