Enric Fernández, quart al Campionat Obert d'Espanya

Ja s'ha acabat. Vallejo nou campió absolut d'Espanya. En la segona partida de la final es va imposar a Del Río; López ha quedat cinquè, Narciso sisè i Illescas novè.

A l'Obert, el títol se l'ha emportat Javier Moreno Ruiz (IM), amb 7,5/9, seguit per la terna formada per Andrés Gonzalez (IM), Marcos Llaneza (MF) i el català Enric Fernández Aguado (MF), amb 7 sobre 9. El jugador del Sitges, dues vegades campió d'Espanya juvenil (1985 i 1987) i sotscampió absolut de Catalunya el 1995, ha fet un resultat excel.lent atès que sortia en la posició 14ª del ràting inicial. Granados, Vehí i Alsina han compartit les places del lloc 10 al 12, amb 6 punts sobre 9.

Al matx home-màquina, les coses s'estan posant magres per a Kramnik, després de fer una errada a la segona partida que tots hauríem signat quan érem terceres: deixar-se fer mat en una. En fi, cal ser positiu, això fa més humà el nou campió del món. I encara li queden tres oportunitats per salvar el matx. De moment, perdem (+0 -1 =2).

LXXI Campionat Absolut i Obert d'Espanya: Demanen el final

Les darreres rondes de l'Absolut han servit de poca cosa als catalans. Súper López amb dos victòries probablement assolirà la cinquena plaça d'una segona fase que hom té la sensació que sobra per a bona part dels participants: les taules són denominador comú i algunes acordades en molt poques jugades; tot plegat una mica desanimador. Vallejo i Del Río es jugaran demà el títol absolut, partint el menorquí amb les blanques en la partida que pot ser decisiva si imposa el seu major elo.

A l'Obert, i amb l'excepció d'Enric Fernàndez que està cuallant un molt bon torneig, tampoc podem remarcar especialment les actuacions de Vehí, Lacasa, Alsina o Granados (llàstima!), que en aquestes darreres partides han anat perdent punts i llocs en la classificació. Pel que fa a aquesta, també es decidirà demà i encara que no he estudiat si els desempats l'afavoreixen, penso que estaria molt bé que la copa se l'emportés una noia, la Sabrina Vega (WMI), que està fent un dels tornejos de la seva vida. Les dones al poder!

Il.lusió

Recordo com de nen jugava mil i una vegades amb l'Albert (el meu germà gran), mil i una partides perdia... i encara volia seguir jugant-hi per veure si el podia guanyar un sol cop. Recordo encara com em deixava la torre a la quarta jugada, cada dos per tres. Recordo discutir sobre si els peons coronaven o no, com si fos una regla inventada per guanyar-me, un dia que ja no ens quedaven peces. Recordo que les partides no tenien res de teòric, que podies guanyar als amiguets sense saber res d’apertures, ni de mig joc i menys... d’una cosa anomenada final. Que podies guanyar amb torre de menys o fins i tot després de regalar la dama. Recordo com a les notícies parlaven del matx entre dos russos, un dels quals s’havia escapat a Occident, com si allò es tractés d’un món de pel.lícula.

Recordo perfectament la il.lusió que tenia en els tornejos escolars (cap competició homologada, per suposat). Esperaves el dia del torneig. Els nervis d’abans de començar; guanyaves una, dues, tres partides i el cel se t’obria. Tornaves a casa flotant, gairebé senties les famfàrries al teu pas. Recordo també les doloroses derrotes d’aquells dies, la desesperança del moment i els plors que volies reprimir, i com al final s’escapaven. Després hivernaves un temps fins a una nova competició i tornaves a somiar que hi despuntaves... i arribaves a ser alguna cosa. Aquella il.lusió era com un brollador inesgotable d’energia màgica. Santa inocència.

Recordo quan vaig deixar enrere el món dels aficionats per entrar al dels federats. Recordo l’expectativa que aquella il.lusió i resultats previs fossin sinònims d’un talent per descobrir i la batacada en despertar a la realitat. Com de difícil i ràpida va ser la caiguda des de l’Olimp de l’escola al raval solitari de la tercera categoria, i com perdia partida rere partida, sense entendre el què, ni el com, ni l’on. Com em semblava (i em sembla encara ara) impossible de dominar aquell nou món de coneixements teòrics, inabastables, infinits. I, després de tot un període de reeducació, les primeres victòries i la il.lusió renascuda del tercera; esperava l’Individual, l’Open, el Per Equips, La Lira, Badalona, Martorell i tants i tants tornejos. I si bé les ganes eren les mateixes, la realitat s’encarregava de posar-me al meu lloc, una i altra vegada.

Vint-i-dos anys han passat des d’aleshores i encara avui no hi ha dia que no pensi, encara que solament sigui un moment, en els escacs. Això sí, he reduït el dolor per les derrotes i l’alegria per les victòries (si no s’hagués equivocat aquí o allí...) i, a mesura que he anat lentament progressant, m’he adonat de l’infinitament poc que arribaré a entendre d'aquest meravellós joc i del molt que, per sobre de tot, enyoro aquella il.lusió perduda de nen.

Catalans al LXXI Campionat Absolut d'Espanya: Game Over.

No hi haurà final somiada, ni final entre catalans. No ha pogut ser i ara Illescas, Narciso i Súper López hauran de lluitar per les places 5-12. La veritat és que s'ha vist molta igualtat entre tots els competidors. El qui ha aconseguit dues victòries s'ha classificat per a semifinals. López i Narciso van guanyar una partida, però no els ha estat suficient. Avui Illescas ha forçat la màquina però no ha tingut sort. López i Narciso jugaven per classificar-se, però han fet taules en partides no especialment llargues. Se m'escapa perquè no han forçat més. Els duels de semifinals seran Vallejo - Pérez Candelario i Gómez - Del Río. El menorquí sembla clar favorit per endur-se el títol.

Pel que fa a l'Obert, Vehí, Granados, Lacasa i Fernández tenen bones opcions. I si ens agrada el joc original encara ens queda el del valencià Bellón, que després d'aconseguir el títol de veterans torna a lluir amb el seu estil heterodox.

Canviant de terç, s'ha iniciat l'enèsim duel home-maquina, en què Kramnik s'enfronta a Deep Fritz a Bonn, Alemanya. La veritat és que aquest tipus d'enfrontaments no em motiven molt. Falta l'element psicològic i humà de la lluita entre dues persones i l'ordinador ho té (cada vegada més) tot a favor. Tant de bo guanyi Kramnik, o que empatin, com han fet avui en la primera partida del duel a 6 que disputaran.

LXXI Absolut d'Espanya. Súper López ensorra el primer cuirassat: Txelu Fernández.

Després de dues rondes, els tancats del LXXI Absolut d'Espanya no tenen un clar dominador. Cap dels competidors ha guanyat les dues partides i encara qualsevol opció és possible. Tanmateix, Vallejo i Del Rio, al grup A, i Pérez Candelario i Josep Manuel López al B, tenen ben enfilada la proa atès que encapçalen el seus respectius grups amb 1,5 punts.

Ahir precísament Súper López va tombar un històric, Txelu Fernández (vencedor de l'Absolut l'any 1989), en una partida que es va decidir en el zeitnot per la bona tècnica demostrada en el joc de parella d'alfils contra alfil i cavall pel jugador format a l'Ateneu Colón. Els resultats de Súper López demostren una progressió constant del seu nivell i probablement aquesta victòria, ben gestionada, li permeti donar un pas de gegant per accedir a les semifinals.

Pel que fa a Illescas, després d'una primera partida de taules light amb López, ahir va disputar una lluïta aferrissada amb Arizmendi que va acabar igualment en repartiment del punt. Illescas s'ha caracteritzat en altres campionats per ser un estratega tan dins com fora de l'escaquer i ben segur que controlarà el timing de les pròximes partides per colpejar en el moment més oportú i aconseguir passar de fase.

Al seu grup Narciso també té un punt després de fer dues taules molt disputades amb Rivas i Del Río; contra aquest darrer ahir va arribar a tenir dos peons d'avantatge, però no va poder consolidar el final.

Classificacions provisionals

GRUP A

1 GM Francisco Vallejo Pons 1,5
2 GM Gabriel Del Río de Angelis 1,5
3 GM Marc Narciso Dublan 1
4 MI Herminio Herráiz Hidalgo 1
5 GM Manuel Rivas Pastor 1
6 MF Pablo García Castro 0

GRUP B

1 MI Josep M. López Martínez 1,5
2 MI Manuel Pérez Candelario 1,5
3 GM Juan Mario Gómez Esteban 1
4 GM Miguel Illescas Córdoba 1
5 GM José Luís Fernández García 0,5
6 GM Julen L. Arizmendi Martínez 0,5

Catalans al LXXI Campionat Absolut d'Espanya: Desperta Ferro!

Des d'avui 22 fins al 30 de novembre León acull els campionats Absolut i Obert d'Espanya. La competició de l'Absolut s'estructura en dos lliguetes prèvies de les quals els dos primers classificats s'enfrontaran en semifinals i els guanyadors en la final.

Aquest Absolut té l'atractiu de la participació d'Illescas i Vallejo, la final somiada per tots. De moment, accedir-hi no els serà fàcil, perquè a aquests nivells i en lliguetes tan curtes, qualsevol errada pot ser definitiva. És una opinió purament personal, però em penso que el grup d'Illescas és una mica més difícil. La nòmina d'almogàvers la completen Marc Narciso i José Manuel Súper López. Tant de bo qualsevol dels catalans pugui tornar amb el primer premi.

Excel.lent De la Riva al I Campionat Absolut Iberoamericà

El GM barceloní i resident a Andorra Òscar de la Riva ha completat una excepcional actuació al I Campionat Absolut Iberoamericà disputat a Ayamonte entre el 10 i 18 de novembre, obtenint el tercer lloc en la classificació final, després de batre l’equatorià Carlos Matamoros (GM). El guanyador del torneig ha estat el cubà Lazaro Bruzón GM i el subcampió l’extremeny Manuel Pérez Candelario (MI).

De la Riva es va imposar en solitari en el grup previ de classificació B (amb victòria inclosa sobre Julio Granda) i solament va caure en semifinals contra Pérez Candelario, en perdre en el segon desempat a partides ràpides. Cal remarcar també el cinquè lloc aconseguit per l'MI José Manuel López (SúperLópez) i la no gaire encertada participació de dues vaques sagrades: Henrique Mecking i l'esmentat Granda.

Encara recordo un Territorial de Catalunya (l’Individual, com li dèiem abans) a mitjans dels 80, quan un molt jovenet De la Riva va fer unes taules amb Cuspinera, un company del meu club d’aquells anys (el recordat Barcinona), que van permetre al primer ascendir de categoria (probablement de segona a primera, no n’estic segur). Quant temps ha passat des d'aquell matí de diumenge i què lluny ha arribat aquella promesa. De la Riva va ser, amb Narciso, punta de llança d’aquella extraordinària lleva de jugadors del Foment Martinenc, joventut renovadora i relleu generacional dels escacs catalans.

De vegades penso que a De la Riva (dos cops campió absolut de Catalunya, quatre d’Andorra i d’Espanya el 2003) no se li ha reconegut prou la trajectòria professional; potser m’equivoco i és que simplement les coses van així: no hi ha més recursos i no es pot donar més suport a la gent. En qualsevol cas l’Òscar se'n surt; està desenvolupant una feina molt interessant a Andorra i es manté com a professional en actiu amb un bon cartell entre els col.legues. Que la força l’acompanyi.

Gual a Martorell

Aquest dissabte va acabar el XXIV Obert de Martorell, del que ja us n’havia informat en anteriors entrades.

Al grup A, el jugador del Sant Boi i veí de Sant Sadurní Antoni Gual (MF), ha fet bons els pronòstics inicials amb una superioritat incontestable: 7’5/9 amb mig punt d’avantatge sobre els MI Pomés i Vehí. L’actuació de Gual és excel.lent; no és gens fácil respondre a l’obligació d’haver de guanyar per ser el nº1 en el ràting inicial i ell ho ha fet sense perdre cap partida.

També en aquest grup cal destacar la participació de Jordi Roca (VIF), assolint la 10ª posició amb 5,5/9 després d’haver disputat la major part de partides en els primers escaquers de la prova.

Al grup B l’actuació més remarcable l’ha tingut l’Oriol Sánchez (SSA) 25è en el ràting inicial que ha quedat classificat finalment en la 10ª posició (4,5/8) després d’arribar a encapçalar la prova a dues rondes del final. Segur que l’aprenentatge d’aquest torneig (partides i pressió incloses) li permetrà millorar els seus resultats en un futur ben proper.

Al grup C cal esmentar les actuacions de la Neus Gibert (SSA) amb 5,5/8, Jordi Torres (VIF) amb 5/8 i Agustí Via (VIF) amb 4,5/8, obtenint classificacions molt millors del que llurs ràtings inicials feien preveure (9/26, 12/33 i 18/31 respectivament).

Enhorabona a tots ells. El proper dissabte cloenda amb el lliurament de premis i torneig de ràpides obert a tothom.

Classificacions finals

Grup A.

1 FM GUAL PASCUAL ANTONI 7½
2 IM POMES MARCET JOAN 7
3 IM VEHI BACH VICTOR M. 7
4 CM AVILA JIMENEZ XAVIER 6
5 RIBERA NEBOT JOAN 6
...

Grup B.

1 PARRA CONEJERO ISRAEL 6
2 SALVADOR MUÑOZ JOSEP Mª 6
3 ROMERO FORERO MARIO 5½
4 FERRER GOT JOAN 5½
5 MATEU VALENTINES JOSEP ANTON 5½
...

Grup C.

1 LOPEZ MARTINEZ JOSE LUIS 7
2 SERRANO CARMONA ALFONSO 6½
3 ESTEBAN ARIÑO JOSE LUIS 6
4 GARCIA VALERO MARIO 6
5 EMPEZ GARCIA MANUEL 6
...

Decepció a Moscou (Memorial Tal)

Per a indignació de bona part de la comunitat escaquística, la ronda final del Memorial Tal ha deparat cinc taules sense lluita, quatre de les quals per sota de les 20 jugades i la cinquena en 26. La prova tenia la categoria XX, es disputava per la modalitat de lliga (round-robin), i hi prenia part una plèiade de SúperGM: Svidler (2750), Morozevich (2747), Leko (2741), Aronian (2741), Gelfand (2733), Mamedyarov (2728), Shirov (2720), Grishuk (2710), Ponomariov (2703) i el nen Carlsen (2698).

Els previs de la darrera ronda eren prou interessants: Ponomariov, Leko i Aronian tenien 5 punts i Gelfand 4,5, i s'havien disputar les partides Ponomariov-Leko i Aronian-Gelfand. Així doncs, tot estava per decidir i qualsevol resultat era possible. Malauradament el pactisme entre els professionals va tornar a fer acte de presència i va aigualir qualsevol expectativa d'espectacle. Com pot entendre's que Ponomariov acceptés sumísament amb les taules passar de la primera a la tercera posició en la classificació definitiva? I que Gelfand no intentés fer saltar la banca batent Aronian? Pels fixos convinguts? Pel repartiment dels premis? La caiguda de la URSS ha portat la substitució de la justificació política d'aquests pràctiques (recordeu Curaçao?) per una de merament econòmica. Són els signes dels temps i no sembla que sigui fàcil deslliurar-nos-en.

En qualsevol cas, els organitzadors poden treure'n conclusions de profit:

1) Per potenciar la competitivitat entre els contendents, res millor que tornejos amb la fórmula del KO (eliminatòries).

2) Els fixos ( o segons quins fixos) ... adormen.

I encara poden decidir qui conviden o no a participar en les proves que organitzen. I aquí tenen uns quants noms per a la seva llista. Si li haguessin dit a Tal!

Llibres recomanables (3): Smart Chip from St. Petersburg (Genna Sosonko, New in Chess, 2006)

Tercera i pel moment darrera entrega de la sèrie de retrats (Russian Silhouettes, 2001; The Reliable Past, 2003) sobre escaquistes que el GM Sosonko (1943) ha publicat des de New in Chess. A SCFSP Sosonko ens presenta assajos sobre Genrik Chepukaitis (un Mestre rus de nivell no especialment destacat però amb una força extraordinària en el blitz), Yakov Neishtadt, Ludek Pachman, Evgeny Ruban, Ratmir Kholmov, Irina Levitina, Jan Hein Donner i el propi Sosonko a Holanda, així com d’altres sobre els somnis dels escaquistes, el seu declivi esportiu i la relació entre escacs i religió. De totes les històries recomano especialment les de Ruban i Kholmov, que evidencien que dura va ser la vida a la URSS, i la d'Irina Levitina, campiona en diverses ocasions del títol absolut femení de la URSS i finalista contra Xiburdanidze el 1983; Levitina va patir un progressiu procés de marginació per l’establishment soviètic (arran de la deserció a Occident del seu germà Levytin) que la portà a abandonar la pràctica dels escacs i dedicar-se al bridge (com no, també prohibit a la URSS), joc en què assolí el títol de campiona mundial després de la seva marxa als EUA.

SMCFSP és un llibre excel.lent, a l’alçada dels seus predecessors, apte per a qualsevol lector interessat en el nostre joc, encara que no sàpiga ni moure les peces. Esperem que Sosonko segueixi regalant-nos retrats com aquests, d’uns personatges i uns temps perduts, però no tant com podria semblar.

Fortuna Imperatrix Mundi

El passat diumenge 12 vaig participar en el II Obert Actiu (partides a 10 minuts) que organitza el Club El Castell de Cubelles amb el suport del restaurant local Casa Antonio. Un torneig reduït, de bon rotllo i ambient gairebé familiar, ideal per a un tranquil i càlid matí de diumenge, més aviat primaveral.

Un torneig sense premis en diners, amb copes per als tres primers i dos pernils: un per al guanyador i un a sortejar entre tots els participants. La competició va tenir el seu interès, i fins i tot vam ser testimonis de la típica enganxada agressiva pel rellotge en zeitnot (que si no me’l deixes apretar i tot això); sort que no hi havia premis econòmics...

He d’estar content del meu resultat: sortia com a setè en el ràting i vaig acabar quart (6 de 8), empatant amb el tercer però sense copa. De res va servir tombar-lo en el nostre enfrontament (un 2240); és la llei dels desempats, que m’eren desfavorables. Què hi farem, no em queixo, i tampoc una copa serveix per gaire més que per donar-nos un petit copet a l’esquena de l'ego, però es va escapar. Diuen que els escacs són l'esport en què la sort té menys influència, si és que en té; doncs jo crec que sí en té i no genys menyspreable.

Després va venir la cirereta del pastís. Sorteig del pernil. Endevineu a qui li va tocar?. Efectivament; al tercer classificat...Aaaagh!

Siguem positius. Vam passar una bona estona i vam jugar alguna partida interessant. Vam comprar loteria de l’altra, la de Nadal. I per la tarda, i encara que a l’últim minut, el Barça va guanyar. No val la pena posar-se pedres al fetge; com a l'esplèndida Carmina Burana... Fortuna, Emperadriu del Món!

(Foto: Zeitnot)

Cinc anys sense Tony Miles (1955 - 2001)

Tony Miles (Cortesia All for Can)

El proper 12 de novembre farà cinc anys de la mort del primer GM anglès, Anthony John Miles. Tony Miles va néixer a Edgbaston (Birmingham) el 23 d'abril de 1955; va aprendre a jugar a escacs als 5 anys i es va educar a la King's Edward's School de la mateixa ciutat. La seva carrera d'èxits més destacables s'inicia amb la consecució, l'any 1968, del títol de campió britànic sub-14 i el 1971 el de campió sub-21. A partir d'aquest moment el seu joc va experimentar una progressió constant que el va portar, el 1973, a conquerir la medalla d'argent al campionat mundial junior de Teesside i l'any següent la d'or, a Manila, esdevenint fins al moment l'únic jugador britànic que ha assolit aquest títol junior.

El 1976 és un any històric per als escacs anglesos i per al propi Tony Miles, que ja havia abandonat els estudis superiors de ciències exactes. El milionari Jim Slater havia ofert una bossa de 5.000 lliures esterlines per al primer jugador britànic que assolís el títol de Gran Mestre. Miles i Raimon Keene (el Fred Reinfeld de la literatura escaquística brit) van protagonitzar una cursa sonada per ser-ne els primers. Al final Miles va resultar-ne guanyador, gràcies al seu resultat a Dubna (URSS). L'especial relació (i rivalitat) entre aquests dos jugadors continuarà tota la vida i serà leitmotiv d'alguns dels episodis més dissortats de la trajectòria personal de Miles. Des de 1976 Miles es llança a l'arena de les màximes competicions, amb totes les vaques sagrades del panorama internacional. Tanmateix, a l'Interzonal de Riga va patir una forta sotregada, més enllà del resultat obtingut (9/17); posteriorment prendria part a tres interzonals més (Tunisia, Zagreb i Manila), però el propi jugador reconeixeria que ja a Riga es va adonar de la seva impossibilitat per lluitar per la corona mundial. Amb tot, i fins a 1985, Miles protagonitza actuacions de primer nivell contra els Top ten: d'aquest període és especialment recordada la seva victòria amb negres sobre el millor Tolia Karpov el 1980 a Skara (Campeonat d'Europa per Equips), responent a 1.e4 amb la increïble 1...a6?!. El 1982 va conquerir per primera i única vegada el títol de campió britànic a Torquay i el gener de 1984 va assolir un elo màxim de 2599. L'any següent va protagonitzar també una fita molt singular, en endur-se (compartit amb Hübner i Korchnoi) el primer lloc a Tilburg, després de jugar la major part de la competició estirat sobre una fusta, degut als dolors d'esquena que l'afligien.

