dimarts, d’abril 24, 2007

La maledicció de l'elo

Ningú discuteix que no sigui necessari un sistema de mesura del nivell de força dels jugadors. Fonamentalment consolida l'estructura del sistema i el vessant comercial de la competició i cal reconèixer que aquest darrer, fins i tot al nivell dels amateurs, és molt important. Tampoc em preocupa quin és el millor dels sistemes, atès que no tinc coneixement del que fan altres federacions (com la del Regne Unit, per posar un exemple).

Malauradament però, penso que el que hauria de ser en molts casos un ajut (per estimular l'estudi i la progressió dels jugadors), acaba sotmetent-los. I això és encara més greu en el cas dels aficionats o d'un entorn en què aquests es barregen amb semi-professionals i uns pocs professionals.Tant tens, tant vals. Tan simple com implacable. El sistema de puntuació indueix a una classificació qualitativa dels jugadors. Si tens poc elo no pots jugar en determinats tornejos o ho has de fer en determinats grups. Si jugues amb un jugador de menys elo, no et pots permetre una altra cosa que no sigui guanyar-lo, per mantenir-ne el teu. Materialisme pur. Judici del rival sense dret a defensa. L'has de tombar. Idees preconcebudes poc esportives. Prejudicis.

Els israelites veneraven un vedell d'or; els herois de les sagues nòrdiques un anell també auri i el seu tresor; nosaltres una matèria inexistent (què originals!) que ens fa bons o dolents als ulls propis i extranys, ens jerarquitza i en darrer terme, ens tiranitza. Unes cadenes invisibles que ens lliguen els uns al damunt dels altres. Sentim col.legues que es pressionen amb l'elo que han de guanyar cada temporada; d'altres que es castiguen perquè en un torneig n'han perdut x o perquè no hi ha manera que progressin; i d'altres que fins i tot no volen seguir jugant (en un torneig per equips això és típic per exemple) perquè tenen una mala ratxa i no volen perdre més punts... Alguna cosa no funciona quan la forma pot al fons.

Es diu que la solució és jugar pel plaer de jugar, al marge del rating i que això suposarà a mig o llarg termini una millora del nivell i per tant de l'elo. La veritat és que sembla una evidència, però pel meu gust tan bonica com allunyada de la realitat i del sistema, tal i com està muntat. No us sembla? És clar que una altra solució, per als moments més baixos de moral, és pensar en deixar la competició federada, solució que no poca gent acaba adoptant amb el pas dels anys ...Glups. Millor no prendre-s'ho tan seriosament. Ja es veurà.


Fotografia: One Ring to Rule Them All. Propietat: Marios Tziortzis

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici