Un passet més

Encara que de vegades costin més o menys d'aconseguir, tots els punts valen el mateix i tots són igual d'importants. Aquest diumenge l'equip va superar el Sant Feliu "C" per un contundent 8 a 2. No va ser fàcil (els del Baix Llobregat sempre s'han fet respectar) i fins la tercera hora de joc no van començar a decantar-se les partides.

En el meu cas no vaig passar de taules després de desaprofitar un clar avantatge posicional; just quan me n'adono, se m'accelera de tal manera el pensament que sóc incapaç d'evitar el joc precipitat. Més de vint anys de federat i encara sucumbeixo a aquestes baixes passions. Sant Job. Després el meu rival entra en un final on tinc peó de més peró ja estic fos (per l'esforç) i desanimat pel que havia deixat escapar, i l'empat va ser el resultat merescut.
El repàs serà doloròs. De fet, avui quan tornava en cotxe a casa des de la feina, se m'ha acudit com un llampec una possible entrega que decidia la partida i em temo que Fritz serà encarà més cruel...

Any way. Un passet més cap a l'ascens. La setmana que ve pugem a Cardona. Força i coratge. I paciència!

Fotografia: Horse-racing. Propietat de flickrfanatic

El cas Radjabov

Linares-Morelia ha estat trístament notícia abans de començar per l’abandonament de la jove figura d’Azerbaià, Teimour Radjabov. Tot plegat, el robatori de les seves pertinences i materials de preparació (ordinador inclòs) i la resolució final del cas ens han deixat ben decebuts.

És una pena que en un torneig d’elit no es blindin els competidors i les seves estances per evitar el que ha passat. És comprensible la posterior reacció de la jove figura, el destí de la qual pot ser aviat el títol de campió del món. No sé si les autoritats haurien de satisfer les quantitats que han circul.lat per la xarxa en compensació pels perjudicis patits pel jugador, però haurien d’haver esmerçat tots els seus esforços per mantenir Radjabov en el torneig. Qui perd més és Linares-Morelia, sense cap mena de dubte. M’ha sorprés igualment l’escassa repercussió en els mitjans de comunicació especialitzats de la retirada de Teimour. Certament no té el carisma d’un Fischer o Kasparov, però els fets són prou importants i poden suposar-li un cop moral dur. Defensant Radjabov es protegeix els professionals i la competició, i a l’invers, minimitzant el cas, es fomenten actituds arbitràries d’organitzadors i l’individualisme entre els mateixos professionals.

De fet, el que més m’ha decebut és l’escassa solidaritat de la resta de participants, preocupats exclusívament de les seves pròpies performances. Avui li ha tocat a Radjabov, però pot ser demà serà Carlsen o Kariakin, o potser una vaca sagrada. Pot ser quan vulguin reaccionar ja no hi siguin a temps... i aleshores ho patirem tots.

Fotografia: Peó contra alfil. Propietat de miook

Agafa les taules i corre!

Qui ha dit que en els escacs no hi ha sort? Hi ha dies en què si no és per ella seria impossible salvar algunes partides i fins i tot de vegades guanyar-les. Aquest diumenge, precisament el del dia en què ens enfrontaven a l'Igualada (el gran aspirant a l'ascens) va ser una d'aquestes ocasions i les taules que vam acordar van ser com un regal del cel, creieu-me.

Sembla mentida però us pot passar; a mi m'ha passat: a la tercera jugada (tercera!) i portant les blanques, descarto una jugada temàtica en l'apertura i entro en una variant que, per començar, no m'agrada i per continuar, li regala al negre el centre i un parell de temps d'aventatge. Tota una mostra de com no s'ha de jugar. A partir d'aquí, desenvolupament endarrerit que, al ser la posició tancada, em permet anar dissimulant. A l'entrada en el mig joc sembla que ens haguem canviat els colors: blanques són negres i negres són blanques. Però és que a més la posició no em dóna per gaire més: no puc atacar i quan ell ho faci, el seu supercentre (d5, e5 i f5) ensorrarà el meu castell de joguina.