El 1986 pren una decisió molt arriscada en acceptar disputar un matx a Basilea contra un Kasparov necessitat de demostrar la seva força bruta com a preparació pels seus duels amb Karpov. El resultat del matx va ser demolidor per a Miles: l'Ogre de Bakú el va arrasar amb un marcador de 5,5 a 0,5. Des d'aleshores (i com abans Taimanov i Larsen després de rebre els 6-0 tennístics de Fischer) Miles ja no va tornar a ser el mateix. El 1987 va ser superat en el ràting per Nigel Short i va haver de ser internat un parell de mesos sota tractament psiquiàtric, després d'intentar presentar-se una nit a Downing Street per donar la seva versió sobre una diputa amb Keene, molt coneguda arran d'un article publicat al Sunday Times. Quin seria l'impacte d'aquesta crisi que, després del tractament, Miles se'n va anar a viure als Estats Units (obtenint la ciutadania nordamericana) i després a Hamburg (un Tommie visquent a Alemanya!). Tony es va convertir en un globe-trotter dels escacs, substituint la preparació per la pràctica continuada en tornejos tancats i oberts, fins i tot de cap de setmana. Crec que Miles va ser un amant desfermat dels escacs. Quan va constatar la impossibiitat de lluitar amb els primers va sadollar la seva tristesa competint a tot hora i amb qualsevol. Fins i tot es va establir a Austràlia i va instal.lar la seva residència fiscal a Andorra en aquests anys de trasllats continuats.

Pel que fa al seu estil de joc, Miles era competitiu, original i creatiu, capaç alhora de tenir resultats exitosos amb apertures menors (com la defensa anglesa contra el peó de rei) i d'aprofitar els menors avantatges en finals avorrits, a l'estil dels tècnics més clàssics. El seu torneig preferit va ser sense cap mena de dubte el memorial Capablanca de Cuba, que es va endur a mode de Hat-trick els anys 1994, 1995 i 1996 i un cop més, el 1999. En els darrers anys va obtenir destacats resultats en els diversos oberts en què va prendre part, si bé no aconseguí classificar-se en els zonals per al títol mundial. Les seves últimes partides van ser dues curtes taules a la lliga de les quatre nacions (4NCL). Va ser trobat mort el dilluns 12 de novembre de 2001. Miles vivia sol a Harborne (Birmingham), si bé s'havia casat i divorciat dues vegades sense tenir fills. La causa més probable del decés va ser una aturada cardíaca causada per la diabetis que el colpejava.

Miles va ser un jugador impulsiu i de fort temperament; la seva vehemència i l'aparença lleonina probablement amagaven un caràcter fràgil i sensible, propi del nen que residia en ell. Els qui el recorden en parlen amb estima però sense compadir-se de la seva peripècia vital, perquè va exprèmer la vida com li va venir. Miles va donar un salt qualitatiu als escacs anglesos, que van passar a un primer nivell, i més important que això, va obrir el camí als Short, Speelman, Nunn, Chandler, Sadler, Adams i companyia.

Amb els anys, la seva figura es va allargant, per obtenir la dimensió que li correspon com a Pater dels escacs moderns britànics. Irònicament, Keene acaba de publicar-ne una biografia amb partides. La relació continua.

Tanco aquesta entrada recordant la victòria de l'anglès sobre l'actual campió del món, Vladimir Kramnik, al Grand Prix Rapid Intel 1995 (Londres).

Miles,A - Kramnik,V [D00]
Rapid London ENG (1.1), 1995

1.d4 d5 2.Ag5 h6 3.Ah4 c6 4.e3 Db6 5.Dc1 e5 6.c3 ed4 7.cd4 Ae7 8.Ae7 Ce7 9.Cc3 Af5 10.Cf3 Cd7 11.Ae2 0-0 12.0-0 Ag4 13.Dc2 Tfe8 14.Tac1 Cf5 15.Ad3 Cd6 16.Cd2 Cf8 17.Ca4 Dd8 18.Cc5 Dg5 19.Rh1 Tad8 20.Tce1 Ac8 21.b4 Df6 22.a3 Cg6 23.Cf3 Ag4 24.Ag6 Af3 25.Ah7+ Rh8 26.Ad3 Te7 27.Ae2 Ae2 28.De2 Tde8 29.Dd3 Cf5 30.Tb1 Ch4 31.Dd1 a6 32.Dg4 Cf5 33.Rg1 Rg8 34.Tfc1 Cd6 35.a4 g6 36.Cd7 Dg7 37.Ce5 h5 38.Df4 Te6 39.h3 Tf6 40.Qh2 Te7 41.Tc2 g5 42.Tbc1 Th6 43.Dg3 Ce4 44.Df3 f6 45.Cc6 bc6 46.Tc6 Df7 47.Df5 Rg7 48.Ta6 Th8 49.b5 Td8 50.Tcc6 Ted7 51.Te6 Tc7 52.Tac6 Tc6 53.Tc6 Cd6 54.Dc2 Td7 55.b6 Cc4 56.Db1 De7 57.Db5 g4 58.hg4 hg4 59.g3 Cd2 60.Tc8 Df7 61.Dd7 1-0

CECLUB 2006: Campionat... d'Espanya?

