Saint-Lô (2006): rera les passes del Desembarcament de Normandia

Si conciliar escacs i vida familiar no és gens fàcil, afegir en aquesta equació les vacances pot resultar simplement un còctel explosiu. Tanmateix, paga la pena provar-ho, sempre buscant indrets atractius, amb possibilitat d'activitats per als més petits i un hospedatge que compensi les estones en què abandonem la family. En aquest context triar França és una bona recomanació: proximitat geogràfica, cultural i lingüística, diversitat d'oferta turística, qualitat en l'allotjament (no barat, però tampoc singularment més car que el podem trobar aquí), riquesa gastronòmica i dotació de serveis són algunes bones raons per a la seva elecció. I tants matissos i caràcters diferents com terroirs de l'Hexàgon. Escollir entre tantes possibilitats és difícil. Per a la meva primera incursió escaquística a la pàtria de Molière vam decidir Normandia i la base d'operacions que ens oferia el petit festival de Saint-Lô a la primera quinzena de juliol.

Fotografia: Sainte Mère Église, 2006. Propietat: Carles

Saint-Lô és un petit municipi del Departament de la Manche, a la Regió de la Baixa Normandia. El Saint-Lô d'avui poc té a veure amb la vila històrica: el vespre del dia D els bombardejos aliats van suposar la seva pràctica destrucció, raó per la que es va conèixer des d'aleshores com la Capital de les Ruïnes. Després de la Segona Guerra Mundial es va reconstruir la ciutat, que arriba als nostres dies sense grans atractius en sí però amb tots els serveis necessaris per al descans i amb les possibilitats que dóna per trobar-se a curtes distàncies dels indrets més turístics tant per patrimoni (Caen, Bayeux) com història. I dir història a Normandia significa reviure el Desembarcament.

Els escenaris naturals, les viles i els museus ámb temàtica relativa a l'Operació Overlord són senzillament espectaculars. Les rutes ofertes permeten reviure intensament aquell gran moment de la història. Platges eternes poblades amb defenses i monuments; cementiris corprenedors on es recullen les restes i el record dels soldats dels dos bàndols caiguts en combat; museus amb material original i reproduccions exactes dels esdeveniments locals ens permeten organitzar una agenda de visites curtes que es pot complementar perfectament amb els horaris de les partides.

Fotografia: Desembarcament de Normandia (6/6/1944, Platja d'Omaha) Propietat: United States Federal Government

Normandia també és un bon destí per a qui gaudeixi amb la bona cuina i és la pàtria de dos tresors culinaris: el cammembert i el calvados. Imperdonable és visitar aquell país i no tastar-los. Total, que al final el que costa és anar a fer la partida. I això que el festival no està malament. Saint-Lô acull un tancat de Mestres Internacionals, un Open general per a federats i un altre específicament per a joves, fet que el fa doblement atractiu per a les famílies amb fritzies. L'organització i instal.lacions són correctes (el torneig es juga a un pavelló esportiu) i el nivell escaquístic francès és similar al de casa nostra. Per tant, nomès queda dir al que s'animi que com a mínim s'ho passarà bé i que probablement tindrà opcions a fer un resultat digne. Bonne chance!

Que veinte años no es nada...

Sembla com si no hagués passat el temps però Déu n'hi do. Dinou anys després, quasi els vint que canta el tango Volver de Gardel i Lepera, em vaig poder retrobar amb la gent del Barcinona, el grup de joves d'aquells anys vuitanta, en el seu sopar anual d'estiu. La veritat és que va ser una vetllada molt agradable: el grup manté la mateixa sintonia d'aquells dies. Tota. Alguns ja no hi són i altres no van poder venir, però es manté el vincle d'amistat, any rere any, i això és el més important. Els escacs són per a alguns passat i per a d'altres present (i espero que futur), però en qualsevol cas han valgut molt la pena, si més no com a pretext per a crear un grup tan ben avingut. Per molts anys, crisis!

Fotografia: En blanco y negro Buenos Aires Propietat: Silviana me llaman

Cinc anys sense David García Ilundáin (1971 - 2002)

Avui fa cinc anys de la mort, a causa d'un tumor cerebral, d'un dels GM catalans més estimats per la nostra comunitat escaquística: David García Ilundáin.


Poques vegades s'han vist manifestacions de condol tan sentides com en el cas de David, tant mitjançant internet (encara ara AND manté un enllaç com a recordatori) com de forma presencial, en el funeral que tingué lloc al seu Prat de Llobregat natal. En ple dia de vaga general, l'efecte de veure el contrast entre els carrers buits d'una ciutat obrera i l'església de Sant Pere i Sant Pau plena d'amics i familiars denotava el sentit dol de tots els allí presents. I avui encara la figura d'Ilundáin és ben present, tant pel record de proximitat i senzillesa que va deixar entre el comú dels jugadors, com per l'encertada iniciativa del la FCdE de crear el memorial nadalenc que porta el seu nom.


Molts som els que el vam tenir la sort de conèixer David. En el meu cas la primera vegada va ser a l'Obert de la Lira del 1985, quan David era García D. en els aparellaments de tercera categoria (hi havia altres jugadors amb el seu cognom) i es va enfrontar al meu amic Miquel (el nen Tarragona). Recordo que van ser taules, que Ilundáin va fer una defensa ortodoxa contra el gambit de dama i que ens vam divertir força amb la seva comprensió de l'obertura. L'any 1986 vam tornar a trobar-nos al desaparegut Obert de Castelldefels, on ell es va endur el primer premi de la segona categoria i jo el de la tercera. Al lliurament de premis, el desaparegut àrbitre Josep Masgoret ja ens va comentar la seva confiança en la projecció d'Ilundáin, sense equivocar-se gens ni mica. A partir d'aquell moment la seva trajectòria escaquística es va accelerar notablement i el 1989 va obtenir el campionat juvenil de Catalunya i el subcampionat de l'absolut català. L'any 1991 David García es va endur el campionat d'Espanya juvenil i al 1992 va obtenir el títol de Mestre Internacional. L'any 1993 va empatar amb quatre jugadors a la final del campionat absolut d'Espanya, si bé en el desempat no va passar del 4rt-5è lloc. Al 1995 Ilundáin va assolir la tercera i definitiva norma de Gran Mestre en quedar segon al tancat de Benasc i al 1997 i 1998 es va endur el campionat per equips d'Espanya, primer amb el C.T. Barcino (l'abans Barcinona) i després amb el seu hereu, el Xec Epic terrassenc. Va ser al juliol de 1997 que vam tornar a coincidir, afortunadament, en compartir taula amb Juan Mellado (MI) i les respectives parelles en el dinar de la Festa Catalana que organitza la Federació. Va ser un dinar molt agradable en què David va demostrar una vegada més la seva senzillesa i humilitat. Després ens veuríem encara a Vilafranca, quan ens va impartir una sessió de simultànies amb motiu de la festa major en la que vaig aconseguir taules (segurament gaudint d'una certa benevolença per la seva part), així com puntualment en diversos tornejos, mantenint sempre una cordial disposició a intercanviar salutació i conversa. A diferència de molts, sento dir no vaig tenir notícia de la seva malaltia fins a trascendir la seva mort i no puc tampoc oblidar l'emotiu minut de silenci que vam oferir-li a l'Obert de Sant Boi 2002 amb motiu del seu traspàs.


Ilundáin va ser un estudiós dels clàssics i en opinió meva un noble seguidor de Reti i els hipermoderns. Original en qualsevol fase del joc, va desenvolupar sistemes d'obertura interessants com ara contra la índia de rei o defensant l'escandinava i el Volga, i el seu domini dels finals recordava la claredat cristalina dels Rubinstein i Capablanca. Al marge d'Illescas, no crec que hi hagi cap GM català que mereixi més que ell la publicació d'una bibliografia i recull de partides. És clar que el mercat és el que és, però ben segur que s'han escrit multitud de llibres molt menys interessants que el que podria ser aquest, atès el valor pedagògic de les partides del jugador pratenc. Un record emotiu per al bon jan d'en David, més que merescut resident del meu personal Hotel Existència.



Us deixo dues de les seves creacions contra superGM. La primera, contra Oleg Romanishin i la segona versus Ivan Sokolov, (Recordando a David) col.laboració cedida amablement pel site Peón de dama (Gràcies, Manel). Gaudiu-les i, si us plau, no oblideu el gran García D.


Blanques: García Ilundáin,D (2325)
Negres: Romanishin,O (2610)
Defensa Indobenoni [A70]
Obert Terrassa (9ª ronda), 1991

1.d4 Cf6 2.Cf3 e6 3.c4 c5 4.d5 d6 5.Cc3 exd5 6.cxd5 g6 7.h3 Ag7 8.e4 0-0 9.Ad3 Ch5 10.0-0 Cd7 11.Ag5 Af6 12.Ae3 a6 13.a4 Te8 14.Dd2 Tb8 15.Tab1 Da5 16.g4 Cg7 17.Af4 Ce5 18.Cxe5 Axe5 19.Axe5 dxe5 20.f4 c4 21.Ac2 b5 22.fxe5 b4 23.Ce2 Dc7 24.Df4 Tb7 25.Tbd1 b3 26.Ab1 h5 27.Cd4 hxg4 28.hxg4 Dxe5 29.Dxe5 Txe5 30.Tc1 Axg4 31.Txc4 Ce8 32.Te1 Cd6 33.Tc3 Ad7 34.Cf3 Th5 35.e5 Cf5 36.Tc4 Rg7 37.Tec1 Ce3 38.Tc7 Txc7 39.Txc7 Af5 40.d6 Th8 41.Cg5 Axb1 42.Ce6+ Rh6 43.d7 fxe6 44.Tc8 Th7 45.d8D Cd5 46.Ta8 Rh5 47.Txa6 Af5 48.Td6 Cf4 49.Td7 Th6 50.Dg8 g5 51.Td2 Rg4 52.Th2 Ch3+ 53.Rf1 Th7 54.a5 Rf4 55.Dd8 Tf7 56.Re1 g4 57.a6 Ae4 58.Te2 Cg5 59.Df6+ Txf6 60.Txe4+ 1-0


Fotografia: David García impartint un Curs de Tecnificació al Club d'Escacs Reverté d'Albox. Propietat: Club de Ajedrez Reverté-Albox

I Obert de Vilafranca: Pere Toledano, Der Meister!