En aquesta situació, en el moment en què s'ha de desfermar la crisi (un cop completada la jugada 18), el meu rival (per cert, amical com pocs he tingut) em va proposar les taules, amb gest de concentració. Podeu imaginar-ho: el cel se'm va obrir. Corrent i gràcies!. Després l'anàlisi em penso que... deuria desanimar-lo. Sense dubte que amb aquest tarannà i afecte pel joc es mereix una constant progressió. Per part meva, em sotmetré igualment a la reprovació de l'amic Fritz, si bé no tinc cap dubte que aquesta serà molt severa. Penitència!

I l'equip? L'equip es va comportar de meravella, aconseguint una victòria en el global de 3 a 7, que ens posa en el millor camí per assolir l'ascens. Ara però s'ha de rematar la feina i no val a badar. Com sempre, al bloc d'en Rafel trobareu la crònica detallada del matx. Bona setmana!

Fotografia: Zahara de los Atunes, Andalusia. Propietat de Ricardo Blanco

P.S. Voldria agrair públicament a l'amic Alex Darias la dedicatòria musical que em fa en la seva recent entrada al genial sonidos de mascota, en què exposa el recital de l'UGA a la darrera jornada de la lliga. Realment em sento molt honorat, Alex. Moltes gràcies i molta sort, campió.

Dolça Mafalda

Donant voltes per internet he trobat el bloc canari del Club de Ajedrez Jóvenes Talentos i una entrada que enllaça amb les tires còmiques de la Mafalda relacionades amb els escacs. Tothom coneix aquesta nena preguntona, d'humor alhora tendre i implacable, que es qüestiona (i el que és més important, ens fa relativitzar) els problemes més humans però també els més trascendents de la vida. Dels ulls de la Mafalda de Quino surt una crítica però amable mirada al món i a aquest gran país que és, malgrat totes les dificultats, l'Argentina.

Personalment estic redescobrint aquest entranyable personatge i en recomano la lectura. En qualsevol situació és excel.lent, però especialment en els mals moments: és impossible que la Mafalda no ens ajudi a superar un mal dia i somriure. I somriure, tal i com està la vida, no té preu.

Aquí teniu l'enllaç a l'entrada del bloc canari: El ajedrez de Mafalda. Bona lectura!

Segueix la ratxa: Hat trick

Bona copa (de bàsket) i bona setmana a tothom. Tercera ronda del Per Equips i tercera victòria, en aquest cas contra el Martorell (8,5-1,5). Podeu trobar la crònica del matx al bonic bloc del company Rafel Marco, que tot just s'estrena en això i a qui desitjo que s'animi a publicar-hi els seus pensaments, perquè té moltes coses interessants a dir.

En el meu cas... també victòria i ves per on, en porto tres de tres. Bé, però cal posar-ho al seu lloc, no més enllà. La partida no va ser fàcil ni bona, tècnicament; tot i que amb negres ben aviat vaig guanyar un peó, el meu oponent, en Jaume Espasa, un altre històric del nostre esport, se les va arreglar per tancar el centre i muntar un atac amb tot contra el meu rei. Vinga a clavar-se, a consumir temps. Vinga a donar voltes a la pilota (mental): si després de guanyar peó en l'apertura (i sense compensació, verdaderament) li surt l'atac de mat l'ajudo a fer una immortal. Vinga a treballar els nervis. A falta de vint-i-pocs minuts en el meu temps (i més del doble en el del meu oponent) les jugades, pot ser les úniques, em van anar sortint una rera l'altra, gairebé inconnectes. Buscava la reacció central per anul.lar el seu atac de flanc i al final... va sortir el conillet!: e5 salvadora. A partir d'aquí col.lapse de les línies blanques i mort en una dàrrera càrrega sense sentit.