El Linex-Magic acaba de conquerir el campionat d'Espanya per Equips després de vèncer en la final el Cuna de Dragones - Ajoblanco per 4,5 a 1,5. El que em mou a escriure una entrada són simplement les baixes ratios (2 de 6 integrants de cada equip) de jugadors espanyols i catalans (en negreta) participants:

1. Linex-Magic: Shirov i Pérez Candelario
2. Cuna de Dragones - Ajoblanco: Miguel Llanes i José C. Ibarra
3. Intel Tiendas UPI: Francisco Vallejo i Miquel Illescas
4. Reverté Albox - Unicaja: Lluís Comas i Gabriel del Río

A més, en dos dels equips els espanyols ocupen els dos darrers escaquers i en tots quatre, el darrer. Sense tenir res en contra de que la gent es guanyi la vida, així nascut on ho hagi fet, em sorgeixen alguns dubtes:

1. Ajuda aquest liberalisme a potenciar els jugadors locals? Jo crec que no. Us imagineu que Ronaldinho i companyia poguessin jugar un mes la lliga espanyola al Barça, un altre la Bundesliga al Bayern, un altre la Premier al Chelsea i un altre la Lega al Milan? Ho permetrien les associacions de futbolistes professionals? I les Federacions nacionals o internacionals?
2. Fora dels Top 5 (i de vegades ni amb aquests), creieu que els jugadors fitxats gairebé per dies són reclam útil per fomentar l'èxit als media?
3. No serà simplement que els equips-patrocinadors (a duo) volen la victòria al preu més baix possible i l'excés d'oferta de GM malauradament permet aquest joc?

Entenc els interessos dels clubs, però a manca d'associacions estatals de professionals, les federacions (a molts indrets passa el mateix) potser haurien de pensar encara més a fomentar la gent de casa. Després no ens estranyem que les carreres d'alguns jugadors prometedors s'estanquin i que d'altres emigrin o que fins i tot abandonin la competició. Sembrar per recollir.

Recordant Lembit Oll (1966 - 1999)

Estònia, Letònia (la pàtria de Nimzovich, Koblentz, Tal i Shirov) i en menor grau Lituània (Mikenas i Rozentalis) han estat tradicionalment terres de bons escaquistes. El patriarca dels escacs estonis és sense cap mena de dubte Paul Keres, però la república bàltica ha produit altres figures de relleu com ara Ivo Nei, Ortvin Sarapu, Jaan Ehlvest i Lembit Oll.


Lembit Oll. (Foto cortesia de Eesti Vikipeedia)

Oll va néixer a Tallin el 23 d'abril de 1966 i es va desenvolupar escaquísticament en el si de l'escola soviètica; ben aviat va demostrar el seu potencial aconseguint proclamar-se campió absolut d'Estònia (1982), junior de la URSS (1984) i representant la Unió Soviètica en diversos campionats juniors europeus i mundials. Obtingué el títol d'MI el 1983 i el de GM l'any 1992.

Paradoxalment, el seu creixement esportiu s'accelerà amb la caiguda de la URSS. Els triomfs van ser nombrosos: el 1989 Espoo, el Zonal de Tallin i Helsinki. L'any 1990 Terrassa. El 1991 Sidney i Helsinki. El 1992, Sevilla. El 1993 Vilnius, L'Haia i Antwerp. El 1994 l'Open de Nova York empatat amb el seu compatriota Ehlvest. El 1995 Helsinki un altre cop i el zonal de Riga. El 1996 Sant Petersburg. El 1997 Koge, Szeged (compartit) i Hoogoveen (compartit). La seva ascensió el portà a formar part, juntament amb Salov, de l'equip d'analistes de Shírov en el trístament conegut matx contra Kramnik a Cazorla (1998) i a participar en els cicles del campionat FIDE del món per eliminatòries (1997), arribant a la tercera ronda i eliminant pel camí el Súper GM Morozevich.