Fantàstic. Impressionant. Fabulós. I podria afegir molts més adjectius per descriure el triomf de Pere Toledano (MC) sobre Josep Codina (MC) en la darrera ronda del I Obert d'escacs de Vilafranca, que li va servir alhora per aconseguir en solitari el títol de campió de l'open.

Va ser una lluita dura i sorda, en què després d'una obertura i mig joc igualats, Toledano va aconseguir incrementar la seva iniciativa al preu d'un peó (pot ser després de perdre'l). Restaven poques peces sobre l'escaquer però el jugador local va començar a coordinar-les creant una forta pressió sobre Codina. Excepcional va ser l'autodomini que va exhibir Toledano per jugar amb el zeitnot; de vegades efectuava les seves jugades amb menys de 20 segons en el seu rellotge, però això no es reflectia ni en el seu joc, ni en la seva aparença, perfectament continguda. En aquell moment la gent ja envoltava totalment el tauler. Arribava la tercera fase de la partida, amb tots dos mestres amb menys de dos minuts de temps: un final de torre i àlfil contra torre i cavall, en què el blanc va acabar recuperant el peó de menys per fins i tot passar a guanyar-ne un. El darrer acte no va ser menys emocionant; les transformacions d'aventatges van portar a un final de torre + dos peons lligats de flanc contra torre, i aquí ja Toledano va jugar com una màquina, sense donar lloc a cap dubte, fins a la victòria. Sensacional. I qui diu que els escacs no poden ser espectacle? Senzillament cal preparar el públic. Pot ser és més fàcil fer-ho en altres esports, però feina de tots és difondre el nostre. Us asseguro que els moments finals d'aquesta partida van ser d'una emoció intensíssima. Pur espectacle.

Així doncs, excel.lent victòria per a una persona també excel.lent. També m'agradaria remarcar les molt bones actuacions de Josep Codina (MC), al qui la desfeta final no ha de fer menystenir el seu gran resultat, d'Adrià del Valle, que va liderar la competició fins a la sisena ronda i de Rafael Marco, que amb un elo de partida de 2075 va aconseguir grimpar fins a la quarta posició, amb un joc fort i estil propi, testimoni del seu creixement com a jugador. Enhorabona.

El torneig acaba amb un balanç positiu i amb la voluntat de fer-se un lloc en el calendari d'oberts catalans. Bones instal.lacions, cap problema per a l'àrbitre i comportament correcte de tothom. La participació ha estat una mica baixa; tant de bo arribem als 50. I si són 60 ja seria el cel. Ja ho veurem.

Aquí teniu la classificació dels Top 5:

1. Pere Toledano (VIF) 6,5 punts
2. Josep Codina (IGU) 6 punts
3. Adrià Del Valle (SVC) 6 punts
4. Rafael Marco (VIF) 6 punts
5. Xavier Àvila (MTN) 5,5 punts


Fotografia: Pere Toledano Propietat: Casal de Vilafranca

Llibres recomanables (7): Bobby Fischer versus the Rest of the World (Brad Darrach, Stein & Day, 1975)

Per començar el comentari sobre aquest llibre m'agradaria puntualitzar el títol de la secció. Habitualment es recomanen llibres que agraden, però no sempre és el cas. I no és aquest el cas. El valor de Bobby Fischer versus the Rest of The World cal buscar-lo estríctament en el seu impacte per esdevenir subjecte històric en el cas Fischer, després que aquest guanyés el títol de campió del món.


La història és coneguda. Brad Darrach, el periodista autor de BFvRW, va aconseguir entrar dins de l'equip del campió americà durant la seva preparació per al matx de candidats contra Petrossian (1971) i el va acompanyar fins al duel de Rejkiavik contra Spassky, l'any següent. El fruit d'aquest treball van ser diversos articles apareguts a Life i el present llibre. No entenc ni com va aconseguir entrar en un grup tan selecte, ni com va decidir-se a escriure aquest llibre, un relat que ataca i infantilitza exageradament la figura de l'aspirant a la corona mundial. L'enemic a casa. Per què va actuar així Darrach? Simplement per guanyar diners? La fi justificà els mitjans? No, si us plau. Tant se val qualsevol interpretació: el fet és que per 2,95 $ de l'època (1975), el públic americà va poder comprar un llibret que va ofendre profundament Fischer, fins al punt de decidir interposar una demanda judicial contra el seu autor.


Pel seu estil de redacció BFvRW és més aviat fast food que una altra cosa i tracta extrems de difícil comprovació que, en tot cas corresponen a la intimitat de les persones. Salsa rosa dels escacs. Pot ser aquesta hauria estat l'arma que els soviets haguessin necessitat per tombar Fischer, més que qualsevol equip d'analistes. Viure per veure.