Bé està el que bé acaba, però li he de posar a l'amic de silici la partida per veure com havia d'haver evitat de principi el tancament del centre i posterior atac de flanc. S'ha de treballar molt més i especialment de cara al proper diumenge, en què pugem a Igualada, el nostre particular Anfield d'enguany i on ens jugarem mitja lliga. Força i coratge.

(Fotografia: Carrer del Comte de Santa Clara a la Barceloneta, Barcelona. Propietat de vitelone)

Bad game, no game

Segona ronda del Per Equips i pujada a Berga. Matinada, boira, fred i carretera. El diumenge vaig guanyar una partida que no ho va ser, perquè el meu rival la va tirar a la dissetena jugada, deixant-se fer un doble amb què perdia peça. Una nova estructura holandesa, una altra partida tancada. Em preparo per a una lluita llarga, però el meu oponent juga marcadament pasiu, crec que em fa massa cas. Aventatge de desenvolupament, lenta iniciativa i de sobte... el punt cec. Qui no hagi passat per això que aixequi el dit (jo més d'un cop, la veritat). Partida esguerrada, on la millor jugada és aturar el rellotge i encaixar les mans. Anem a fer el tallat.

L'equip va patir bastant més, fins que amb un 5 a 3 a favor, les dues partides que restaven (i semblaven en alguns moments difícils d'aguantar) es van capgirar en beneïdes taules. I és que ja ho deia Matanovic: chess is chess. Es va guanyar un dels equips més forts de la lliga; que segueixi la ratxa.

Llibres recomanables (5): Adventures of a chess master (Koltanowski, David Mckay Company, 1955)

La migradesa dels premis en el món dels escacs ha fet per necessitat que aquest sigui un territori d'especialistes: en oberts, blitz, semiràpides, simultànïes, partides a cegues, l'ensenyament del joc, aplicacions informàtiques, historiadors, redacció de manuals i literatura variada, etc. ACM és una obra menor però no per això te poc interès: dibuixa el món entre les decades dels 30 als 50 i retrata (de forma edulcorada) la vida de rodamón de George Koltanowski, mestre internacional d'origen Belga i posteriorment establert als EUA del què oportunament escriuré en aquest bloc.

En aquests anys Kolty va visitar Holanda, l'Espanya republicana en pau i en guerra, Alemanya, Anglaterra, Escòcia, Suïssa, Canadà, Cuba, Guatemala, El Salvador, Mèxic, Puerto Rico i els EUA, donant exhibicions de simultànïes normals i a cegues, modalitat en què el 1937 va assolir el rècord del món.

Koltanowski va viure un any sencer a Barcelona, va participar al torneig de Sitges (1934) i va donar simultànïes a Barcelona (1934, 1935 i 1936), Mataró (1934), Tarragona (1935), Tàrrega (1935) i Palafrugell, l'abril de 1936.

Algun dels apunts de Kolty són impagables. En reprodueixo un parell, que cal valorar encara més en el context d'un llibre editat per al llunyà públic nordamericà l'any 1955, setze anys després de la desfeta de la Guerra Civil :

"The Catalans and the Basques are among the finest friends I ever made.
These courageous and intelligent people, living a hard life in a dificult land,
still succeed in maintaining that camaraderies for wich their provinces are
justly famous".

"I have often been asked wether I would ever like to return to Europe.
Questions like that are very difficult to answer, but if ever I do go back, I
would want it to be some such place as the town of Pelafruge (Palafrugell),
Catalonia. Who could ask for more than anchovies galore, the blue Mediterranean, the friedliest people in the world, and countless chess lovers?. But these
glories are gone forever, and sad Spain will never recover from its present
troubles. Life can never be the same after the spirit of a nation's people has
been crushed. No, I have no intention of going back to Europe to live!".

Res més a dir. Paraula de Koltanowski.