Fins aquí les xifres d'una carrera notable, però pot ser no suficient, en els temps que corrien (i corren) a l'Est d'Europa. Sembla que Lembit era una persona amb una estabilitat mental fràgil, que el portà a patir episodis depressius (segons les informacions més conservadores que he pogut trobar); la manca d'invitacions a tornejos d'alt nivell i l'impacte del divorci de la seva dona i de la separació dels seus dos fills deurien d'acabar empenyent Oll, aquella trista matinada del 17 de maig de 1999 a llançar-se per la finestra del seu apartament dels suburbis de Tallin.

Enguany tindria 40 anys i, si no fos per les bases de dades, hem de reconèixer que hauria quedat pràcticament oblidat en l'univers de noms i tornejos que ens inunda. Fou un jugador d'estil clàssic, fort i posicional, amb un reconegut prestigi com a teòric. En el moment de morir tenia un ELO de 2650 i ocupava el lloc 42 de les llistes FIDE. Venia d'aconseguir la segona plaça, darrera el GM Kozul, a Nova Gorica i devia d'estar preparant-se per al nou campionat del món FIDE que s'anava a celebrar a las Vegas. Com a mostra del seu nivell, valguin alguns dels seus scores amb jugadors com Kasparov (+0=1 –0), Shirov (+2=6 –3), Morozevich (+3=1 –0), Topalov (+2=1 –1), Leko (+0=1 –0) o Bareev (+3=0 –0).

Paga la pena fer un esforç per no oblidar jugadors com Oll. Deixo per al record una de les seves partides de joventut, del torneig que li va reportar el títol de campió d'Estònia (1982).


Blanques: Lembit Oll
Negres: Aivars Gipslis
Parnu. Campionat Absolut d'Estònia, 1982.
Defensa Alekhine (B04)

1.e4 Cf6 2.e5 Cd5 3.d4 d6 4.Cf3 g6 5.Ac4 Cb6 6.Ab3 d5 7.Af4 Ag7 8.Cbd2 O-O9.De2 a5 10.c3 Ca6 11.Ac2 c6 12.h4 Ag4 13.h5 Dd7 14.O-O-O Af5 15.Af5 Df5 16.De3 Cc7 17.g4 Dg4 18.Tdg1 Df5 19.Ch4 De6 20.Ah6 Cc4 21.Cc4 dc4 22.Ag7 Rg7 23.hg6 fg6 24.Dh6+ Rf7 25.Dh7+ Re8 26.Rg6 Dd5 27.Cf5 Rf5 28.Tg8+ Tf8 29.Tf8+ Rf8 30.Df5+ 1-0

En el nom de Jan Timman

El recent finalitzat Magistral Casino de Barcelona no ha estat un bon torneig per al GM holandès. A punt de fer els 55 anys, Jan Hendrik Timman (1951) manté intacte el seu enamorament pel joc de les 64 caselles, però la seva energia mental i motivació ja no són les mateixes que, per posar uns pocs exemples, el van portar a guanyar Mar del Plata l'any 1982 per davant del millor Karpov (1951), l'Interzonal de Mèxic el 1985 amb dos punts d'avantatge respecte del segon classificat, nou vegades el campionat absolut del seu país o a disputar la final del campionat mundial versió FIDE l'any 1993 contra Karpov, un altre cop.

Com molt abans li va passar a Spassky (1937), Timman s'ha anat pacificant amb els anys, si bé encara ronda el Top 100. També com l'excampió nascut a l'aleshores Leningrad i ara Sant Petersburg, Timman és un bon vivant, i si bé ha pogut mantenir una trajectòria digna en els darrers temps, la seva competitivitat s'ha reduit sensiblement. Tanmateix, segueix sent un jugadors de ratxes, emocional, d'aquells que si comença inspirat pot guanyar qualsevol torneig i per contra, si comet una errada i tira una partida (com sembla que va passar al Casino en la seva primera derrota, en un dia en què pel matí havia donat una sessió de simultànïes a 15 contrincants), es pot deixar anar.

Aquests dies a Barcelona l'hem vist molt relaxat i somrient; s'aixecava sovint, passejava, sortia i entrava tranquilament de la sala de joc. Venia d'un gran triomf a Malmö, al Sigeman, i probablement va decidir aviat, abans que una altra cosa, gaudir de la seva estada a la ciutat. Possiblement no torni a ser convidat al Magistral, és comprensible; però també cal entendre la persona que hi ha per davant del professional. Per la seva trajectòria i tarannà, Jan Timman mereix el clar respecte i reconeixement d'afició, premsa especialitzada i col.legues de professió.